La primera revolució industrial va incorporar les màquines al treball. En aquell moment molts van pensar que s’havia obert un temps alliberador: ja no caldria fer grans esforços físics per procurar-se la supervivència. Però, quan els treballadors es van incorporar a les fàbriques de vapor van veure que molts perdien la feina i els que continuaven havien de patir condicions penoses.
Cada avenç tecnològic ha suposat, doncs, per als treballadors, una cara i una creu. Ara, en l’època dels telèfons intel·ligents s’obren nous interrogants, perquè aquests aparells s’han convertit en una eina clau per a les noves relacions laborals.
No fa gaire s’encunyava el terme economia digital. Volia dir un tipus de treball que té com a element essencial l’ús de la xarxa informàtica. Hi ha molts altres noms per designar aquestes feines. Un d’ells és economia de plataforma. També es parla d’economia col·laborativa. Aquesta diversitat fa que molta gent no tingui clar que és una cosa i que és l’altra.
Economia col·laborativa seria aquella en la qual es reutilitza un esforç que es faria igualment. Un exemple en aquest sentit seria el funcionament de l’empresa blablacar. En la pràctica s’aprofita que un usuari fa un viatge per compartir costos amb un altre viatger que vol anar al mateix lloc. La plataforma que els posa en contacte s’endú un petit marge de l’operació.
Per contra, l’economia de plataforma, per exemple el que fa Uber, ofereix un servei a un usuari que altrament no es faria. I en el resultat de l’operació, qui hi guanya més és l’empresa que comercialitza aquest servei. El concepte, en aquest cas seria: «no estic compartint un trajecte, estic fent un servei». Potser per això, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea ha sentenciat que Uber és una empresa de transport i com ha tal ha de ser considerada en tots els aspectes.
Els usuaris no acostumen a ser conscients que quan demanen una pizza a través d’una App des d’un telèfon mòbil, la persona que la porta a casa, vestida amb roba amb el logotip d’una multinacional, que condueix una bicicleta o una moto decorada també amb publicitat d’una marca coneguda no té amb la llei a la mà cap vinculació amb l’esmentada companyia. El consumidor, però, està convençut que la multinacional que s’anuncia per televisió li ha proporcionat no només el menjar sinó també el transport fins a casa. Però realment això no és així. El menjar procedeix d’un establiment independent. El transportista és autònom i de vegades el percentatge més gran del que el client paga va a les mans dels qui han creat i promocionat l’eina informàtica i la marca que uneix a uns i altres amb la subtil tela d’aranya de la publicitat massiva.
Programes que dirigeixen a milers de treballadors
Què tenen en comú empreses amb noms com Deliveroo, Glovo i Uber? Doncs, que són societats de serveis que tenen com a element clau l’ús d’aplicatius informàtics, App), plataformes telemàtiques que serveixen per coordinar i dirigir treballadors i treballadores que fan feines de serveis variats.
Els algoritmes informàtics dirigeixen el treball de milers de persones. Organitzen els torns, controlen els temps en què es fan els encàrrecs i en funció de les respostes dels usuaris atorguen més o menys feina a aquells que s’hi dediquen.
Un altre element comú en aquestes noves dedicacions és que inicialment els treballs els fan joves, alguns cops ho comparteixen amb els estudis i altres a jornada completa. Una segona característica és un cert aire d’informalitat en la realització de les feines: molts cops els empleats poden triar horaris i fins i tot poden no anar a treballar si així els hi sembla bé. Però aquesta pretesa llibertat és enganyosa perquè si un pretès col·laborador no s’ajusta als paràmetres establerts, pot rebre menys comandes i el treball llavors no li és rendible. I quan es dóna una protesta laboral, simplement es desconnecta el treballador rebel de l’aplicatiu i la relació queda totalment estroncada.
A més d’economia de plataforma, aquest tipus de treballs tenen un altre nom: és la gig economy, és a dir, l’economia dels petits encàrrecs. Curiosament, aquest sector emergent està demostrant tenir un fort creixement i ser un sòlid nínxol de negoci.
Facturació de 4.000 milions a Europa
L’any 2015 la gig economy va guanyar uns 4.000 milions d’euros a la Unió Europea, segons un estudi encarregat pel Parlament Europeu.
