Quim Lázaro i Ricard Aymerich són, juntament amb Gemma Masip, Jordi Maduell, Josep Padró i Montserrat Gibert, els autors d’un llibre sobre unes escoles nascudes per iniciativa de mestres i famílies que ja als anys seixanta del segle passat defensaven una renovació pedagògica en ple nacionalcatolicisme. ‘El CEPEPC des de dins’ explica com van aconseguir formar part de l’escola pública de Catalunya, amb les seves tensions i èxits i amb la perspectiva que dona el temps. El llibre es presenta el 12 de juny a les 18 hores a la seu de l’Associació de Mestres Rosa Sensat.
Al llibre definiu les escoles del CEPEPC com un espai de llibertat i de resistència al franquisme, un referent de qualitat pedagògica i una història d’èxit. Què va motivar aquesta iniciativa?
Ricard Aymerich: L’escola que hi havia als anys 40 i 50 era d’un retrocés enorme en relació amb la qualitat pedagògica que havia tingut Catalunya el primer terç del segle XX i durant la Segona República. L’escola franquista era una escola grisa, i això era una alternativa.
Aprofitant que faltaven escoles i que no hi havia prou places, moltes escoles privades es van començar a ubicar en espais que tenien a l’abast. Es feia a través de Coordinació Escolar, que era previ, recollint una generació anterior de mestres joves, crec que pràcticament tota la gent que va començar amb Rosa Sensat.
Quim Lázaro: En el cas de l’escola que jo conec, la propietat era la cooperativa de pares. Eren pares que no van viure la Guerra Civil. Els meus pares i els que van viure la Guerra Civil davant del franquisme van optar pel silenci i per la por. I aquests van començar a dir ‘som capaços de fer una escola diferent’. D’alguna manera, il·legal, perquè teníem els nens i les nenes junts, fèiem català, no fèiem religió… Tot el que estava prohibit. Crec que va néixer per això, perquè no tenien el pes a sobre d’haver viscut la guerra i, per tant, la dura repressió del franquisme.
Es va ajuntar amb què als anys 60 va haver-hi un moviment a Catalunya de reivindicació del català. Van néixer Cavall Fort, Òmnium… Poso aquests dos exemples per dir que hi havia una gent que no va viure directament la Guerra i es va permetre fer un pas endavant oposant-se al règim franquista. Tant els pares com els mestres es van veure amb cor de fer alguna cosa de la qual estaven orgullosos.
Hi havia un context social propici per a les escoles del CEPEPC?
R.A.: Estava dins de tot un moviment social molt ampli que n’incloïa la llengua, la cultura i, per descomptat, l’escola. I aquesta escola atacava directament el pal major del franquisme, que era el nacionalcatolicisme, que es transmetia a través de l’escola, la doctrina, l’església, l’OJE (Organització Juvenil Espanyola)… A través de tots els organismes que tenia el règim, deia què s’havia de fer i què no s’havia de fer. I en aquestes escoles es feia tot el que estava prohibit: català, nens i nenes junts, no es feien servir els llibres oficials…
Q.L.: Vam recuperar la impremta, el mètode Freinet… Recordo que, dissabtes al matí, els mestres anaven a escola, era com un esplai en què els mestres anaven a fer cursos. Fèiem cursos entre nosaltres, o a Rosa Sensat, per anar renovant-nos amb mètodes, amb pedagogia operatòria de Piaget, amb Montessori…
R.A.: El català. No hi havia formació catalana.
Q.L.: Els pares que venien a aquestes escoles ho feien, alguns, perquè era una escola laica, perquè érem l’única escola de tot el districte que no teníem un professor de religió. Altres, perquè era una escola catalana, i altres perquè treballàvem amb mètodes actius. Molta gent immigrant venia perquè, per a ells, aprendre català era un ascensor social.
Ramon Aymerich: En aquestes escoles es feia tot el que estava prohibit. Català, nens i nenes junts, no es feien servir els llibres oficials…
Com us vau vincular?
