El malson de la família de l’Ana Sánchez i l’Alex Granados va començar un divendres 13. L’Ana, auxiliar de clínica, treballa a l’Hospital de Bellvitge des de fa més de 22 anys, igual que el seu marit, que està a l’àrea de manteniment. El 13 de març van trucar a l’Ana perquè no hi havia prou personal i va anar al seu lloc de feina. Quan va sortir, no es trobava del tot bé, però va fer el torn que li corresponia dissabte, diumenge i dilluns. En acabar, i en veure que no millorava, li van fer la prova PCR. El 18 de març li van donar el resultat: positiu. “Tenia mal de cap, febre, fred… He passat per tots els símptomes: pèrdua d’olfacte, de gust i de cabell, i molt cansament, que encara en tinc, em canso més que abans de la Covid”, explica.
El seu marit i la filla gran, l’Alba, de 20 anys, que és zeladora al mateix hospital, es van fer la PCR i el 21 de març els van confirmar que tenien coronavirus. També va caure la filla mitjana, Sandra, que llavors tenia 16 anys, mentre que el Pol, de 10, no va presentar cap símptoma. L’Ana, l’Alex i l’Alba coincideixen que l’aïllament a casa, a Gavà, va ser un caos, ja que és més aviat petita i només hi ha un lavabo. A això es van ajuntar tres ingressos hospitalaris per Covid: el 25 de març, el pare de l’Alex a l’Hospital Sant Llorenç de Viladecans; el 26, l’Alex, amb moltes dificultats per respirar, a Bellvitge, i el 27, la mare de l’Ana també a Bellvitge. “Van ser tres dies horribles”, resumeix l’Ana.
“Va venir tot de cop”, afegeix l’Alba, per a qui la pitjor nit de totes va ser la del 28 de març. Al debilitament provocat per la malaltia i l’enrenou familiar amb pare i avis ingressats, va veure com la seva mare vomitava sang i tenia una forta migranya. L’Ana va accedir a contracor a anar al Sant Llorenç de Viladecans a què la punxessin per estabilitzar-la, amb el compromís de tornar amb els seus fills la mateixa nit. L’Alba no tenia prou forces per portar la mare fins a l’ambulància i, per protocol, els de l’ambulància no podien entrar al domicili familiar, així que amb l’ajuda de la Sandra i de la paret, la van acompanyar fins a la porta. “El panorama era que jo estava sola, amb els meus dos germans petits, i em trobava bastant malament”, recorda l’Alba. En subministrar-li les medicines, l’Ana va agafar un taxi i va tornar a Gavà.
Mentrestant, l’Alex havia estat traslladat a semicrítics i, posteriorment, a la REA, un servei de reanimació en què va haver d’estar intubat tres setmanes. Hores després, moria el seu pare. Era l’1 d’abril, però ell no ho va saber fins que li van donar l’alta el 6 de maig. L’Ana i l’Alba feien torns per estar pendents del telèfon, ja que cada dia trucava el metge de l’hospital per explicar com evolucionava l’Alex, però no hi havia una hora fixa, i a casa van perdre el control horari. “No sabíem en quin dia vivíem”, diuen. Recorden agraïdes que els companys de feina els explicaven l’evolució de l’Alex o ensenyaven, per videoconferència, l’habitació, perquè ell no era conscient. “Jo no puc explicar res d’aquesta fase”, diu l’Alex. “Només recordo que va venir una doctora i em va dir que baixava a la REA. No sé què va passar, com em van baixar, res, no recordo res”.
Després d’un mes de baixa, l’Alba es va reincorporar a la feina, i va tenir l’opció d’anar a l’àrea on encara hi havia el seu pare, que continuava a la REA però ja desintubat. “Jo a ell l’he vist molt inflat, per la retenció de líquids, i impressiona”. Una setmana després, va passar a la Unitat de Crítics Intensius i, dies més tard, a la part d’infecciosos, perquè a l’hospital s’havia infectat amb el bacteri E. coli, que li va provocar molta febre i diarrea.
