Tina Ureña és treballadora social i cap de l’àrea de Rehabilitació del Centre de Psicoteràpia de Barcelona-Serveis Salut Mental. Tenia només 21 anys quan va començar a treballar-hi i ara, 40 anys després, ha estat guardonada amb el premi Medalla d’Or en la categoria de Significació del Treball Social que atorga el Col·legi Oficial de Treball Social de Catalunya, en reconeixement de la seva tasca. «M’ha fet molta il·lusió. El treball social és una professió molt viva i dinàmica i jo he tingut la gran sort que he pogut treballar en àmbits molt diversos», explica Ureña. Malgrat que actualment treballi en l’àmbit directiu, segueix molt vinculada a la primera línia i als projectes comunitaris de l’organització. Considera que el treball social és essencial per garantir una mirada integral en l’atenció a la salut de les persones. «Ara està molt de moda dir que hem de posar les persones al centre. Al treball social això ho hem fet tota la vida. No pots fer de treballadora social si en el centre no hi ha la persona i el seu entorn», destaca.
Des de CPB Serveis Salut Mental presteu serveis especialitzats d’atenció integral en l’àmbit de la Salut Mental comunitària. Què vol dir exactament això? Què suposa aquest model d’atenció integral?
L’atenció integral vol dir que, davant d’una persona amb un trastorn mental i la seva família, hi ha una forma d’abordatge que contempla tots els vessants i dimensions que tenen a veure amb la malaltia i amb la persona malalta. Des d’un punt de vista més clínic, prestem l’atenció mèdica psicològica i social que necessita la persona, però també treballem amb ella les conseqüències i repercussions de la malaltia i com podem afavorir un projecte de vida que li permeti tirar endavant. És a dir, intentem no quedar-nos només amb els aspectes que tenen a veure amb la malaltia, que són molt importants (un bon tractament, medicació adequada, psicoteràpia…), sinó també amb com podem fer que una persona amb un trastorn mental pugui portar la vida el més plaent i funcional possible en funció de la seva situació i que la seva malaltia la limiti el mínim possible. Intentem treballar, doncs, quin serà el seu projecte de vida, com serà el procés d’alta, com es farà el relleu terapèutic, quines activitats comunitàries podrem activar perquè la persona se’n pugui beneficiar…
Tenim serveis molt diferents, que van des de l’hospitalització, l’atenció ambulatòria, la prevenció de la conducta suïcida, la intervenció en crisi… també tenim equips d’atenció en el domicili i cinc serveis de rehabilitació psicosocial, entre altres. Tenim, doncs, diferents serveis que ens permeten treballar totes les dimensions de la persona que atenem. Partim d’una filosofia assistencial que és de fonament comunitari, perquè entenem que les persones vivim en comunitat i que, per tant, hi ha respostes assistencials que també les hem de trobar a la mateixa comunitat.
Quina importància té l’entorn comunitari en la salut de les persones?
És molt important. Moltes vegades, el que dona significat a la vida d’una persona té veure amb els rols significatius que desenvolupa a la seva vida. Pot ser que treballis d’una cosa que no t’agrada gens i que el que t’ompli sigui, per exemple, ser voluntària en alguna entitat o participar en el moviment associatiu. La inserció social i comunitària de les persones que tenen un trastorn de salut mental és fonamental. Buscar els rols significatius que omplin la seva vida. Des dels serveis de rehabilitació, treballem en projectes comunitaris molt bonics. Tenim el projecte “Cuinetes”, on s’elabora menjar a partir d’excedent alimentari i es reparteix al barri, un projecte de passejar gossos dels avis que no poden tenir cura dels animals, horts comunitaris… duem a terme iniciatives molt diverses.
A més, estem col·laborant amb instituts fent sensibilització en la lluita contra l’estigma en les malalties mentals. Hem treballat molt en la línia del pacient expert: quan tens una malaltia, arriba un punt que ets molt expert en què et passa i la transmissió dels aprenentatges és molt interessant i arriba a la gent jove amb molta facilitat.
Les persones vivim en comunitat i que, per tant, hi ha respostes assistencials que també les hem de trobar a la mateixa comunitat..
Quina és la importància del treball social en l’atenció a la salut mental?
Per mi és fonamental, en el sentit que el treball social, de base, garanteix una mirada integral. El treballar social no veu una persona malalta, veu una persona amb un trastorn i amb un context determinat. Aquesta capacitat de fer una anàlisi de com viu i com se sent la persona, què li limita la vida, quins suports té, quines oportunitats li dona la comunitat, quins recursos es poden activar que ajudin a la persona… aquesta mirada global, veient la persona i com interactua amb el seu entorn, és molt important. La mirada del treball social va més enllà del diagnòstic. Nosaltres estem molt impregnats del nostre entorn, de la nostra família, dels nostres amics, dels companys de feina, de les nostres pors, inseguretats… són tot un conjunt de coses a tenir en compte. Les persones no són esquizofrèniques, tenen esquizofrènia. I, potser, aquesta persona que té esquizofrènia és pare de família, veí d’una escala, en el seu moment volia ser metge, té uns amics, una família… les persones som un munt de coses.
