Entrevista

Teresa Esperabé: “El sistema ha de ser compensador de desigualtats i no ho està sent”

La nova secretària general de la Federació d’Ensenyament de CCOO, Teresa Esperabé, ens rep al seu despatx acabat d’estrenar a Madrid. Després d’anys treballant a la Federació catalana, ha vingut a substituir Francisco García.

A l’horitzó, millorar les dades de representació dels sindicats a l’educació obligatòria, mantenir-se ferm en la negociació d’un Estatut Docent, “que portem 40 anys exigint”, i lluitar contra la segregació i la privatització de l’educació.

Arribes just recentment iniciada la negociació de l’estatut. Quines perspectives o quines expectatives tens tu i CCOO sobre aquesta negociació?

Nosaltres fa 40 anys que ho demanem i ho exigim, és a dir, que les expectatives totes i les ganes totes. Creiem que pot ser una eina útil per donar resposta als docents, als centres educatius i per ordenar moltes coses que no estan ordenades des de les retallades de la crisi. Aleshores, per exemple, ràtios i horari lectiu van rebre una destralada. En algunes comunitats s’ha pogut negociar perquè està descentralitzat però no hi ha aquest marc global que hi hauria d’haver.

Fins ara estem una mica preocupats i preocupades perquè la negociació va molt lenta, hi ha hagut poques reunions i, sobretot, som molt crítiques perquè no ens envien la documentació prèviament a les reunions, ha d’estar guardada a algun lloc però no ens ha arribat. Aprofito aquesta entrevista per fer la denúncia que volem la documentació

La documentació respecte a tots els grups de treball o més al grup 4 crec que era el que més us interessa però un que sorgeix especialment no té a veure amb les condicions?

De tots quatre. Nosaltres com a sindicat sociopolític treballem molt per les condicions de treball. Ja dic, moltes comunitats han pogut revertir moltes coses. També ho treballem amb el model educatiu, perquè creiem que van junts; les condicions laborals van encarnades amb el model educatiu i les condicions deducabilitat, i de tenir un model educatiu equitatiu, inclusiu, coeducatiu. Treballarem en tots, tant en el de la formació inicial com a la resta de grups. Tenim propostes per als quatre grups.

Si s’eternitza, s’acaba la legislatura, i acabem sense Estatut una altra vegada. Nosaltres serem molt bel·ligerants amb això

T e preguntava si no heu rebut documentació de cap dels quatre.

De cap grup.

Fins ara només n’han començat dos.

Exacte, només han començat, un i quatre. I no hem rebut cap documentació prèvia. Tot són bones intencions, bona interlocució, bones maneres, que això està bé i nosaltres ho valorem. Però és clar, volem els fets, posar-nos a treballar i que realment es recullin les propostes i que això no s’eternitzi.

Perquè si s’eternitza, s’acaba la legislatura, i acabem sense Estatut una altra vegada. Nosaltres serem molt bel·ligerants amb això.

A la legislatura del professorat, si no recordo malament…

Sí, hi havia aquest titular, no?

Moltes comunitats han revertit les retallades en ràtios i horaris lectius, però encara en queden algunes. Per què creieu que cal que el Ministeri adopti o fixi uns mínims o uns màxims a nivell estatal?

Bé, és molt important perquè les comunitats, si més no, tinguin un marc comú; després, si es pot millorar, com ha passat a Euskadi, que s’ha fet aquest gran acord i ha baixat a 21-17 d’horari lectiu, ja que això és una gran notícia. Però almenys que estiguin assegurades, per exemple, en horari lectiu, les 23-18. Que hi hagi aquests mínims, però que els assumeixin totes les comunitats per llei. Amb les ràtios igual, que aquesta ampliació que es va fer del 10% es torni a treure.

Cada comunitat és veritat que té una idiosincràsia i unes majories, i que s’hi pugui anar a la millora, però si no marquem aquest estàndard mínim anem molt malament.

A Madrid s’ha tancat fa molt poques setmanes un altre acord que allarga els terminis per reduir aquestes ràtios i horaris lectius, dos, fins i tot tres cursos, després de 12 anys esperant. No sé si consideres que és un acord suficient.

