Aquest reportatge forma part d’una sèrie d’articles que publiquem sobre la situació de les persones refugiades palestines al Líban i la manca de drets en aspectes com l’habitatge, la salut, l’educació, el treball o la infància.
Les palestines refugiades al Líban s’enfronten a moltes dificultats en termes laborals, al contrari del que passa a altres països com Jordània i, abans de la guerra, a Síria. Les restriccions als llocs de treball de qualitat i les diferències de contractació les releguen a una posició de discriminació, ja que tenen sous més baixos que les treballadores locals i no tenen accés a les prestacions de la seguretat social, tot i pagar els impostos corresponents.
Dins dels camps, les persones palestines generalment poden practicar la majoria de professions o tenir negocis propis, però les limitacions s’apliquen a altres parts del Líban. L’any 2005, el Ministeri de Treball va anunciar que podien treballar en algunes ocupacions que abans estaven prohibides, però continuaven sense poder exercir en el camp de la medicina, l’enginyeria o l’advocacia, ja que per a això necessiten estar col·legiades, tenir nacionalitat libanesa o que hi hagi una política de reciprocitat amb el país d’origen, i les palestines no reuneixen cap d’aquestes tres condicions.
Des de llavors, diferents ministres del ram s’han obert a que accedeixin a algunes professions, sempre que obtinguin un permís de treball, per a la qual cosa és necessari tenir contracte de treball, documentació que acrediti la condició de refugiades, documentació de l’empresa i justificant de que contribuirà a la caixa nacional de la seguretat social.
El 2010, el Parlament va modificar les lleis laborals i de seguretat social per tal de permetre que les palestines registrades com a refugiades poguessin assolir permisos de treball de manera més eficient i gratuïta i accedir a la caixa de la seguretat social, però a la pràctica, continuaven tenint obstacles per obtenir aquests permisos i tampoc no podien exercir professions sindicades.
De fet, una enquesta de l’Organització Internacional del Treball (OIT) i de la Unió Europea de l’any 2012 realitzada en el marc del projecte ‘Millorant l’accés a la feina i la protecció social de les refugiades palestines al Líban’ indicava que menys del 2% havien obtingut un permís de treball des del 2010 i moltes desconeixien els procediments per aconseguir-ho, o bé estaven desmotivades per l’alt cost que s’havia de pagar a la seguretat social sense obtenir prestacions a canvi. A més, al personal palestí se li pagava un 20% menys que al local i la gran majoria no tenia ni contracte escrit, ni accés a una cobertura de salut, ni vacances pagades, ni baixa per malaltia. Només una petita part rebia una pensió o una indemnització en finalitzar el contracte laboral.
La investigació de l’OIT i la UE remarcava que la manca d’una feina digna, estable i ben remunerada estava relacionada directament amb les dures condicions de vida de les refugiades, els alts índexs de pobresa, les infraestructures inadequades, les males condicions de l’habitatge i les limitacions per accedir a serveis de qualitat i protecció social: “La majoria estan desprotegides, amb drets laborals limitats a causa de restriccions legals, males pràctiques o prejudicis. La falta d’accés a oportunitats de feina decent exacerba el cicle d’empobriment i precarietat”.
Deu anys després, la situació laboral a tot el país és molt pitjor. La majoria treballa en el sector informal i les persones treballadores palestines registrades que paguen a la seguretat social continuen sense beneficiar-se de les prestacions. Això es deu sobretot a l’estatus legal i polític que reben al Líban, ja que les palestines són tractades com a estrangeres en termes de treball i propietat, de manera que estan subjectes a un acord de reciprocitat de tracte entre el Líban i el país d’origen, quelcom que és inviable per a les elles.
El novembre del 2021, el ministre de treball libanès, Mustafà Bayram, va anunciar una mesura innovadora per tal de permetre les refugiades palestines treballar en feines que només estaven obertes a la ciutadania libanesa, incloses les dels sectors de medicina, enginyeria i advocacia. El projecte no va veure la llum, ja que el febrer del 2022, el Consell d’Estat libanès va suspendre la decisió del ministre. La norma, que finalment va ser desestimada, ampliava les oportunitats de treball a les persones palestines nascudes al país o les que tinguessin dones o mares libaneses. No feia referència a les dones palestines casades amb libanesos, perquè elles poden reclamar la nacionalitat libanesa a través dels seus marits i treballar en llocs als quals les palestines no tenen accés.
Bayram va argumentar que “les palestines al Líban estan impulsant el cicle econòmic al país. Les xifres que expressen la realitat de les refugiades palestines són esquinçadores”. Per al ministre, la proposta donava “prioritat a les libaneses, seguides de les palestines, que pateixen el mateix que nosaltres” i anul·lava “decisions de ministres anteriors que eren restrictives”. Així mateix, va rebutjar que el projecte tingués relació amb la concessió de la ciutadania libanesa a les palestines, que era un dels motius pels quals va rebre més crítiques i que va ajudar a fer tombar la proposta.
En l’actualitat, els treballadors refugiats palestins poden obtenir permisos per a algunes feines relacionades amb l’administració, la banca i les assegurances. Entre els llocs als quals poden accedir, figuren alguns relacionats amb arxiu, documentació, informàtica, construcció, mecànica, electricitat, ferreria, pintura, decoració, fusteria, pintura, perruqueria, sastreria o representació comercial o de màrqueting.