Les Apps que sustenten aquest sector emergent s’han multiplicat. De fet, actuen d’intermediàries entre els treballadors i els clients que sol·licitin els serveis. Els consumidors truquen, per exemple, a Deliveroo per demanar menjar d’un restaurant. Però també poden trucar a Uber perquè enviïn un cotxe per traslladar les persones d’un lloc a un altre. O usar l’empresa Stuart per enviar o rebre paquets.
Els carrers de les grans ciutats s’han omplert de persones que circulen en bicicleta amb portapaquets amb logos de marques al darrere. Tots i cadascun dels treballadors que donen servei a les marques esmentades estan coordinats per l’App a la qual estan connectats, que és la mateixa que els usuaris han usat per demanar el servei.
Encara que cada aplicació és diferent, moltes repeteixen el mateix esquema laboral: els treballadors no estan en plantilla de la plataforma, sinó que han de donar-se d’alta com a autònoms, assumir ells el pagament d’impostos i la majoria dels costos vinculats amb la seva activitat. A més, en les seves publicacions a Internet hi ha un gran interès a evitar que hi hagi cap ombra de relació laboral. Per tant, ni un full de salari ni una retenció, ni res que pugui justificar la dependència assalariada.
El conflicte viscut entre els taxistes i les multinacionals Uber i Cabify mostra un altre aspecte remarcable de la dita nova economia, que molts cops és només una màscara de la més vella relació econòmica. Els taxistes treballen en un marc molt regulat. Les llicències que els permeten operar estan limitades i controlades. Els taxistes han de passar unes proves abans de poder treballar. A més, si arriben queixes a l’autoritat pública del transport, poden ser sancionats, fins i tot perdent la llicència. A canvi tenen la seguretat d’un mercat captiu. Hi ha més: els taxistes han d’estar donats d’alta a la Seguretat social, bé en la branca d’autònoms o si són assalariats, al règim general. Un altre element distintiu és que mentre les multinacionals tenen la seu social a paradisos fiscals, el taxi tributa al país i els taxistes consumeixen també al país.
Ús alternatiu de l’App: Mensakas
És tan important l’App que l’única experiència per transformar una empresa de plataforma capitalista en una cooperativa: el cas de la societat Mensakas, té en l’aplicatiu informàtic la clau de volta del seu èxit. Varien, però, els objectius i fins i tot les aliances que els antics missatgers i repartidors de menjar a domicili s’han autofixat. En aquest sentit les altres cooperatives i entitats sense ànim de lucre seran els primers clients del seu servei de repartiment de menjar i altres productes fins als domicilis particulars.
Més desprotecció, menys salari
Una característica comuna del treball en plataforma és la desprotecció social dels seus treballadors, o col·laboradors com els agrada anomenar-los a les empreses. Segons l’Eurocambra, el 70% dels treballadors de plataformes no té protecció social. Dit d’una altra manera, no cotitzen per assolir la jubilació i tampoc tenen prestacions per maternitat o paternitat, entre altres drets socials.
A quanta gent afecta l’esmentada desprotecció? Segons l’estudi del Parlament Europeu, fet per la Universitat de Leeds, entre un 1% i un 5% de les persones en edat de treballar han participat en alguna mena de feina pagada per les esmentades plataformes.
A Catalunya hi ha una primera aproximació sobre l’abast de l’economia de plataforma. Segons una enquesta que va fer CCOO a través de l’empresa GESOP durant els primers mesos de 2018. La primera conclusió de la consulta és que un 4,64% dels enquestats, equivalents a 282.553 persones, afirmen que han treballat mitjançant plataformes vinculades a Internet. Es tracta d’un col·lectiu molt masculinitzat. La major part té entre 30 i 44 anys. Per situació laboral, els autònoms són els que tenen més presència. Això no obstant, es dóna també la situació de persones que combinen la feina per compte d’altri, majoritàriament amb contracte indefinit i jornada completa.
Quant guanyen els treballadors de les esmentades plataformes? El treball europeu afirma que els seus ingressos estan entre un 62% i un 43% per sota del que cobren la resta de treballadors. A més, l’informe europeu dóna una altra xifra important: el 70% dels treballadors de l’economia de plataforma no té cap protecció social.