Els acords sempre són entre dues parts i s’arriba al màxim que pots. Des de CCOO Ensenyament Madrid seguiran lluitant per anar aconseguint el que falta. L’acord és un punt de partida que era important, així ho han valorat, per això ho hem signat; però ara continuarem lluitant pel que queda. Nosaltres també som de pas a pas, contundents i no deixarem de lluitar fins que puguem aconseguir més coses.

La burocratització, sobretot, ens resta hores del nostre encàrrec principal que són les aules, acompanyar l’alumnat, les famílies

Més enllà de ràtios i horari lectiu, hi ha la burocràcia. Com que l’educació està descentralitzada, hi ha marge de maniobra o quines idees portes per intentar reduir aquesta burocratització?

La burocratització, sobretot, ens resta hores del nostre encàrrec principal que són les aules, acompanyar l’alumnat, les famílies, treballar el currículum i impulsar moltes mesures. I les hores són les que són.

Cal força professorat, plantilles: hi ha molta diversitat a les aules, dificultat de l’alumnat en relació amb la salut mental, etc.

És una contradicció que ens encarreguin una cosa que és la nostra professió i després ens encarreguin tota aquesta paperassa o l’ús de tants aplicatius. Des de la Federació d´Ensenyament serem molt contundents amb això. Una mesura podria ser l’Estatut Docent on fer una aposta per la desburocratització del sistema. Farem tota la pressió, com als territoris, perquè en siguin conscients i que, per exemple, facin aplicatius comuns que serveixin una mica per a tot com una oficina única.

I també farem una aposta perquè hi hagi més personal administratiu, perquè hi ha moltes de les nostres funcions que les podrien fer altres perfils.

Al Congrés vas parlar de la necessitat per a la FECCOO de recuperar representativitat a les aules de primària i secundària Quines idees portes per fer-ho davant de sindicats professionals que han anat guanyant espai?

Sí, per a nosaltres és molt important perquè una de les senyes d’identitat de CCOO a tots els àmbits és estar amb la gent als centres de treball. Continuem estant, però creiem que s’ha de consolidar més, més visites, tenir referents, tenir gent que es vinculi a tota aquesta feina perquè arribi el nostre discurs. Volem guanyar discurs a l’àmbit educatiu.

Jo no diria sindicats professionalitzadors, sinó també molts conservadors en el seu discurs, que demanen tornar a temps suposadament millors, que no ho van ser. I que parlen molt que lalumnat que té més dificultats hauria de fer altres itineraris i segregar lalumnat per capacitat. Nosaltres això no ho veiem; el que demanem són més recursos més finançament, una escola inclusiva de debò i que s’acompanyi a tot aquell alumnat. El que vaig voler aquell dia va ser fer una crida a la importància d’estar amb la gent organitzada, fent front als conflictes de les aules.

Has parlat de la segregació que és un dels problemes més importants del país. A Catalunya es va fer una aposta des de molts i diferents sectors per a un pacte contra la segregació. No sé quins han estat els resultats i si creus que és traspassable o transportable a altres indrets d’Espanya, a altres contextos diferents.

El pacte contra la segregació el va liderar la Sindicatura de Greuges, el Defensor del Poble, i va posar sobre la taula i va sensibilitzar sobre una realitat que havia estat invisibilitzada. La gent no era conscient que se separa els nens per la condició socioeconòmica de les seves famílies .

La primera cosa molt important és que s’ha visibilitzat, s’ha posat damunt la taula i s’ha fet una denúncia. Alguns sindicats i algunes patronals ho negaven, deien que no hi havia segregació, que això era una fal·làcia. Ara ja tothom és conscient que hi ha un problema que és greu i, en una societat que aposta pel benestar social de tots i per no deixar ningú enrere i cuidar l’alumnat vulnerable, no hi hauria de tenir cabuda.

S’ha fet una aposta amb diverses mides. La més important és el Decret d‟admissió que fa que hi hagi una composició equilibrada d‟entrada i es reservin unes places per a alumnat que té dificultats socioeconòmiques. Es fa una distribució equilibrada a una zona.

No s’ha avançat tot allò que volem però s’ha avançat De tota la segregació que hi havia un 10% menys. Creiem que pot ser un dels camins; que s’aposti perquè totes les xarxes i tots els centres tinguin una distribució equilibrada mitjançant unes mesures que condicionin perquè això passi perquè si no passa.

La nostra aposta per la lluita contra la segregació escolar és a totes

Intentareu que el M inisteri faci un esforç en aquest sentit malgrat la descentralització?