En canvi, estan vetades al sector públic, jurídic i a totes les enginyeries. Dins del ram de la salut, no poden treballar en medicina, veterinària, infermeria, llevadoria (tot i que poden explicar com fer-ho en instituts), interventoria, treball social, laboratori, cap de transfusió de sang, propietat d’hospitals privats, farmàcia, òptica, ortodòncia, fisioteràpia, teràpia ocupacional o nutrició. En alguns casos, com el del personal d’infermeria i interventoria, sí poden treballar si formen part d’una organització internacional amb llicència per operar al Líban.
Les treballadores palestines tenen salaris més baixos i paguen la seguretat social malgrat no beneficiar-se de les prestacions
En la branca del transport, les persones palestines tenen prohibit ser propietàries de taxis, ensenyar a conduir, fer seguiment dels tràmits a l’administració del registre de vehicles, conduir un transport públic o navegar a la costa libanesa.
Tampoc no poden obrir una llar d’infants, tenir una empresa de treball domèstic, ser representants d’una companyia que busqui persones per treballar a les cases, dedicar-se a la venda a l’engròs de tabac, certificar comptes públics o ser guies turístics ni invertir en viatges, en agències de turisme i en transport turístic.
Les restriccions a la feina tenen un efecte directe amb el nivell de vida, ja que els salaris més alts estan en les professions a les quals no poden accedir, i això condiciona quants diners poden destinar a habitatge, alimentació i lleure. També perjudica l’educació d’infants i joves, ja que hi ha alumnes que abandonen l’escola perquè consideren que després d’estudiar durant molts anys no podran treballar d’allò pel que realment s’han format i seria una pèrdua de temps i d’energia.
Així, generacions de palestines veuen trepitjats els seus drets a nivell laboral, social, educatiu i cultural, quan el Líban té obligacions en virtut dels tractats internacionals que ha signat, com el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals, la Convenció Internacional sobre l’Eliminació de totes les Formes de Discriminació Racial i la Convenció sobre els Drets del Nen.
Abu Wassim Mahmoud El Joumaa, que dirigeix l’ONG Beit Atfal Assomoud (BAS) als tres camps que hi ha al sud del Líban (Burj el Shemali, Rashidieh i El Buss), remarca que “som útils per a la situació econòmica i ens deixem els nostres diners al Líban, però el Líban ens mira com a enemics. No ens respecten. De què tenen por? L’agenda de la dreta intenta fer-nos la vida molt difícil perquè marxem del país, però no és fàcil viatjar”.
“Per això, a la nostra institució, ens centrem en la formació professional”, comenta l’Abu Wassim. “Fem cursos d’electricitat, pintura, energia solar, programació informàtica… Així hi ha la possibilitat que els palestins i palestines accedeixin al mercat laboral. En canvi, si ets una doctora, potser pots treballar a un hospital, però és il·legal, i quan hi ha controls han d’amagar que hi ha palestines, i el salari sempre és menor que el de les libaneses. Si ets enginyer, tampoc pots treballar oficialment, però si et dediques a la mecànica o a la fusteria, sí que ho pots fer. En l’actualitat, amb la gran crisi i la corrupció, no hi ha un control com hi havia abans, i hi ha palestins que condueixen i fan de taxistes, per exemple, sense tenir la llicència oficial”.
Un estudi del Banc del Líban del 2022 subratlla que la comunitat palestina aporta un mínim de 15 milions de dòlars al mes al país. En el desglossat, especifica que la UNRWA té contractades 2.800 persones al Líban que cobren una mitjana de 1.500 dòlars al mes, el que fa un total de 4,2 milions de dòlars. A més, el nombre de famílies registrades a les llistes del departament d’assumptes dels màrtirs és de 5.000 persones (palestines i libaneses) i cada família rep 500 dòlars al mes (2,5 milions de dòlars).
Igualment, detalla l’entitat financera, les institucions de l’Organització per a l’Alliberament de Palestina (OAP), entre elles, la Societat de la Mitja Lluna Roja Palestina, compten amb unes 5.000 persones que reben 600 euros mensuals (3 milions). D’altra banda, el pressupost del Fons d’Assegurança de Salut Palestí, que va a parar a hospitals i centres mèdics libanesos, a més de medicaments, metges i metgesses, és de 400.000 dòlars.
A això s’afegeixen les despeses d’associacions civils i internacionals que treballen a la comunitat refugiada, els fons de palestines a l’estranger i l’empresariat palestí al Líban. En total, sumen més de 15 milions de dòlars estatunidencs al mes. El governador del Banc del Líban, Riyah Salameh, va assegurar que “les persones palestines són actualment les qui donen un suport més destacat i important a l’economia libanesa, i els números ho demostren”. Tot i això, va denunciar, “se les continua dient estrangeres, estranyes i intruses”.
Text extret de l’informe “Sobreviure als camps de refugiades. La població palestina al Líban pateix una manca crònica de drets” editat per l’Associació Catalana per la Pau, l’Associació Catalunya-Líban i la Fundació ACSAR.
