Enguany no hi haurà al carrer la tradicional manifestació del Primer de Maig pels carrers de les principals ciutats d’arreu del món. No cal dir els motius. Per aquestes contrades fa un mes i mig que els coneixem. Moltes famílies han patit aquests dies greus problemes. Des dels pitjors de tots, com és perdre familiars i gent estimada, fins a d’altres que han afectat la nostra vida laboral i professional, social, esportiva, cultural… Les conseqüències econòmiques de tot plegat costarà superar-les i potser hi ha qui no ho pugui fer. Tant de bo no sigui així.
En el món de la comunicació, aquest 1 de Maig, evidencia, en l’àmbit laboral, totes les misèries que patim des de fa temps. L’SPC celebrem sempre l’1 de Maig conjuntament amb el 3 de Maig, Dia Mundial de la Llibertat de Premsa. Considerem que són les dues cares de la mateixa moneda. Sense condicions laborals dignes, difícilment els i les professionals de la informació podran treballar amb la màxima independència que requereix el dret a la informació de la ciutadania.
Hem vist aquestes darreres setmanes l’aplicació d’un gran nombre d’expedients de regulació temporal d’ocupació (ERTO). Cert que el món de la comunicació no és l’únic. El problema és que el sector encara no s’havia refet de la crisi econòmica de 2008 en la qual un mínim de 12.000 persones van perdre la feina, en percentatge el segon sector amb més desocupació, després del de la construcció. Però a aquesta xifra oficial s’hi ha d’afegir els estralls que va provocar en el col·lectiu més desprotegit del periodisme, el de periodistes a la peça i freelance. No se sap quants més van caure perquè, simplement, estadísticament no existeixen, les empreses els amaguen i fins i tot sovint els tracten cm si fossin proveïdors de tòner per a les impressores.
Però mentre en molts sectors econòmics es considerava la crisi econòmica ja superada, no succeïa el mateix en els mitjans de comunicació. La davallada de la premsa va provocar que als diaris seguissin produint-se retallades de plantilla i de sou en forma d’ERO, tant amb “t” al mig, com sense “t”. I quan tot just hi havia diaris que sortien del seu darrer ERTO, com El Periódico, ha arribat la crisi sanitària, amb els efectes que tothom coneix i pateix. És a dir, retallades sobre retallades.
I a més, amb una contradicció institucional molt destacable. Els governs –com a mínim el català i l’espanyol– no s’estaven de declarar la importància de la informació durant la pandèmia pel coronavirus. Però mesures per demostrar-ho ni una. La Federació de Sindicats de Periodistes (FeSP) demanava ajudes de les administracions als mitjans de comunicació perquè no hi hagués d’haver ERTO i així les empreses poguessin comptar amb tots els seus efectius per garantir a la ciutadania una informació de qualitat en aquests temes de pandèmia. Però també ho feia la Federació Europea de Periodistes (FEP) i mentre en alguns països s’han implementat mesures d’ajuda als mitjans i als professionals de la informació, aquí la proclama ha estat un brindis al sol.
Així, els ERTO s’han aplicat a treballadors i treballadores ja amb els sous rebaixats fruit de regulacions anteriors. A això cal afegir que en alguns mitjans les reduccions de jornada només han tingut efecte en la retallada de salaris, però no en el temps de treball, ja que moltes empreses han pressionat les plantilles perquè cobrissin uns horaris més amplis. La precarietat que hi ha a molts mitjans fa de difícil seguiment aquestes irregularitats.
D’altra banda ens trobem amb l’afectació més greu que la pandèmia ha tingut en el sector de la comunicació en l’àmbit laboral. És la que pateixen els i les periodistes a la peça i freelance. Han vist com d’un dia per l’altre han perdut les seves col·laboracions, sigui perquè ara els mitjans han reduït l’àmbit temàtic dels seus continguts a pràcticament tot allò que fa referència al coronavirus, sigui per una simple reducció de costos.
El problema és que aquest col·lectiu no disposa de cap mena de protecció social, a diferència del que passa en altres països del nostre entorn en els quals els i les periodistes a la peça i freelance tenen una cobertura social en funció de les feines desenvolupades. Les empreses paguen habitualment quantitats molt baixes per aquestes feines i sovint hi ha qui no es pot pagar amb normalitat les seves quotes a la Seguretat Social com a autònoms, cosa que, d’altra banda, no són. Els i les periodistes a la peça són treballadors/res per compte aliè a temps parcial i com a tals haurien d’estar prevista la seva contractació si Espanya, en aquesta qüestió, fos un país europeu.
Això provoca que en alguns casos hi hagi dificultats perquè les persones d’aquest col·lectiu puguin accedir a les ajudes que les administracions públiques han implementat per als autònoms. Si en aquesta qüestió, Espanya disposés de normatives com les que hi ha en altres països, com a mínim haurien tingut les cobertures que tenen els qui estan en plantilla.
A més, el col·lectiu de periodistes a la peça és un col·lectiu força feminitzat. Això implica que les dones periodistes que són freelance pateixin una doble discriminació, com a dones i com a col·laboradores. Tot plegat fa cada cop més inajornable que des del Govern espanyol s’impulsi d’una vegada per totes una Llei de Drets Laborals del Periodisme que tingui com a eix principal la regulació de la figura dels i les periodistes a la peça i posi fi a una injustícia històrica i impròpia d’un Estat democràtic. Una ignomínia, que ara ha deixat un grapat de professionals de la informació a la intempèrie, sense ingressos, sense cap tipus de cobertura i amb unes perspectives de futur molt incertes.
Per això, aquest 1 de Maig telemàtic ha fet que de cop i volta totes les misèries del món de la informació i la comunicació s’hagin posat sobre la taula. Les administracions públiques s’han de posar les piles i posar-hi remei com més aviat millor. No és tan difícil: És donar cobertura social als i les periodistes a la peça i freelances amb l’objectiu que cada cop que venen mal dades no quedin amb una mà al davant i l’altra al darrere.