La Lomloe ja ha donat algunes mostres que ho vol intentar, però ara com ara ja han passat un temps i no s’ha vist cap mesura. El que sí que hem reflexionat i volem fer és una aposta perquè el Ministeri assumeixi aquesta sensibilització i que vegi que segurament és el problema, juntament amb el finançament, més greu que té el sistema educatiu. Ara les competències estan descentralitzades i caldrà treballar amb cada territori.

I cada territori també té una composició diferent. A Catalunya, per exemple, el 24% de l’alumnat és d’origen estranger, molts amb una dificultat econòmica greu, aleshores cal fer mesures també especials, com ara aules d’acollida i altres mesures.

La nostra aposta per la lluita contra la segregació escolar és a totes, és a dir, és una de les coses que ens hem proposat en aquest mandat de poder influir a través d’articles, de jornades, amb el Ministeri i en tots els fòrums que puguem perquè tothom sigui conscient i vulgui revertir aquesta situació.

Abans de ficar-nos al finançament, m’agradaria parlar de l’abandó d’hora. Un estudi recent amb dades provincials posava en relleu el pes del factor socioeconòmic i del sector laboral, del sector productiu a l’hora d’abandonar. Què creieu que es pot fer des de les administracions?

Veiem que ni a tots els barris, ni a totes les poblacions es dóna el mateix percentatge d’alumnat que abandona. Aleshores, nosaltres donàvem la dada al Congrés, que més o menys està entre el 13 o el 14 % d’abandonament, però que depèn en gran mesura de si la seva família té estudis superiors o que té una família d’abandonament en l’alumnat. que no en tenien, estava en un 39%.

Nosaltres apostem, en aquestes etapes obligatòries per suports especials per a aquest alumnat, acompanyament també a les famílies, oferint formació, escoles de pares, que pogués fer tot un pla especial de lluita contra l’abandonament, sobretot en sectors vulnerables.

Des de Comissions sempre hem fet una aposta per la política de beques. Si aquests xavals no han de pagar els cicles formatius, si es poden compensar les pràctiques amb uns sous, no van tan directament al món laboral. amb una motxilla diferent, aleshores cal omplir aquestes motxilles perquè no tinguin bretxa digital, perquè tinguin beques de menjador, perquè tinguin dret a l’oci educatiu.

Està garantit el dret a l’accés, però el dret al procés educatiu i als resultats no ho estan

També hem estudiat força que no està garantit el lleure educatiu. I si tens un lleure educatiu d’ensenyaments artístics, esportius, idiomes i altres coses, és com si fessis un curs més. Si no ho fas, tens un curs menys que els teus companys i companyes que sí que poden accedir a museus, a un estiu enriquit culturalment. Aleshores sí, fem una aposta perquè tinguin dret a l’oci educatiu. El sistema ha de ser compensador de desigualtats i no ho està sent.

Està garantit l’accés al sistema educatiu, però només les obligatòries. Per exemple, al 0-3, aquest alumnat té percentatge menor de participació perquè no hi ha prou beques ni places públiques. A la FP passa el mateix, a moltes poblacions no poden accedir a la pública perquè no hi ha places. A la universitat igual. Està garantit el dret a l’accés, però el dret al procés educatiu i als resultats, que serien les tres bases (l’accés, el procés educatiu i els resultats) no ho estan. El sistema no compensa les desigualtats.

Aquí entrem en el tema del finançament. Estem per sota del 5% a Espanya Fins on caldria arribar-hi? Fins on és la vostra aposta? I on cal posar el focus?

Sense diners no es pot fer un procés educatiu. Estem al 4,93% de mitjana a nivell de l’Estat. Les instàncies educatives internacionals recomanen un 6 i nosaltres creiem que hauria de ser un 7 mínim a nivell de l’Estat. Però bé, si del 4,93 ens apropem al 6, que és on se situen les recomanacions, creiem que seria un avenç molt important i ho valoraríem positivament. Seguiríem treballant en aquest estàndard del 7, perquè estem en una societat més complexa que fa uns anys, la digitalització, la salut emocional… Ara és un món més complex, per tant cal invertir més en educació. La nostra aposta sobre on ho posaríem, quan n’hi hagi, és entre tres temes molt clars. Una és les ràtios. Les ràtios condicionen laprenentatge personalitzat de lalumnat. Si tu en tens a 30, no els pots atendre igual que si en tens a 20 a l’aula. Demanaríem els 20 a primària i infantil i els 25 a secundària, tant a l’ESO com als cicles formatius. Després les infraestructures. Creiem que hi ha patis de col·legis, lavabos, laboratoris de moltes escoles de primària que estan des de no se sap quan, no tenen ni les línies pintades dels patis. Vas a una biblioteca, a un ajuntament, aneu a molts serveis públics i s’han modernitzat i tenen una atenció normal.