R.A.: Jo vaig anar a parar a l’Escola Anxaneta de Mataró perquè demanaven un mestre de català. Jo ja sortia amb la titulació de català i de ciències. Feia un any que treballava a Barcelona i quan vaig arribar a entrar allà, em vaig trobar una escola molt exigent professionalment. Com mai! Perquè el material te l’havies de buscar i, des del punt de vista pedagògic, aquestes escoles anaven creant un model d’escola alternativa, però no des de la teoria, des de la pràctica. El CEPEPC va ser una xarxa de transformació educativa potentíssima perquè no eren escoles que anaven debatent sobre el model pedagògic des de la teoria, sinó que quan el 1975 i el 76 surt el document d’escola pública, aquestes escoles feia més de deu anys que estaven treballant-ho a la pràctica.
En aquest llibre expliquem que això ja ho havien fet altres abans, però havíem d’explicar el que s’havia fet perquè des de dins no s’havia explicat mai. I hi ha molta èpica, hi ha situacions duríssimes. Et jugaves que et tanquessin l’escola, la teva carrera professional, que t’empresonessin, que no et donessin el títol. La primera mestra de l’Escola Anxaneta no tenia títol perquè no tenia el certificat de bona conducta. Estava fitxada per la policia. I els primers alumnes, teòricament, tenien llibre d’escolaritat en una escola veïna.
El debat pedagògic era l’alternativa al que hi havia en aquells moments, que eren totalment grisos. I allà es van crear les bases del que era el model d’escola pública catalana. Va ser un debat fortíssim, als anys 70 i 80, sobre què fèiem i que no fèiem. I s’hi van posar tots els partits polítics pel mig, evidentment, perquè tots tenien la seva sectorial d’ensenyament. I es va anar avançant en com es constituïa una llei per fer possible que aquest col·lectiu passés a ser escola pública. Cada escola va tenir un debat duríssim, perquè cada escola havia de decidir si passava a la pública amb totes les limitacions que ens posaven, com renunciar a l’especialista de plàstica, música o psicomotricitat a la classe de tres anys. Nosaltres teníem psicòleg un dia i mig a la setmana. Altres escoles pensaven que compensava passar a la pública amb totes aquestes renúncies. Ja hi havia la Generalitat constituïda, però posava unes condicions que limitaven moltíssim. Algunes escoles no podien esperar gaire més perquè econòmicament estaven endeutades.
Q.L.: Jo vaig entrar a l’Escola Baloo de Barcelona als 18 anys com a monitor de menjador. Allà vaig descobrir un altre món, perquè jo no volia fer de mestre, jo volia estar amb gent més gran i volia fer pedagogia. Un dia, em vaig trobar en Sebastià Serrano, que era veí meu, i em va preguntar: “A tu, què t’agrada?”. “A mi m’encanta la Geografia”. “Doncs, estudia Geografia i ensenya Geografia”. I em va convèncer, en una xerrada informal. Per tant, el meu món no estava tan lligat a la pedagogia, però quan vaig arribar a Baloo em vaig imbuir. Jo no havia fet ni la mili, i quan la vaig fer ja estava de mestre i van haver de posar un substitut.
L’escola on jo estava, al principi, era petita, estava formada per unes casetes blanques que un grup de pares va crear al barri i molt ràpidament es van haver de llogar locals. L’Ajuntament ens va cedir a un preu irrisori un terreny i es va construir una escola. Hi havia dos pares arquitectes que van treballar gratuïtament i es va fer la construcció. Es va demanar un crèdit avalat per tots els pares. Encara recordo que fa uns anys vam celebrar el tancament de l’aval del crèdit que tenia aquella escola. Vam arribar a tenir un deute de 22 milions de pessetes.