De Bellvitge el van traslladar a la Policlínica de Barcelona i, finalment, li van donar l’alta. “No podia ni fer dues passes, m’havia d’agafar a algú. Em van venir a buscar les meves germanes i la meva dona. Feia dies que sospitava que alguna cosa anava malament. Quan em van donar el mòbil i parlava amb elles (Ana i Alba) i amb els meus germans, sempre preguntava el mateix, ‘què tal el papa?’, i sempre em deien, ‘tranquil, que està bé, està en planta, però no pot parlar per telèfon’. Comences a lligar caps, a dir-te ‘al meu pare li ha passat alguna cosa’. No volia fer-me a la idea, però n’era conscient”. Un cop a casa i encara molt dèbil, va saber que havia mort, que no el van poder enterrar i que un dia li van entregar les cendres al seu germà. La seva sogra sí se’n va ensortir, després de cinc dies a l’hospital.
Durant les primeres setmanes a casa, l’Ana tenia cura de l’Alex, el punxava, feia els controls diaris de sucre i tensió, i li donava els medicaments, fins que l’1 de juliol va reprendre l’activitat hospitalària al mòdul C d’Urgències, que és on tracten cirurgies sagnants i politraumatismes.
L’Alex ja pot fer passejades curtes, condueix i està força recuperat. “Soc de la primera onada. No se sabia totes les conseqüències que portaria el virus. El metge em va dir que tindria seqüeles entre sis mesos i un any, i ja farà sis mesos. Vaig sortir amb problemes de tensió, de sucre, de cor… Jo no havia estat ingressat en la meva vida, ni m’he trencat un os. Soc una persona activa, faig mountain bike, o feia. Ara s’està regulant tot una altra vegada. El problema és que si camino una mica més ràpid del que és normal, que és el meu costum, m’ofego. Em costa pujar les escales i noto que em fan mal els genolls. A vegades em fa mal la ferida que em va deixar el tub. No es nota perquè ho tapa la vareta de les ulleres. A la REA estava cap per avall, i el tub m’ha deixat marca. He recuperat el gust, l’olfacte, el cabell, però em canso molt més que abans.”
He vist molts pacients, però no són el meu pare
Els mesos d’estiu, l’Alba, que té contracte de suplència a Bellvitge, ha estat en la zona Covid de l’hospital, coincidint amb els rebrots a diferents barris de l’Hospitalet de Llobregat. A la pregunta de si tem portar el virus a casa, assegura que “és dur” treballar i tornar amb els pares i els seus germans. “A vegades dius, ‘uf, i si ho torno a agafar?’, perquè hi ha casos de gent que l’ha passat dues vegades. Ell (Alex) no està recuperat al cent per cent. D’altra banda, a l’àrea Covid sabia que hi havia material i que em protegia bé. Ara, per exemple, estic a la porta d’urgències, i allà no saps qui ve…”. Durant les primeres setmanes de tornar a la feina, l’Alba va anar a dormir a un hospital per a sanitaris a Barcelona, prop de l’Hospital de Sant Pau, precisament pel neguit a contagiar-se una altra vegada i fer emmalaltir la seva família. Va ser durant la fase dos, la segona setmana de juny, quan va tornar a casa.
“On està l’Ana sí que és de risc”, diu l’Alex, “perquè potser ve en l’ambulància algú que ha caigut i té un problema al genoll, i potser aquesta persona és positiva i no ho sap. Jo cada cop que se’n va a treballar i torna, estic espantat. Mai he estat propens a tenir por a malalties, i ara fa uns dies li van fer la PCR a la meva dona i a la Sandra perquè tenien diarrea i mal de panxa. Han donat negatiu, però durant dos dies he tingut molta por i m’he plantejat anar-me’n a casa de la meva mare. Tinc por perquè he sortit d’una cosa que no he viscut però que m’expliquen, i amb tot el que he passat, jo no sé si ho passaria dues vegades. Em diuen que he tingut molta sort, però la sort m’ha de somriure dues vegades? Els anticossos duren uns mesos i, com diu l’Alba, hi ha gent que ha tornat a caure”. L’Alba assenteix: “Jo els preguntava ‘i com és que tornes a estar aquí? No se suposa que hi ha anticossos durant cert temps?’ i em deien ‘sí, però vaig ser dels primers’. I potser acaben ingressats a l’UCI. I jo penso: ‘I si ho torno a agafar, què?’. Jo he vist molts pacients, però no són el meu pare”.