Les ràtios condicionen l’aprenentatge personalitzat de l’alumnat

I després tot allò que és atenció emocional a l’alumnat, amb més professionals de psicologia, pedagogia, tot aquest acompanyament de la salut mental.

El malestar docent no ve només per la sobrecàrrega, sinó per la manca de reconeixement, que els fa que ara estiguin abandonant o que no vulguin accedir a la carrera docent. Això s’ha d’estudiar i s’ha de cuidar, perquè si no es cuida els professionals que fan aquesta atenció tan important com és la infància i l’adolescència, anem malament.

Sobre la consideració social del professorat, amb què se sentiria el col·lectiu a gust en relació amb aquesta consideració social?

Mira, a la pandèmia, per exemple, a tot arreu hi havia allò dels grups bombolla que podien ser màxim 10 I en canvi tu anaves a secundària, primària, n’hi havia 30 i allà ningú no es preocupava. Ho vam veure claríssim. És a dir, no es té en compte les professionals d’educació perquè en el fons són cuidadores mentre els altres fem altres coses.

I després, a nivell de discurs, és important posar més recursos, fer una aposta, valorar-lo en fòrums… De vegades sembla que som més cuidadores que professionals de l’educació. Jo crec que aquí hi ha una barreja, que per això aquesta sensació de falta de reconeixement, de valorar tota aquesta feina que es fa, que és importantíssim. En el mateix 0-3 es veu clarament en què no es valora el vessant educatiu.

Volia preguntar-te per l’educació infantil, precisament. Una etapa que hauria de tenir molta importància en l’àmbit educatiu, però té dos professionals: o ets tècnica superior o ets mestra.

Ho veiem amb molta preocupació i molt cabreig. És un model que no està endreçat. Es diu que el 0-3 és tan important, ens emplenem amb això la boca, però després les mesures no estan en consonància. Hi ha diferents models. En algunes comunitats autònomes, encara que tenen poques escoles de 0-3, encara les tenen més ben cuidades. Però si ja anem als ajuntaments, molts decideixen externalitzar aquests serveis amb la precarietat que suposa, amb unes licitacions que fan plecs de condicions molt desiguals i que de vegades aposten pel millor postor. Ara s’estan presentant fins i tot empreses de neteja, empreses de multiserveis, que és clar, a nivell educatiu no hi ha un projecte educatiu com a tal, però sí que és un cost més barat. Molts ajuntaments opten per això. Nosaltres diem que fan un mercadeig amb les treballadores: són treballadores seves, però les externalitzen. Això ja suposa una precarietat molt gran.

I després hi ha les privades privades, les últimes de la cua, perquè a part no se’ls demanen determinades mesures, no tenen infraestructures, la mateixa educadora és la que acaba cuinant alhora que atén els nadons. És a dir, unes condicions deplorables. Jo crec que en un Estat del benestar s’havia de donar un cop a taula i fer un marc general comú, com en altres etapes educatives, perquè hi hagi uns mínims d’infraestructures, de titulacions, de sous, de jornades, d’espais, de ràtios.

Tenim treballadores que després el cap de setmana netegen cases perquè no arriben amb aquest sou

Les ràtios que recomana Europa és el 6-9-15, i nosaltres estem al 8-13-20.

Després, per exemple, amb els alumnes amb necessitats específiques, les educadores no tenen un sol suport. La professional fa d’educadora d’educació especial, educadora d’escola bressol, de tot.

I després veiem que altres professions, més masculinitzades però amb els mateixos estudis de FP superior, tenen uns convenis uns sous molt més alts tenint el mateix nivell professional. O sigui que no és tant si unes són mestres, crec jo, altres són cicles, sinó que el mateix cicle està en un topall que s’ha signat el conveni del 0-3, que CCOO no hem signat perquè ho vèiem terrible. La seva titulació permet tenir uns sous molt més dignes. Són treballadores pobres. Tenim treballadores que després el cap de setmana netegen cases perquè no arriben amb aquest sou.

