“Les meves germanes m’ajuden a arribar a finals de mes”. L’Alba és mare soltera d’una criatura, professora a Barcelona, on viu de lloguer, i té dificultats per cobrir les despeses del dia a dia. El seu salari no correspon als llindars de pobresa establerts, però malgrat treballar, necessita el suport familiar per quadrar els comptes.
“S’ha trencat el dret del treball com a forma d’accedir a la resta de drets, a tenir una vida”, lamenta Xavier Orteu, educador social, director d’Insercoop i professor de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). “I no és una crisi puntual”, continua, “sinó una tendència sostinguda durant anys i que anirà a més, que no només afecta els col·lectius més residuals o amb unes circumstàncies molt concretes, sinó que el model està tocat i la precarització n’és una de les cares visibles”.
A Catalunya, la taxa de risc de pobresa o exclusió social, que suma tres variables per adequar-se a la defició estàndard AROPE (acrònim de l’anglès, at risk of poverty and/or exclusion), és del 24%. La mitjana europea és del 21,6%. I la taxa de risc de pobresa en el treball és del 10%. Espanya és el segon país de la Unió Europea, darrera de Bulgària, amb la taxa de risc de pobresa laboral més alta: l’11%, segons Eurostat. I si bé el país destaca per la tendència a pagar sous baixos, diversos estudis i experts assenyalen que no és l’unica característica que explica l’existència de treballadors pobres en ple segle XXI.
Intensitat laboral
“Els mecanismes que porten a la pobresa laboral són diversos i quan es combinen fan que el risc de pobresa augmenti”, explica Aroa Tejero, sociòloga i membre del grup PROMEBI de la Universitat d’Oviedo. “El concepte de treballador pobre és un híbrid entre la dimensió individual (la feina) i de la llar (la pobresa, que no és individual, sinó que es deriva del balanç entre els recursos i necessitats de les llars). Això explica que una persona que rebi salaris baixos pot no trobar-se en la pobresa perquè conviu amb persones que reben altres rendes (hi ha més recursos a la llar), mentre algú que treballi amb un salari mitjà o mitjà alt pot trobar-se en la pobresa si viu amb més persones que no reben rendes i/o hi hagi menors o altres persones dependents. En el cas d’Espanya, pesa molt la presència de menors a casa i la participació laboral de tots els membres de la llar”.
Aquest darrer concepte, la participació o intensitat laboral de les llars, juga un paper important: “La pobresa laboral té més a veure amb la capacitat adquisitiva de les persones treballadores i amb quin entorn i quines obligacions familiars tenen […] Les situacions de precarietat laboral contribueixen a fer créixer la pobresa laboral, però cal tenir en compte, principalment, la manca d’ingressos suficients tot i tenir una feina”, sosté l’estudi de CCOO Catalunya ‘Una aproximació a la pobresa en el treball’ (2023). Aquesta situació és la que compleixen part dels usuaris de Càritas Barcelona: “Hi ha gent que té feina i no arriba a finals de mes”, certifica Dessirée Garcia, responsable de Formació i Inserció Laboral de l’organització. Són persones migrades amb formació superior i una bona feina al país d’origen que, a Catalunya, han d’homologar les titulacions, i mentre esperen el procés, han de buscar feines de baixa categoria professional. També persones sense xarxa i amb càrregues familiars que no poden optar a jornades laborals completes. O persones majors de 55 anys que han perdut la feina i n’accedeixen a una altra amb condicions pitjors. O persones que treballen a l’economia submergida.
L’informe ‘Entrar i sortir de la pobresa laboral a Espanya’ (2022) coincideix amb l’anàlisi del sindicat: “A Espanya la pobresa laboral té més a veure amb les dinàmiques laborals que no pas amb els canvis en la composició de la llar. Així doncs, entrar i sortir de la pobresa laboral s’associa a salaris baixos i períodes d’inactivitat o atur d’un o més membres de la llar”. I destaca un altre aspecte: “Per a la majoria de les llars pobres sense feina, entrar al mercat laboral no significa sortir de la pobresa: un 58% continuen sent pobres després que un o més dels seus membres s’incorporin al mercat laboral”.
“És una contradicció que treballis i el teu salari no pugui suportar les necessitats quotidianes”, assegura Víctor García, membre de la comissió permanent de la Xarxa Europea de Lluita contra la Pobresa i l’Exclusió Social a l’Estat Espanyol (EAPN-ES). Recorda que durant dècades l’educació ha estat una garantia per obtenir una feina de qualitat, però avui dia “el 6,7% de les persones amb estudis superiors a Espanya viu en risc de pobresa. I la tendència és creixent”. Tampoc hi ajuda l’augment del cost de vida, amb la inflació desbocada de l’últim any i els preus irracionals dels habitatges.
Prestacions poc ajustades a la realitat
“Cal apostar per feines de qualitat; acabar de desenvolupar el salari mínim interprofessional (SMI); aplicar els convenis laborals i que Inspecció de Treball avauliï el seguiment i compliment de la normativa, i agilitzar les prestacions socials que les comunitats autònomes atorguen als col·lectius més vulnerables”, considera García. Els ajuts no arriben a tothom a qui estan destinats i els processos són lents i farragosos. “Són prestacions d’últim recurs, has d’haver esgotat tots als ajuts previs per accedir-hi, de manera que t’has de trobar en situació de pobresa greu o severa“, exposa Júlia Quintana, analista de Institut Català d’Avaluació de Polítiques Públiques, Ivàlua. I a totes les comunitats autònomes menys a Euskadi i Navarra les rendes garantides són incompatibles amb tenir una feina. “Hi ha persones que no agafen feines temporals de dos mesos perquè no es volen jugar la seguretat de cobrar la renda mínima”, indica la responsable de Càritas. Passa el mateix amb l’ingrés mínim vital (IMV): “Hi ha qui no agafa determinades feines perquè els salaris són inferiors a l’IMV. O qui pren l’IMV com a complement d’un lloc de treball a l’economia submergida”, afegeix.
“Cal desterrar l’afirmació que la gent no vol treballar”, exclama el representant d’EAPN-ES, “tothom vol treballar perquè treballar comporta l’adquisició d’uns drets”. Tant des d’Ivàlua, com des de Càritas i estudis diversos (INSOCAT-15, ‘Risc de pobresa per a les persones en edat de treballar a Espanya’ o ‘Pobres amb feina’) posen de manifest i conclouen que els sistemes català i espanyol de prestacions són insuficients per remuntar la pobresa i deploren que, majoritàriament, siguin incompatibles amb un contracte de feina.
Xavier Orteu, director d’Insercoop, aporta una reflexió que els últims anys ha observat que es repeteix en entrevistes de feina i que contribueix a empobrir els aspirants: “Quan un va encadenant feines en què és més important la capacitat d’adaptació al lloc de treball que les competències, acaba perdent valor tècnic”. No es valoren tant els candidats per les aptituds que tenen, sinó per com s’amotllen a situacions com fer més hores o estar disposats a cobrar menys, per exemple.
“Si el treball deixa de ser l’accés principal a uns drets, cal buscar altres espais, que s’han d’acompanyar de canvis legislatius universals per no generar xiringuitos dels pobres”, assevera. Una de les possibilitats podria ser la renda bàsica universal?
Article original de La Fàbrica Digital.