R.A.: En el meu cas era una societat anònima. Es va comprar una masia al mig de Mataró, en un barri pescador, i també vam comptar amb un pare arquitecte que, a mesura que anàvem creixent i comprant les cases del costat, que connectàvem a través del pati, aquest pare anava fent les obres de millora, fins que va arribar un moment en què es va haver de fer una obra molt gran perquè teníem un creixement important. Mestres i pares eren socis d’aquesta societat anònima i tothom va fer una aportació considerable, en la mesura del que podia. I cada any s’anava retornant de mica en mica el que s’havia donat.
Com recordeu les primeres reunions i els primers debats?
R.A.: Això venia de dos col·lectius: Coordinació Escolar, que venia d’inicis dels anys 70 i intentava coordinar pedagògicament les escoles, i la Unió de Cooperatives d’Ensenyament de Catalunya, que era la fórmula legal de moltes d’aquestes escoles, que majoritàriament eren cooperatives. L’any 78, aquestes escoles, que eren privades, però amb vocació de ser públiques, es constitueixen com a Col·lectiu d’Escoles per l’Escola Pública Catalana. Hi havia una organització interna fortíssima, impecable, de militància. A totes les assemblees havíem d’anar un o dos per escola, titular i suplent. Hi havia ordre del dia, debat, votacions i, després, unes actes que arribaven a tot arreu.
Q.L.: Moltes eren dissabtes al matí. Eren llarguíssimes.
R.A.: No només assemblees, també jornades de treball. Jo crec que l’organització interna és un dels grans puntals que va fer fort aquest col·lectiu. Un altre era l’objectiu claríssim de passar a pública i contribuir amb tot aquell treball que es portava al model d’escola pública. I un altre és la perseverança, o sigui, no perdre mai l’esperança. El resultat de tot això és un èxit col·lectiu de primer ordre perquè era inèdit que tantes escoles passessin a pública després d’una negociació d’una llei que va ser aprovada per unanimitat –l’any 1983–. Es va estudiar cas per cas i algunes van decidir que el que perdien no compensava passar a pública. Tot el que es decidia era d’una democràcia interna i d’una participació espectacular.
Quim Lázaro: Volíem crear nens crítics que ho qüestionessin tot
Q.L.: Nosaltres dediquem el llibre al Carles Martínez, que va ser el coordinador del CEPEPC. Hi havia un consell del CEPEPC que gestionava democràticament i preparava les reunions, però hi havia un consell com més executiu que coordinava ell. Jo penso que va ser la clau, perquè, a part de ser una persona molt treballadora i molt eficaç, era molt bona persona. El conec bastant perquè era pare de la meva escola.
Cal remarcar que els equips de mestres venien molt conscienciats. Sabies on anaves i ells et seleccionaven. En el meu cas, tres pares em van fer l’entrevista, em van fer preguntes sobre educació i un d’aquests pares era en Carles Martínez. Recordo que vaig entrar amb molta por perquè era un monitor de menjador i em van fer tota una entrevista per si era idoni per entrar o no a l’escola. Ell era un coco a nivell d’organització i va permetre que s’agilitzés molt el debat, que va ser molt intens, sobretot en aquest moment de decidir si passar o no a la pública.
R.A.: Va ser un bon negociador, jo crec que era un bon líder. La coordinació sempre la portaven dues persones. Era una persona molt dialogant i negociadora, en el sentit que sabia l’objectiu de les reunions i les trobades, fins a on podia aconseguir alguna cosa, i després tot això retornava. És que eren reunions i assemblees contínues. L’organització va ser impecable.
Q.L.: Tots els actes que vam fer a Granollers, al parc de la Ciutadella…
R.A.: Les mobilitzacions van ser molt sonades. Els mestres de música van muntar una pels carrers del centre de Barcelona, i al parc de la Ciutadella van muntar tota una jornada dedicada a reivindicar l’educació física i es van organitzar moltes activitats. És a dir, hi havia una capacitat organitzativa molt gran, però és que hi havia una estructura molt ben pensada i jo crec que molt acceptada. Hi havia capacitat per a tothom i per anar molt a una. I els dissensos, treballar-los per al final arribar a un acord. I aquell acord valia per a tothom.