Creus que té a veure amb la feminització amb aquesta idea que les dones fan tasques més de cura que les cures en realitat no són bàsiques?

Sí, totalment d’acord. Com ho fan elles, doncs no té tant de valor perquè les cures no estan reconegudes a la nostra societat.

Quan es parla després d’un altre tema que s’anomena pobresa infantil, que estem a un 28%, diuen que si aquests nens i nenes de pobresa infantil poguessin accedir al 0-3, podrien tenir més possibilitats de millorar. Però, en canvi, després tenen un 0-3 precari. És a dir, és una contradicció molt gran dir que els nens i les nenes que tenen una situació de pobresa infantil important, si fossin al 0-3, els aniria millor, i després no tenir l’oportunitat d’arribar al 0-3. És una contradicció important, però després no fem res.

La lluita contra la privatització, tant de la universitat com de la FP o el 0-3, és una de les línies més importants d’aquest mandat

Anant a l’altra banda del sistema, a la FP, Veient les dades de les estadístiques, a mi sempre m’ha sorprès molt l’explosió en la formació professional privada en línia oa distància. A l’altra banda tenim la pública que té una oferta en línia pràcticament inexistent. D’altra banda em preocupa qui certifica la qualitat d’aquests estudis en línia .

La lluita contra la privatització, tant de la universitat com de l’FP o el 0-3, és una de les línies més importants d’aquest mandat. Pel que fa a la FP, ens preocupa molt el creixement de la presencial privada i, sobretot, l’augment exponencial, gairebé un 1.000%, de la formació a distància. A les empreses els surt molt barat: no tenen gairebé infraestructures, les pràctiques es fan de manera força tèrbola, la ràtio professor-alumne és de 1-90 quan a la presencial és de 1-30. Els surt molt barat, guanyen molts diners i és un negoci rodó.

Demanem a les administracions que ho parin. Es pot aconseguir fent una bona oferta a distància de FP pública. L’aposta és tan mínima que no arriba a tot el món. És una situació molt greu. És una aposta del nostre mandat continuar treballant dades, informes i denunciant i pressionant perquè això no segueixi passant.

I ja que ho has anomenat unes paraules sobre la universitat, amb aquest creixement de centres privats. El Govern té capacitat per frenar aquesta privatització?

N’hauria de tenir. Nosaltres exigirem que ho legisli de tal manera que posi peu a paret perquè tot això no passi.

Estem molt preocupats. En pocs mesos hi haurà més universitats privades que públicament.

Pel que fa al tema d’infraestructures, tornant als centres, moltes infraestructures de les universitats no s’han renovat, com ara laboratoris, biblioteques, entre d’altres.

Primer una aposta per la universitat pública molt gran en finançament i en acompanyament, i després aturar la privatització de la universitat.

Som una societat que no hem de tendir a uniformar-nos, sinó a tenir cura de la diversitat que tenim

Vas fer alguna picada d’ullet al Congrés també a la defensa de la diversitat lingüística a l’Estat. Això a Madrid se sent poc, com et pots imaginar. M’agradaria saber què teniu al cap quan parles d’això.

Sí, nosaltres primer creiem que la diversitat lingüística és un dret, el dret de ciutadania a conèixer les llengües del teu territori, si hi ha dues llengües oficials o tres, si n’és el cas, però que hi hagi el dret a poder formar-se. Ara mateix, al món del treball, per exemple, a les comunitats que tenen llengua pròpia no s’està oferint la formació a les persones que vénen d’altres països. Lluitarem perquè es pugui donar, que tothom pugui conèixer les llengües oficials.

S’haurien d’oferir a totes les escoles oficials d’idiomes les llengües oficials perquè si tu, a Màlaga, vols estudiar català, o si vols anar al País Valencià i estudiar èuscar, ho puguis fer.

Volem que primer se sensibilitzi, que es reconegui com a dret de ciutadania, i després mesures concretes perquè tothom pugui accedir a les llengües oficials de l’Estat.

Som una societat que no hem de tendir a uniformar-nos, sinó a tenir cura de la diversitat que tenim. I el cas de les llengües és claríssim.