Treballeu en xarxa amb altres entitats i serveis de salut mental?
Sí, hi treballem de forma molt estreta. Normalment, els pacients ens vénen derivats dels centres de salut mental, hospitals de dia i, en general, de la xarxa de salut mental. Habitualment, continuen mantenint el tractament al seu centre i nosaltres, ens ocupem de tot el vessant més social i, des del servei de rehabilitació, del seu projecte de vida. És, per tant, un tractament complementari, i intentem que els plans de treball estiguin articulats. No només ens coordinem, doncs, sinó que treballem en xarxa i compartim els objectius de treball. Ens posem d’acord per veure que farem nosaltres des d’aquí i què es farà des de l’altre centre o hospital. Tenim un perfil de pacients molt divers i, en funció de la seva situació, veiem de quins serveis es beneficiarà. Tenim pacients amb un nivell de disfuncionalitat molt alta, amb els quals treballem que el procés de cronificació de la malaltia no vagi tan ràpidament, que no tinguin crisis i es puguin mantenir tan estables com sigui possible. Altres, tenen una estada més curta. Depèn molt del cas.
Ateneu persones amb addiccions? Quines dificultats afegides té el fet de tenir problemes de salut mental i addiccions alhora?
Sí, atenem persones amb patologia dual. Si es tracta d’una persona que té un trastorn de salut mental i el consum de tòxics altera molt el funcionament del dia a dia, demanem primer que passi per un tractament per desintoxicar-se, però si el consum és actiu, però secundari i no interfereix tant, és un aspecte més que intentem treballar, a vegades conjuntament amb la xarxa de toxicomanies. Evidentment, el consum de tòxics li afegeix complexitat al trastorn de salut mental. Com més aspectes s’afegeixen, més difícil és de tractar un trastorn de salut mental. Per exemple, si la persona té altres malalties, problemes econòmics o d’habitatge, si no té un bon suport familiar… són moltes les variables que interfereixen.
El treballar social no veu una persona malalta, veu una persona amb un trastorn i amb un context determinat.
Quin paper juga la prevenció i la detecció precoç en l’atenció integral dels trastorns de salut mental?
És fonamental. El que passa és que sempre la prevenció és com el germà pobre de les estructures. L’àmbit assistencial, el dia a dia, s’ho menja tot, i no queda espai per a la prevenció. Però jo crec que la pandèmia ens ha donat una lliçó considerable en aquest sentit. Els problemes de salut mental han augmentat exponencialment arran de la pandèmia, especialment en el cas dels joves, en els quals les dades de malestar, suïcidis i autolesions són esfereïdores. Aquí hem d’incidir-hi. Entre tots, hem de poder fer entorns comunitaris més saludables, fer que les persones siguin més resilients. Vivim un context molt complicat: la pandèmia, la crisi econòmica, la precarietat i l’atur juvenil, l’emergència climàtica i, ara, la guerra d’Ucraïna, amb totes les seves conseqüències econòmiques. El món se’ns menja i aquí tenim feina no només els treballadors socials i els sanitaris, sinó les famílies, les escoles, els instituts… hi ha feina per a tothom. I els polítics s’han de posar les piles també. S’ha fet una injecció de diners important per crear nous serveis d’atenció a la salut mental. Però també és cert que hi ha molts recursos a les grans ciutats, però estan mal repartits arreu del territori. S’han fet accions, i més que se n’hauran de fer.
Creu que la pandèmia ha fet que es normalitzi més el fet de parlar de la salut mental?
La pandèmia ha posat sobre la taula la nostra vulnerabilitat. La desesperança, la incertesa, la por al que passarà… ens ha provocat nivell de patiment emocional molt fort. Amb la pandèmia hem viscut una sèrie de situacions a les quals no estem acostumats. La capacitat adaptativa de cadascú és diferent i hi ha gent que s’ha adaptat i altra que s’ha desbordat completament. En les persones que tenien problemes de salut mental de base, aquests problemes s’han vist agreujats. La pandèmia ens ha fet veure que som molt vulnerables i que hem d’invertir a crear estructures socials més saludables. Crec que sí que s’ha normalitzat el fet de parlar de salut mental, però crec que l’estigma cap a les malalties mentals com a tals continua existint. També és cert que, malgrat que la normalització del patiment emocional ha portat a trencar alguns tabús, a vegades s’han banalitzat aquests problemes de salut mental. Hem incorporat el llenguatge de la psicologia o la psiquiatria. Per exemple, moltes persones diuen «tinc ansietat», «avui estic bipolar» o «estic paranoic» i, a vegades, això és poc respectuós cap a les persones que realment tenen dificultats. Tampoc ho podem respondre tot des de la salut mental: hem d’intentar que hi hagi certa capacitat d’anàlisi personal, ser més crítics i resilients.
