Penso en aquella època i m’envaeix una sensació de soledat i d’impotència: “que poc que vaig aprendre”, em dic. Recordo que els nervis s’intensificaven dins meu quan anava de camí a la feina, picava el timbre i esperava que no m’obrís ningú per poder marxar i tornar a casa. Però sempre obrien, és clar, i jo havia de pujar.
Era una Llar d’Infants privada, situada en un segon pis, que tenia infants des de lactants fins a P5, és a dir, dels 0 als 6 anys. Recordo passar-hi força temps i no arribar a conèixer ningú, entre la meva timidesa d’aleshores i el rol que em van oferir. Allà hi vaig fer una gran part de les pràctiques, i van anar si fa no fa així:
– Aina, a les 9:30 passa per aquesta classe, a les 10:00 per aquesta altra, a les 10:30 per la següent i a les 11:00 per l’última, que són les hores del canvi de bolquers.
– Aina, ajuda a donar el menjar i després t’encarregues tu de netejar, sí?
– Aina, fa molts anys que no ordenem l’armari del material. Ho faràs, si us plau?
– Aina, s’ha posat malalta la mestra de P5: substitueix-la fins que torni.
Amb aquestes tasques que m’assignaven sabia on havia d’estar a cada moment, però ¿quan podria observar com treballen les educadores en un grup i en els diferents moments del dia? No ho podia fer, perquè em necessitaven per aquestes feines que, a més, sovint elles no volien fer. Així que dia rere dia canviava els bolquers de molts dels infants. Els acompanyava en els hàbits d’higiene, però no en les estones de joc, i les vegades que no feia aquestes tasques era perquè m’enviaven al pol contrari: ocupar un lloc al qual no podia accedir-hi amb la meva formació. Jo no podia dur un grup de P5! Em vaig espantar, però evidentment, cosa que em demanaven, cosa que feia sense preguntar.
Al llarg dels anys, m’he creuat amb algunes persones que s’aprofitaven de les educadores en pràctiques, eliminant tota possibilitat d’observació i d’aprenentatge. Posant-les en un rol que no els hi pertocava, i donant-los aquelles feines que a elles no els agradaven, com em va passar a mi. Educadores amb anys d’experiència que quan els venia l’olor d’una caca, des de la cadira on estaven assegudes, deien a la noia que feia les pràctiques: “Marta, pots mirar qui té caca i canviar-lo?”, o simplement “algú té caca”, encara pitjor, sense moure’s, informant, i d’aquesta manera indicant a la Marta el que havia de fer sense dir-li directament. Per fer això sempre has de tenir poques ganes de dedicar-te al que et dediques… i has de ser massa amiga del poder i de la jerarquia per aprofitar-te del teu rol d’aquesta manera.
Sembla que el poder agrada massa i això fa que les tasques menystingudes, com la neteja, recaiguin sobre la persona a la qual se situa en un nivell inferior
Aquest problema del “no treball en equip” i del “sí a la jerarquia” el podem traslladar també al que passa, de vegades, amb el personal de suport a les escoles bressol, que és on soc ara. Sembla que el poder agrada massa i això fa que les tasques menystingudes, com ara la neteja, recaiguin sobre aquella persona a la qual se situa en un nivell inferior. Personalment no m’agrada gens que passi això. Considero que si l’educadora tutora i l’educadora de suport acompanyen el dinar dels infants, les tasques han de quedar repartides perquè som un equip, perquè les tasques a fer són importants i som dues educadores absolutament igual de necessàries.
Les educadores que fan pràctiques, venen amb tota la il·lusió. De la nostra mà tenen l’oportunitat de tenir el primer contacte amb els infants i amb la feina que han triat. Donar-los l’oportunitat d’observar com funciona el grup i el paper que té l’educadora, conèixer l’espai i els materials, adaptar-se i de mica en mica anar agafant confiança i iniciativa, tenint un paper més actiu. Abans de demanar que canviïn bolquers, cal que primer et vegin a tu fer-ho i que hagin creat vincle amb els infants, i quan se sentin segures que en canviïn algun amb el teu acompanyament. Donar-los l’espai per fer preguntes i resoldre dubtes que puguin tenir, explicar-los el motiu pedagògic sobre perquè faig això així i no aixà, de tant en tant preguntar com estan i com se senten i fer-les sentir el més acompanyades possible.
Però tampoc ens enganyem, amb les ràtios que tenim, les necessitem i es converteixen en una persona molt necessària a l’estança. Amb els dies troben el seu lloc, creen vincles amb els infants i acabem treballant conjuntament amb elles. Gràcies a tenir una persona que fa pràctiques, l’educadora, a primera hora i per la tarda, no es troba sola amb vint infants de 2 a 3 anys, o amb tretze infants de 1 a 2 o amb vuit nadons. Les hem de cuidar, sabem que hi ha moments en què treballem sota un estrès que no permet acompanyar-les com cal, però sí que podem parlar sobre aquests moments i avisar que ens els podem trobar.
Per acabar, l’altre dia a l’escola parlàvem sobre la importància que té ser conscients de la nostra tasca pedagògica amb les educadores que fan pràctiques al nostre costat, i reflexionant sobre això vaig pensar que bàsicament nosaltres passem els dies amb uns infants que són el futur i que les educadores en pràctiques són les que ens faran el relleu. Poca broma, això és molt rellevant, no?