Q.L.: Les escoles que no volien passar a públiques, en molts casos era perquè eren cooperatives de mestres i els mestres perdien molt perquè perdien molts especialistes. I al Costa i Llobera, que tenia Secundària, es va fer un institut escola quan no sabíem ni que existia aquesta paraula. Les escoles es van implicar molt, la gent es va implicar molt. La llei també permetia que altres escoles que no eren del CEPEPC passessin a públiques perquè la convocatòria era pública.
Una altra cosa important és que mai ens vam deslligar ni dels moviments de renovació pedagògica, ni de Rosa Sensat, ni de les escoles d’estiu. Aquests tres pals són importantíssims perquè allà vam lluitar conjuntament amb altres mestres. A l’escola pública també es lluitava per la millora de l’escola pública, vull dir, no érem només nosaltres. Hi havia la idea que érem unes escoles progres, però hi havia tot tipus d’escoles, a Sant Gervasi i a Nou Barris. La meva no hauria pogut subsistir continuant com a escola cooperativa, perquè els pares no podien pagar… Vam fer la lluita conjunta, amb sindicats, amb més moviments de mestres, molts del CEPEPC però no només del CEPEPC.
R.A.: La meitat de les escoles pràcticament estaven a Barcelona, però hi havia 30 i escaig que estaven repartides per la geografia. És el cas de Mataró, Granollers, Terrassa, Sabadell, Vic, Vilanova i la Geltrú, l’Hospitalet… Totes aquestes van ser el germen del moviment de renovació pedagògica d’aquell territori, i també hi havia l’escola d’estiu de Rosa Sensat al juliol. Era una cita que no et podies perdre, on apreníem, compartíem on trobar un material o un altre, sortíem dels grups de treball, etc. I, al setembre, organitzàvem la nostra escola d’estiu al Maresme i a molts llocs. Moltes estan celebrant ara el 45è aniversari perquè moltes van néixer a finals dels 70 i principis dels 80. I d’aquí van sortir els moviments de renovació pedagògica territorials.
Q.L.: Les escoles d’estiu d’aquella època no tenien res a veure amb les d’ara. Durant la pandèmia, vam fer unes trobades de mestres d’associacions de jubilats de tota Espanya amb la Universitat de Múrcia. Quan deia, aquí Quim Lázaro, de Barcelona, o de Catalunya, tothom deia: Jo vaig estar a l’escola d’estiu de Rosa Sensat! Era un referent. Havien anat amb els seus fills, els havien acollit en casa de mestres, arribaríem a ser 8.000 persones.
Ramon Aymerich: Es van crear les bases del model d’escola pública catalana
En què es diferencien aquelles escoles d’estiu de les actuals?
Q.L.: Ara hi ha menys gent, perquè el món ha canviat molt i la formació es fa d’una altra manera, però en aquella època… Jo tot el que sé de mestre ho vaig aprendre allà.
R.A.: És un sistema de formació que, quan ja no hi ha alumnes, els mestres aprofitem i ens formem per posar-nos al dia, per millorar, per explicar, per fer-ho més bé. I, sobretot, per aprendre per igual. Quan algú anava a Itàlia, per exemple, i venia cap aquí, tot això era un festival de formació. La plàstica, les arts, les àrees d’expressió… I s’anava replicant aquest tema. Qui diu això, diu l’observació directa.
Q.L.: I professors referents que venien a fer algun curs… No és que hi anéssim, és que l’esperàvem. A més, van venir Lluís Llach, Maria del Mar Bonet, Raimon, hi havia debats polítics. No només era pedagògic, culturalment era una moguda. A mi això em va fer pensar, quan vaig ser president de Rosa Sensat, potser hi anaven 1.200 persones, que no està malament. Deia: ‘Quanta gent jove, que bé que es formin els joves!’. I em van dir: ‘No t’enganyis, són interins que si no fan una formació a l’estiu no cobren’. Per tant, anaven perquè tocava, però nosaltres, ho esperàvem.
