Informació publicada a CatalunyaPlural.cat
Torna a ser maig i les fruiteries es tinten de vermell altra vegada. Ara fa un any, la lluita de les temporeres de la maduixa a Huelva emergia als mitjans de comunicació nacionals i internacionals, arran de l’acusació pública d’explotació laboral i abusos sexuals realitzada per un grup de treballadores marroquines cap als responsables de les plantacions. Una violència sistemàtica que havia estat invisibilitzada durant anys. Tot i que el focus va posar-se a Huelva per la gravetat del cas, no és una situació aïllada, sinó que les persones temporeres a l’Estat espanyol són l’última peça de l’engranatge d’una cadena industrial de producció d’aliments que necessita la vulnerabilitat extrema de les persones migrades per sostenir-se. Les treballadores temporeres han esdevingut peces indispensables, però silenciades.
Enguany, les temporeres no protagonitzen gairebé cap titular. Què se’n va fer d’aquell grup de dones? Deu ser que ha canviat la situació? Des que van denunciar els fets a les autoritats, les nou dones temporeres marroquines han sofert la pobresa, la marginació social i la desprotecció legal i policial. Segons la seva advocada, Luján Sáez, la policia va denegar activar el protocol contra el tràfic de persones, obligatori quan es produeixen aquesta mena de denúncies, fet que els hauria procurat assistència mentre es duia a terme la investigació. A més, la majoria d’elles han estat rebutjades i acusades de prostitució per les seves famílies al Marroc. Per tant, no poden tornar al seu país d’origen, però tampoc no poden regularitzar la seva situació a l’Estat espanyol; ni tan sols treballar legalment, doncs la seva visa de treball va expirar i no ha estat renovada.
El desembre del 2018, el jutge va arxivar la causa per manca de proves i la sentència ha estat recorreguda. L’advocat de l’empresari acusat va qualificar la denúncia de maniobra per evitar el retorn a Marroc un cop acabada la temporada de la maduixa. El ministre de treball marroquí, Mohamed Yatim, va treure importància al cas. Aproximadament, 20.000 dones marroquines arriben a l’Estat espanyol cada any per collir maduixes, acollint-se als contractes en origen que permet la visa temporal establerta pels governs espanyol i marroquí des de 2001. Elles tenen molt a dir sobre el fet que en les darreres dècades la província de Huelva hagi esdevingut la primera regió exportadora de maduixa del món.
El sistema alimentari industrial se sosté gràcies a una aliança indispensable que entrelliga el racisme, el patriarcat i el capitalisme. Les comercialitzadores d’aliments marquen els preus, els productes, les varietats i els models de producció, mentre la pagesia ha perdut tota capacitat negociadora. Com passa també al sector tèxtil o de l’electrònica, l’obsessió per posar al mercat productes cada vegada més barats pressiona de manera inevitable cap a la precarització de les condicions laborals arreu del món. I, així, el sector primari troba en les persones més vulnerabilitzades la seva carn de canó. Les persones migrades temporeres difícilment denunciaran vulneracions de drets sota l’amenaça de la pèrdua de papers, els CIE o la deportació.
A més, estaran disposades a treballar llargues jornades per enviar diners a casa. Ana Pinto, temporera de la maduixa a Huelva i integrant del SAT (Sindicato Andaluz de Trabajadores y Trabajadoras), explica que els finquers contracten en origen, preferentment, a dones rurals, analfabetes i amb infants a càrrec per aprofitar-se de la seva precarietat. També que els empresaris utilitzen com a excusa l’argument de contractar migrants per a les feines que les persones locals no volen fer, quan, en realitat, els permet pagar salaris molt més baixos i en condicions més precàries.
Segons un informe d’Oxfam Intermón, a l’Estat espanyol i a Europa, les dones migrants nascudes fora de la Unió Europea, es troben entre les treballadores més explotades i marginades. De fet, l’Estat espanyol compta amb la taxa més alta d’Europa de risc de pobresa laboral de les dones migrades: una de cada tres treballadores està en risc de pobresa. El racisme institucional troba en la Llei d’Estrangeria la seva pedra angular, una llei que limita i restringeix els drets de les persones migrades, vinculant la garantia dels drets humans amb el treball remunerat.
De Huelva a Lleida, el mateix fil d’explotació
A Lleida, els treballadors temporers, en la seva majoria homes, també van denunciar situacions d’explotació laboral a través de la campanya Fruita amb justícia social. Segons la campanya, l’agroindústria lleidatana produeix anualment més de 350.000 tones per a l’exportació i necessita entre 22.000 i 28.000 jornalers temporers anuals. Tot i que bona part dels contractadors compleixen el conveni agrari i ofereixen allotjament als treballadors, també hi ha un nombre important d’ells, i sobretot empreses de treball temporal, que no ho fan, generant situacions d’explotació laboral: sense allotjaments dignes, accés a l’atur o als ajuts socials, llargues jornades laborals i salaris injustos. La campanya Fruita amb justícia social exigeix, entre altres demandes, fruita amb un segell de qualitat que garanteixi els drets socials i laborals de les persones temporeres i migrades.
En el cas del Baix Llobregat, Jonas de Abreu Goes, pagès del parc agrari, explica que les condicions van millorar força des que, a partir del 2015, van augmentar les inspeccions de treball, fet que va provocar una reducció del treball sense contracte. Tanmateix, segueixen predominant les llargues jornades laborals i els contractes precaris d’un mes i tres mesos. La majoria de treballadors temporers al Baix Llobregat són immigrants de Mali, país que enfronta una situació humanitària crítica derivada del neocolianisme, del conflicte armat i de les conseqüències del canvi climàtic, alarmants al Sahel, en forma de sequeres cròniques i inundacions que han generat greus impactes en la subsistència de la població a les zones rurals.
Les persones consumidores, les organitzacions civils i els moviments socials tenim molt a dir. Com a consumidores, hem de tenir en compte el cost real dels aliments que comprem (incloent-hi el cost social, cultural i ambiental). Però també, des de la mobilització social i la incidència política, cal fer pressió per a la derogació de la llei d’estrangeria i reivindicar a l’administració pública que deixi de donar suport a una agroindústria que ataca sistemàticament la vida. En canvi, és necessari que tant les institucions públiques com les consumidores apostem per la petita pagesia que, des de projectes agroecològics, democràtics i arrelats al territori dóna la volta a les lògiques d’acumulació del mercat capitalista i situa la cura de les persones i del territori al centre del sistema alimentari. Cal, en definitiva, afermar l’aposta per una sobirania alimentària que és intrínsecament feminista i antiracista.
El dijous 16 de maig, SETEM Catalunya va organitzar la taula rodona Qui produeix el que mengem? per analitzar el sistema alimentari capitalista des d’una mirada antiracista i feminista, a través de les veus de jornaleres de Huelva i el Baix Llobregat i de la Plataforma Unitat contra el Feixisme i el Racisme. Tot plegat, en el marc de la campanya Obrim la llauna, que té per objectiu destapar les injustícies i les insostenibilitats del sistema alimentari capitalista, així comi apropar a les persones consumidores la sobirania alimentària.
