Diumenge passat vaig dinar amb unes amigues docents i vam comentar com va anar el ple del Consell Escolar de Catalunya del 21 de febrer. Aquella tarda al ple diverses organitzacions de la comunitat educativa (sindicats, famílies, col·legis, moviments de renovació pedagògica, associacions de municipis…) li vam proposar al conseller Josep Gonzàlez-Cambray una moratòria sobre l’ordre de calendari per tal de poder dialogar amb la comunitat educativa. Sorprenentment no va acceptar la proposta majoritària i va mantenir el que ja havia anunciat. El conseller va dir que venia a implementar polítiques educatives i per això tiraria endavant l’ordre tot i que hi hauria l’opció de treballar-ho a la Comissió de Programació (l’encarregada de preparar el dictamen de l’ordre). Vam quedar estupefactes, quan ens van comunicar que l’ordre aniria en tràmit d’urgència (tot i que l’habitual és tramitar-ho de forma ordinària) i que la data límit per aprovar el dictamen seria el proper ple del Consell del 15 de març.
L’episodi del calendari no és el primer que, malauradament, protagonitza el conseller Gonzàlez-Cambray. Des del primer moment del seu mandat, s’ha mostrat inflexible i poc permeable a les propostes dels agents socials. Al cap de pocs dies de començar el seu mandat es va actualitzar la catalogació dels centres de màxima complexitat amb dades del curs 2017-18 prepandèmic sense tenir en compte la nova situació de moltes de les famílies (ERTOs, atur, bretxa digital, salut mental…) Li vam demanar al conseller per activa i per passiva que realitzés una moratòria de la recatalogació i ens va comunicar que no podia fer-ho perquè ja estava decidit i no hi havia marxa enrere. Aquest fet va ser una premonició del seu mandat. Poc temps després, per sorpresa de tot el país, vam veure com 14.000 joves es quedàvem sense plaça d’FP. No sabem què va ser pitjor: la manca de places o la solució a corre cuita del conseller expressant, en les seves ja famoses rodes de premsa, que cap estudiant s’havia quedat sense plaça i, en cas que algú no en tingués, podria apuntar-se a l’Institut Obert de Catalunya (IOC). Recordem que l’edat mínima era de 18 anys perquè estudiar de manera on line requereix una maduresa personal. Davant d’aquesta incongruència, es va veure obligat ara sí a canviar la normativa perquè l’alumnat menor d’edat pogués estudiar telemàticament, malgrat que és obvi que no és gens bona solució que alumnat de 16 o 17 anys hagi de seguir classes sol des de casa i sense possibilitats de socialització.
Després va comunicar d’un dia per l’altra la implementació nivell C2 de català com a nou requisit d’accés a la borsa. A més, va informar que d’aquí a dos anys tothom hauria de tenir el nivell sense possibilitat de negociació i sense cap informació de com s’organitzarà la formació per obtenir-lo o qui la pagarà. Creiem que per promocionar l’ús social del català s’haurien d’impulsar altres iniciatives com incrementar aules d’acollida, personal LIC i impulsar l’ús del català en altres espais educatius fora de l’horari escolar.
Un altre episodi del seu mandat ha estat que ens envien al Consell Escolar l’esborrany dels currículums de l’educació bàsica amb molt pocs dies de marge per fer aportacions i esmenes. No hi havia temps per a llegir-los, i menys per debatre’ls. Tothom qui treballem i estimem l’educació sabem de la importància de consolidar els projectes i que es puguin mantenir a llarg termini. Si es vol consolidar un canvi curricular d’aquestes dimensions, és necessari –fins i tot obligatori– comptar amb l’opinió i visió de tots els agents educatius possibles… però està clar que no es vol.
Un altre fet insòlit: la conselleria ha incomplert la seva paraula de passar un centre concertat de L’Hospitalet a la xarxa pública, quan el maig del 2021 s’havia arribat a aquest acord davant de l’escola i l’ajuntament. Falten places escolars i el conseller n’és conscient des de fa mesos. Aquest febrer ha anunciat que no assumirà aquest centre i per tant, un cop més, la resposta de la conselleria és inadequada ja que aquesta localitat continuarà amb dèficit de places públiques, sobreràtios… i com a conseqüència sense oferir una resposta educativa de qualitat i deixant a les treballadores al carrer.
El conseller sempre diu que la prioritat són les mesures que afavoreixen l’alumnat, però no sembla entendre que la qualitat de la seva educació depèn en gran part de les condicions de treball dels professionals
Durant aquests mesos el conseller, en les seves compareixences, sempre expressa que la seva única prioritat són les mesures que afavoreixen l’alumnat. Des de CCOO compartim que l’alumnat ha d’estar en el centre de les prioritats, però se’ns fa estrany que un conseller d’educació no entengui que la qualitat educativa que rep l’alumnat depèn en gran mesura de les condicions de treball dels professionals de l’educació. La conselleria està equivocada en aquesta visió parcial de millora del sistema, contraposant els interessos d’uns i altres. Cal tenir cura de totes les parts, o no serviran de res els canvis proposats. Vull aprofitar aquest article per fer un reconeixement a totes les professionals (direccions, docents, personal de suport educatiu, d’administració i serveis, de migdia…), perquè sense elles el nostre sistema educatiu no funcionaria. A més, s’ha de tenir en compte que tot el sistema ha afrontat una crisi sanitària, social i educativa sense precedents.
Recordo també que el conseller va anunciar públicament fa uns dies que si deixava participar a la comunitat educativa i als sindicats (que són els representants legals de les professionals de l’educació, no ho oblidem) no podria portar a terme les seves propostes. Benvingut a la democràcia, conseller. Com segurament sap (però ho obvia), vivim en un sistema democràtic on una sola persona no pren les decisions, sinó que cal pactar amb totes les parts implicades segons el nostre ordre jurídic i normatiu. Sabem que és cert que la Conselleria té legitimitat per prendre decisions d’aquesta mena; ara bé, la resta d’agents socials (escollits democràticament igual que el conseller) també la tenim. El sistema educatiu necessita diàleg i consensos per implementar qualsevol canvi perquè a l’educació estem implicades moltes persones i perquè és un dels pilars fonamentals del nostre estat del benestar. No obstant, sembla que la conselleria no opina el mateix, perquè ni tan sols informa, ni consulta, ni deixa els espais i els temps dels que ens hem dotat com a comunitat educativa per debatre les noves propostes. De debò senyor conseller que vol transformar el sistema educatiu sense els seus professionals i sense les famílies de l’alumnat?
Tornant al dinar amb les meves amigues, una d’elles, cap d’estudis d’una escola, ens va dir: «Amb els greus problemes que té l’educació a Catalunya i amb tot el que ens queda per avançar per millorar l’educació com l’infrafinançament endèmic, el desplegament del decret d’educació inclusiva, la lluita contra la segregació escolar, la reversió progressiva de les retallades, l’estabilització de les persones interines, l’homologació de les condicions de les docents de l’escola concertada, la protecció i impuls del català, els programes per una coeducació real i aquests dies sembla que l’únic problema que té l’educació és el calendari escolar quan no ho és, una pena tot plegat».
Per tots aquests motius i no només pel calendari, com vol fer creure el conseller a l’opinió pública, la federació d’educació de CCOO i unitàriament amb la resta de sindicats, no ens queda una altra opció que dir: Prou imposicions! Negociació Ja! Millorem l’Educació! Anem a la Vaga!
