Fa deu anys que va morir Simón Rosado. Un dirigent de CCOO que ha deixat una gran petjada a la seva organització i molt més enllà. Podreu trobar a la xarxa molts testimonis de com era el Simón. Jo, com a periodista, ja fora de circulació, vull fer-vos arribar algunes claus del què va ser la meva relació amb el dirigent del metall.
Unes setmanes abans de la seva mort vaig fer al Simón una entrevista per un mitjà digital. No hi havia gaires qüestions d’actualitat, així que en acabar, fora de micro, li vaig preguntar per quines serien les notícies laborals a curt termini. Sense tallar-se un pèl em va dir que una multinacional faria un Expedient de Regulació d’Ocupació (ERO). Vaig burxar una mica i em va dir que la direcció de la companyia presentaria els papers en acabar el cap de setmana, era divendres. Es tractava d’un comentari privat, però tanmateix li vaig insistir: “quan puc donar la notícia?”. Jo crec que dilluns ho presentaran- em va dir-. No us negaré que em vaig quedar bocabadat. Tenia una notícia important però no tenia la dada clau, quin era el nom de la companyia i els motius.
Els dos dies que quedaven fins dilluns vaig estar mirant sota les pedres i vaig descobrir que abans de l’entrevista el Rosado havia parlat amb una multinacional. Ho sabia d’una font indirecta. Així, que sense altra informació vaig estar recopilant dades perquè en el moment que es fes pública la notícia jo pogués oferir totes les claus de l’assumpte.
Dilluns al matí no s’havia presentat res. Vaig trucar-lo i em va dir: “allò de què vam parlar és cert, cap a les 12 se sabrà”, res més. Em vaig arriscar i aquell matí vaig publicar al mitjà digital que l’empresa en qüestió presentaria un expedient. Finalment ho va fer a primera hora de la tarda i vaig haver de rebre les trucades de treballadors de la companyia que no sabien res. Finalment es va confirmar.
Carambola complicada
El que jo no sabia llavors era que l’ERO formava part d’una operació que en una carambola complicada acabaria amb el salvament de gairebé tots els llocs de treball i el traspàs de les instal·lacions a una altra societat. El Simón Rosado havia fet la seva màgia!
El Rosado era una persona molt oberta, sense pèls a la llengua. Ho vaig ratificar quan durant un congrés de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya (CONC) en el qual hi havia tensió entre el grup majoritari i el sector que s’anomenava crític, a la sortida d’una reunió a porta tancada, com qui no vol la cosa li vaig preguntar: “com acabarà el congrés?”. I sense pensar-s’ho gaire em va donar quatre claus que segons la seva percepció farien que el conclave finalitzés amb una candidatura d’integració. Me’l vaig creure i em vaig tirar de la moto. L’endemà, sense citar el seu nom publicava un article d’anàlisi a l’AVUI que, fil per randa es va confirmar en acabar la setmana.
El sindicat, nascut a la clandestinitat, sempre havia estat molt gelós de la seva vida interna. Per això, el fet que en un diari de fora del seu àmbit de confort sortissin segons quines informacions no era ben rebut. En aquest sentit, un dia un alt dirigent, en un apart amb diversos periodistes veterans (i veteranes), ens va deixar anar una perla: “el món es pot veure de diversos colors, no només s’ha de veure de color rosat” ens va dir.
Defensa del català feta en castellà
Permeteu-me que segueixi recordant coses del Simón. Una d’elles és la seva participació en un col·loqui sobre la llengua catalana i el bilingüisme. Allà em sembla que hi era com a representant del partit polític en el qual va militar sempre. A mi em va cridar l’atenció que, en el seu castellà ràpid i àgil, fes una intervenció clara i concreta. Va dir que a Catalunya de les llengües que s’hi parlen, la que està en condicions de minoria era el català, i que per això s’havia de promocionar. Pim Pam!
I encara una altra història. L’any 2000, CCOO va escollir com a secretari general de la confederació espanyola, José Maria Fidalgo, un metge traumatòleg que es va caracteritzar per tenir una política força centralista i que ara, ja fora de tot càrrec al sindicat, manté una deriva poc discutible de nacionalisme espanyol. Fidalgo va venir a Barcelona un temps després de ser escollit i, després de reunir-se amb la direcció de la CONC, va convocar un grup de redactors de laboral a un dinar amb dirigents de les confederacions catalana i espanyola per intercanviar punts de vista (abans que ningú hi suqui pa diré que he assistit a uns 3 dinars pagats per CCOO en 30 anys de professió). Tot i els esforços es van notar les tibantors entre els catalans i la direcció de Fidalgo, personatge que després ha derivat en posicions properes al PP. Aquest dirigent, al dinar, conceptualment parlava de regional quan es referia a l’organització catalana i se li notava que això de CCOO de Catalunya com a organització nacional i de classe, no era del seu gust. A la sortida, vaig preguntar – off the record – a Joan Coscubiela, la seva opinió sobre el que havíem vist. La seva resposta va ser: “millor que no digui res”, i tothom sap que Coscubiela no és un irredent ‘indepe’. Penseu, doncs, quina havia de ser la situació de portes endins.
I vet aquí que, en el congrés estatal de CCOO, la representació de la CONC tenia com a cap de files Simón Rosado. El resultat va ser que la candidatura continuista de Fidalgo no va obtenir per poc la reelecció. El nou secretari general va ser Ignacio Fernández Toxo, gallec i representant del metall. Aquest va vèncer per 28 vots. I em consta que entre bambolines el treball de Rosado, català i també procedent del metall, va ser clau per tombar la truita. Catalunya ha mantingut després d’aquell fet la seva tradicional relació confederal amb les CCOO d’Espanya.
Els fets puntuals que he esmentat mostren clarament el tarannà de Rosado. Una persona que obtenia la unanimitat entre els seus companys i el respecte entre els que, amb interessos contraposats, el van conèixer com a negociador.
