Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Article original en castellà de La Marea
Parlar de sindicalisme de dretes podria semblar un oxímoron si no fos perquè des dels mateixos orígens del moviment obrer hi va haver organitzacions patronals dedicades a promoure la creació de sindicats «grocs» que poguessin servir als seus interessos atraient treballadors desclassats. El sindicalisme de dretes esclataria amb tota virulència a Espanya en les primeres dècades del segle XX, i molt particularment al seu epicentre industrial: Barcelona. Allà es fundarien el 1919 uns sindicats «lliures» de la mà dels cercles tradicionalistes, que en els anys següents confrontarien de manera violenta l’hegemonia d’una totpoderosa CNT capaç d’arrencar la jornada de vuit hores en la vaga de La Canadenca.
Integrats inicialment per treballadors del comerç, la banca i altres sectors no industrials, aviat reclutarien també una amalgama de mercenaris de fortuna que, sota la protecció del governador civil, el general Martínez Anido, i el cap superior de policia Arlegui, es dedicarien a intentar descabeçar l’anarcosindicalisme a força d’atemptats. Així caurien assassinats el seu secretari a Catalunya, Salvador Seguí, i l’advocat dels sindicalistes Francesc Layret; i quedaria greument ferit Ángel Pestaña, secretari nacional de la Confederació. Per la seva banda, els cenetistes respondrien amb la mateixa recepta, entrant d’aquesta manera en l’espiral del pistolerisme que tan bé reflectiria Eduardo Mendoza a La veritat sobre el cas Savolta.
Amb un objectiu similar naixeria el 1934 la Central Obrera Nacional-Sindicalista (CONS) a Madrid, que aviat es dedicaria a l’esquirolatge violent, en branques com la de la construcció. Tant els sindicats lliures com la CONS desapareixerien amb la Guerra Civil sense haver aconseguit implantar-se de manera significativa.
Després de 1939, i amb les organitzacions obreres il·legalitzades, el règim fundaria l’Organización Sindical Española (OSE), comunament coneguda com a Sindicat Vertical, un Frankenstein que agrupava de manera obligatòria en el seu si obrers i empresaris –«productors» en la terminologia franquista– i l’estructura del qual reflectia els ideals feixistes de l’Estat corporatiu. Creat per tallar qualsevol indici de conflictivitat laboral, aniria perdent influència durant els últims anys de la dictadura.
Nous sindicats
De les brases del franquisme sorgiria Fuerza Nueva, un partit hereu del règim presidit pel procurador en Corts Blas Piñar; i poc després, un sindicat, Fuerza Nacional del Trabajo (FNT), corretja de transmissió del primer, que seria presentat públicament el 1979 com «la presència de l’ideari polític de Fuerza Nueva en l’àmbit laboral», entenent com a treballador «tothom qui participa en la producció nacional, ja ho faci com a obrer, tècnic o empresari». Els requisits per afiliar-s’hi eren «la creença en l’existència de Déu, la defensa de la unitat de la Pàtria i la defensa de la justícia social».
Tot i organitzar cooperatives de taxistes en algunes províncies, en general va tenir una implantació reduïda a certs sectors de la sanitat, a algun departament a l’Ajuntament de la capital i poca cosa més.
Dècades després, Vox faria un pas similar amb la creació de Solidaridad: «Un sindicat nacional en defensa dels nostres treballadors, les nostres famílies i el nostre patrimoni, davant del carreró sense sortida de la immigració il·legal massiva». El seu primer secretari, Rodrigo Alonso, diputat del partit al parlament andalús, cediria el relleu el 2005 a Jordi de la Fuente, exdirigent del partit neonazi MSR (Movimiento Social Republicano). A Solidaridad no se li coneix activitat sindical remarcable, i la mobilització que més espai ha ocupat als mitjans, la vaga general de 2023 «contra la llei d’amnistia i els pactes del PSOE amb els independentistes», es va saldar amb un seguiment nul, només recolzat per Denaes, fundació afí al partit; Revuelta, la secció juvenil implicada recentment en l’escàndol del desviament de fons per la dana… i poca cosa més. D’altra banda, a la seva pàgina web no s’hi especifica cap estructura territorial o sectorial, excepte, paradoxalment, la d’una secció sindical de riders, col·lectiu fonamentalment migrant i racialitzat.
Un sindicat amb reminiscències feixistes és també Unión Nacional de Trabajadores (UNT), fundat el gener de 1978 i considerat hereu de la CONS original. Es tracta d’una petita organització que, segons les seves pròpies dades, està implantada en sectors com el de la seguretat, el professorat de religió o les administracions de loteria. Des del 2008, el seu president és l’advocat i exmilitar Jorge Garrido San Román.
Sense arribar als extrems de Solidaridad o UNT, actualment existeixen altres sindicats que podrien considerar-se sociològicament conservadors com la Central Sindical Independent i de Funcionaris (CSIF), majoritària a la funció pública, o l’Asociación Nacional de Profesionales de la Enseñanza (ANPE), tot i que ambdós es defineixen independents i no subordinats a cap ideologia política. Més propera a discursos de l’extrema dreta estaria Justicia Policial (JUPOL), que, malgrat la seva suposada independència política, sol participar en protestes emparades tant pel PP com per Vox.
Bola extra
Deixem per al final el singular fenomen de Manos Limpias, l’autoproclamat sindicat de funcionaris públics fundat el 1995 per Miguel Bernad, qui hauria d’haver estat el successor de Blas Piñar a Fuerza Nueva si el partit no hagués desaparegut abans. Manos Limpias destaca pel seu protagonisme en processos mediàtics com el judici de l’11-M, la querella contra Baltasar Garzón o els últims casos de corrupció, reals o ficticis, que han tornat a situar el pseudosindicat al focus mediàtic en personar-se com a acusació popular en la causa contra Begoña Gómez, la jutgessa de la dana o el fiscal general de l’Estat, Álvaro García Ortiz.
Aparentment, no consten millores laborals per a la seva afiliació, però del que no hi ha cap dubte és del seu activisme polític. Recentment, el seu lletrat en el cas de Begoña Gómez renunciava a continuar representant l’organització, acusant-la de situar-se exclusivament «en el terreny de la controvèrsia política i mediàtica».