La imatge de modernitat que les multinacionals han creat entorn de les seves activitats xoca amb les anàlisis que fan els seus treballadors i també amb la visió que tenen la Inspecció de Treball i els tribunals de diversos països, entre altres, Espanya. L’autoritat laboral espanyola ja ha resolt expedients que consideren que empreses com Deliveroo o Joyners, aquesta darrera dedicada a proporcionar personal per atendre persones dependents, cometen frau en la relació laboral. Segons aquestes resolucions, la plataforma és l’eina que genera el negoci, organitza i mana els treballadors i per tant aquests treballadors haurien de tenir condicions laborals regulars com assalariats a càrrec de les empreses a les quals estan vinculats.
Resolucions contradictòries
Però, les resolucions judicials van apareixent amb comptagotes i en alguns casos són contradictòries. A una denúncia de CCOO d’Alacant la resposta de l’autoritat laboral ha estat afirmar que els treballadors de Deliveroo no són autònoms i han de ser integrats a les plantilles. Decisions semblants d’inspecció de treball han afectat denúncies de València i Barcelona, mentre que una jutgessa de Madrid, amb arguments semblants va considerar que un treballador de Glovo era realment autònom.
En les seves pàgines web, algunes de les empreses, com Deliveroo o Glovo promocionen la seva activitat com a complementària d’altres dedicacions. És a dir, que els seus col·laboradors poden compaginar amb altres tasques, com estudiar. Però a la pràctica, segons un repartidor barceloní de la primera empresa, el fet d’haver d’assumir el pagament de la Seguretat Social com a autònoms, un mínim de 300 euros mensuals, fa que hagin de treballar a jornada completa per poder així rendibilitzar la inversió. Hi ha una segona motivació i és que la gran competència, el gran nombre de persones que voldrien treballar, obliga a repartir la feina existent entre més persones i es produeixi un fenomen d’auto explotació.
A Catalunya, més dependència
Com l’enquesta catalana (no n’hi ha cap de semblant en l’àmbit espanyol) es va fer després del treball europeu, s’han pogut comparar els resultats d’una i altre. A Catalunya, el 32% dels treballadors de plataforma, també coneguts com a crowd workers, obtenen més del 50% dels seus ingressos del treball de plataforma, això és 5 punts més que la mitjana europea. En conseqüència, a Catalunya es detecta una dependència superior d’aquests treballadors respecte a aquest tipus de dedicació que en l’enquesta europea.
Pel que fa a la sensació dels treballadors de plataforma catalans respecte a la seva protecció social, els entrevistats mostren força confiança respecte a la protecció per malaltia; poca en la protecció per atur i molt poca en relació amb la jubilació. I afinant més, les dones tenen menys sensació de projecció, igual que els joves. I qui treballa per compte propi se sent menys protegit que qui treballa per compte d’altri.
Que s’hauria de fer per evitar que el treball en plataforma es converteixi en sinònim de desprotecció i precarietat a ultrança? Hi ha diverses estratègies. Una és aconseguir, a partir de l’aplicació de la llei vigent, que aquestes feines responguin legalment al que són efectivament. Això implica que a cop de denúncia sindical a Inspecció de Treball s’han de regularitzar les situacions il·legals o alegals.
La resposta a l’ofensiva anterior per part dels directius d’empreses de plataforma ha estat demanar a les autoritats polítiques que facin ajustaments a la legislació laboral que emparin la seva nova organització del treball.
Fonts de la UGT de Catalunya expliquen que, si cal retocar alguna norma legal, s’hauria de fer des del diàleg social. Però al mateix temps censuren a aquells que han entrat al mercat incomplint les lleis.
Hi ha una tercera via consistent a crear un catàleg de drets laborals bàsics que haurien de ser comuns per a tot tipus de treballadors, tant si són autònoms com assalariats. Així s’evitaria que les dues grans categories laborals competeixin entre si en una canibalització que sempre perjudica els més dèbils.
En tot cas els experts alerten de la situació que pot semblar paradoxal. La tecnologia pot facilitar que es facin millor alguns treballs, encara que les relacions laborals que hi ha al darrere poden ser en essència iguals o pitjors que les que es donaven els primers anys de la industrialització, més de dos segles enrere. Dit d’una altra manera: el fet que una empresa faci servir una nova tecnologia no significa que les regles tradicionals de relació laboral no s’apliquin, de vegades amb tota cruesa.