R.A.: No hi havia el model de formació que hi ha ara, més institucional, que et presenten cinquanta activitats per fer. Nosaltres vam incidir molt en el model de formació permanent, en organitzar també activitats d’hivern, cursos d’hivern, grups de treball… Tot això, després s’ha institucionalitzat, hi ha moltíssimes activitats més ara, però en aquell moment, si tu volies saber per on anava la nova pedagogia, què tenia en Pau Vila, aquesta gent anava a les escoles d’estiu. I connectava amb tota una xarxa de gent.
Q.L.: Hi ha dos temes. Un és la no burocratització de l’escola; cadascú s’organitzava amb els models que millor li semblaven, compartia això i aprenien molt els uns dels altres. L’altre és la democràcia de l’escola. L’escola a la qual jo anava feia consells escolars, quan no existia aquesta paraula o quan no n’hi havia; ens trobàvem un cop al mes tres pares i tres mestres i decidíem sobre els projectes.
Quim Lázaro: Cap alumne deixava d’anar a colònies perquè no les podia pagar
Els mestres teníem molt clar que si volíem fer una innovació educativa l’havíem de presentar als pares, però en el cas de la meva escola eren els pares els que innovaven, ens parlaven de fer autoavaluació. Els pares eren els motors d’això, volien que féssim coses noves. I aquesta gestió democràtica no era només de pares i mestres. La gestió democràtica dels alumnes era molt important, fèiem assemblees, hi havia delegats de classe que després feien consell de delegats… Ara s’ha generalitzat a les escoles.
A la meva escola es va decidir comprar no sé si 50 o 100 cadires plegables perquè allà es reunien els sindicats, clandestinament, amb l’empara que venien a una reunió de l’escola. És a dir, també servia com a local per a activitats antifranquistes, com es feia a les parròquies.
R.A.: Formava part d’aquest moviment social que hi havia.
Q.L.: Nosaltres volíem crear nens crítics que ho qüestionessin tot. Fèiem excursions pel barri, i anàvem de colònies, que això llavors no es feia.
La cohesió social i cultural formava part dels eixos d’aquella renovació pedagògica?
R.A.: Es va tenir molt clar que la llengua era un element de cohesió, però també hi va haver un debat molt intens a tots els nivells, també polític, per decidir des del Govern. Hi havia dos models: que hi hagués dues escoles, segons la llengua materna, o que la llengua fos un element de cohesió social. I es va tirar per aquí. I aquest ha sigut el principi des dels anys 80 fins ara.
Tot el que es feia en aquella escola, en un moment en què no hi havia aules d’educació especial, era per intentar arribar a totes les necessitats educatives. Parlàvem d’aules de suport i d’activitats de suport; és a dir, una escola inclusiva. En el tema econòmic, també, s’havia d’intentar que ni les dificultats des del punt de vista personal o escolar, ni les dificultats econòmiques, ni la procedència cultural, fos cap barrera per entrar aquí. I un element cohesionador era no només la llengua i la cultura catalanes, sinó el fet de compartir un projecte educatiu en què intentàvem que tothom entrés i tingués la seva veu, que és la funció social de l’escola que tots teníem clar que volíem quan fèiem magisteri.
Q.L.: Hi havia escoles amb beques donades per la mateixa cooperativa de pares per a les famílies que no podien pagar. Cap alumne deixava d’anar a colònies perquè no les podia pagar. Anava sempre tothom perquè l’escola tenia un coixí. I aquest coixí ja venia com a ideologia, per no segregar. Jo penso que, per a l’escola pública d’aquell moment, arribar nosaltres va ser aconseguir un canvi.
