Recentment compartien, a través d’un compte de X (@CapitalistHours), una captura de pantalla d’una notícia de l’any 2021 d’Infolibre. El titular deia així: “Adéu al mite fiscal: abaixar els impostos als més rics ni impulsa el PIB ni abaixa l’atur, només augmenta la desigualtat”. La notícia en qüestió resumia algunes de les conclusions d’un informe que analitzava les reformes fiscals dels darrers 50 anys a 18 països de l’OCDE. Tot i assumint que les conclusions de l’informe apuntessin realment a la direcció d’assenyalar una injustícia redistributiva cal pensar que, potser, el titular de la notícia era manifestament tendenciós o, si més no, atrevit. Suggereixo un plantejament alternatiu. No podria ser que, de fet, potser encara no hem abaixat prou els impostos als rics perquè aquestes mesures tinguin efecte? No és possible pensar així? No hauríem de pensar que ja ens regalen molt, els rics, compartint (més o menys) el món amb nosaltres? Algun dia, durant la fi del món, els trobarem a faltar, quan es retirin als seus búnquers…
El sentit de l’adopció de l’arrel anarco- per part de l’anarcocunyadisme parteix de la premissa d’un rebuig de l’Estat com a artefacte il·legítim, com a usurpador de recursos i esforços. En aquest context, els impostos són considerats estructuralment un robatori, ja que en siguin molts o en siguin pocs, es recapten mitjançant la coerció, sense possibilitat que cada individu decideixi adscriure-s’hi o no, a aquest contracte social, i, per tant, vulnerant la llibertat de tota persona per associar-se (o deixar de fer-ho), havent, així, de pagar, tant allò que podria desitjar pagar, com allò que no.
I sí, l’anarquisme també qüestiona els mateixos fonaments de l’Estat. Amb els seus diversos corrents i matisos, Bakunin, Kropotkin o Bey, per posar-ne només alguns exemples, s’embranquen en una lluita aferrissada amb el socialisme per pensar una alternativa al model capitalista. No entrarem en detalls, però l’anarquisme és punyeterament diferent del socialisme, sí.
Això no obstant, l’anarcocunyadisme es diu capitalista i, tot i que reivindica l’arrel anarco-, aquesta no ho és realment. Més aviat, el rebuig a l’Estat és el rebuig d’un interventor que pugui modular l’acumulació privada de riquesa. Però no és un rebuig per se als cossos policials i de seguretat, a l’estament judicial i, en definitiva, a una sèrie d’institucions mínimes que, casualment, funcionen bé (o ho han de fer) per garantir i protegir el dret a la propietat privada. És a dir, Estat, sí, però per protegir allò que és meu. Per a tota la resta… l’Estat ens sobra. Sanitat pública? No, si us plau, podem tenir mútues i assegurances privades o, fins i tot, decidir que la nostra salut no ens importa gaire (i com ens hauria d’importar llavors la dels altres?). Educació pública? Molt pitjor encara: això és adoctrinament!
Els arguments en contra de la legitimitat de l’Estat, entès com a òrgan al qual se li atorga el monopoli de la violència i, per tant, una enorme força coercitiva, no són només un motiu suggerent d’estudi, sinó que tenen un sentit profund que val la pena revisar. Per aquesta raó, els diferents corrents anarquistes tenen interès, se’n comparteixin les conclusions o no. Així mateix, i per les mateixes raons, els arguments a favor de la necessitat d’un Estat fort, s’hi estigui d’acord o no, també poden tenir cert interès (encara que, si se’m permet, aquesta gent sol ser més avorrida). No obstant això, l’Estat de Schrödinger, un Estat que està a la carta, per a allò que vulguem, però només una mica, perquè en realitat ens fa fàstic la seva existència, però tampoc ens va malament si ens protegeix dels pobres… això té, si més no, una mica de cinisme corrosiu.
Que quedi clara una cosa: Efectivament, pagar impostos és una murga. Les elits ho saben bé. Però ja fa temps que no aspiren a salvar-nos: som avorrits, ens mereixem el tedi. Així que… Estat, sí… però no per a tothom. Aquesta ha estat la conclusió.
Així, hem d’afavorir que els rics paguin cada cop menys impostos o, fins i tot, que no en paguin cap ni un: això ens acabarà beneficiant. Si el titular d’Infolibre sembla apuntar el contrari podria ser, insisteixo, perquè no s’ha aprofundit de manera contundent en aquesta direcció de desescalada impositiva. Caldrà abaixar-los més. Potser aquest tipus de mesures acabin repercutint en un increment del PIB, en una baixada de l’atur i en una reducció general de la desigualtat. O potser no, qui sap. Però potser és que el benefici és en una altra banda: en què puguem gaudir feliços de l’alegria dels rics, observant com es realitzen a cada moment, com es diverteixen, que instrueixin el món amb el seu exemple i que, en definitiva, ens puguin dir que no paguen impostos però que fan una cosa millor, allò de “soc ric: us pago amb la meva mera existència”.
