L’experiència de les dones en el mercat laboral ha estat sempre una experiència de desigualtat. La precarietat del mercat de treball ha estat sempre una realitat per a les dones. Amb les crisis acumulades, la precarietat s’hi ha instal·lat per a tothom i ha empitjorat les condicions de la majoria de treballs considerats “femenins”.
Les dades ens mostren que les dones assumeixen la majoria dels treballs de cura i que el mercat laboral és, molt sovint, una extensió d’aquests. Durant la pandèmia s’ha posat de manifest que les feines vinculades a la reproducció de la vida són feines altament feminitzades i que, no només no s’han aturat, sinó que són del tot imprescindibles. El període de confinament va obligar a haver d’identificar aquelles feines que no podien aturar-se perquè eren necessàries per a sostenir la vida quotidiana i hem vist com han estat les dones qui han estat a l’avantguarda de l’emergència sanitària, donant resposta a les necessitats més bàsiques de la població. Alhora, un dels col·lectius més invisibilitzats, desprotegits i afectats per aquesta crisi sense precedents han estat les treballadores de la llar i la cura.
La renda mitjana anual de les dones és inferior a la dels homes, la participació en el mercat laboral formal també és menor. A més de les desigualtats salarials, la bretxa salarial té un important efecte sobre la quantia de les pensions, fet que incrementa el risc d’exclusió social i laboral. D’altra banda, trobem un alt percentatge, fins a un 30%, de famílies monoparentals encapçalades majoritàriament per dones, fet que comporta un sol ingrés i més dificultats, així com un risc més alt de pobresa.
Reclamar una Renda Bàsica pren força en aquest context, no només com a resposta a la crisi provocada per la pandèmia, sinó com a proposta per acabar amb la pobresa. La vulnerabilitat i la desigualtat tenen una base estructural i cal, doncs, donar una resposta global i sistèmica.
Les rendes condicionades com l’Ingrés Mínim Vital i la Renda Garantida Ciutadana suposen un desgast social i econòmic que no té uns resultats satisfactoris. Els ajuts socials dedicats a col·lectius en situació d’exclusió i pobresa només són pal·liatius de situacions d’emergència. Necessitem una resposta que doni oportunitats abans de caure, que pugui donar opció a superar les desigualtats cobrint les necessitats bàsiques reals.
Cal fer un petit incís al respecte sobre els preus d’allò bàsic. Hem vist com pujava el preu de l’energia en uns moments com els actuals, o com s’executaven desnonaments malgrat la moratòria. És evident que calen polítiques a favor de les persones i no de les corporacions. La Renda Bàsica és una resposta en aquest sentit. Els ajuts condicionats estan restant autonomia i estigmatitzant qui els rep, a més de ser insuficients, i les dones som les més perjudicades.
Cal dotar de perspectiva de gènere les polítiques, per tal que les dones no ens veiem desplaçades de la centralitat ciutadana, que els drets reconeguts al paper es puguin exercir en condicions d’igualtat. Cal que el mercat laboral no sigui una cursa d’obstacles per les dones, en què troben abusos, precarietat i bretxa salarial.
Les treballadores pobres han augmentat i ha augmentat, així, la constatació que el treball no és garantia d’una vida digna i lliure. La Renda Bàsica és una fórmula, no només diferent, sinó capaç de transformar radicalment l’escenari. És una fórmula, no només diferent, sinó urgent per les dones, perquè n’afavoreix l’empoderament, l’autonomia i l’equiparació de drets.
