Fa temps que creix el neguit social vers el futur de les pensions de jubilació. Sabem que el sistema és deficitari, que els ingressos actuals per cotització no suporten les despeses de pensions. A més el fons de reserva ha minvat fins a quasi exhaurir-se. Tot és cert, però enlloc està escrit que el sistema sigui inviable i que els actuals mals no es puguin superar. Reflexionem-hi, no sigui que els mals presents ofusquin les solucions futures i acabem optant per deixar-ho tot com està o, al contrari, qüestionar-ho sense oferir cap alternativa concreta. El millor és sens dubte saber quina és la realitat del sistema públic de pensions, quins són els seus condicionants actuals i pensar quines són les necessàries accions de futur que cal fer.
El sistema públic de pensions de jubilació és un sistema de repartiment de base contributiva. És solidaritat intergeneracional, qui avui treballa cotitza perquè pugui gaudir d’una pensió digna qui va treballar i cotitzar al llarg de la seva vida activa. Les pensions s’inscriuen en un sistema de Seguretat Social que garanteix un conjunt de prestacions no només de vellesa, sinó també de malaltia, supervivència, incapacitat, lligades al fet contributiu o no. Però el gruix correspon a la partida de pensions de jubilació (el 2016 era el 74,9% del total, 4 punts més que els darrers dos anys; la segona partida és la de prestacions per desocupació, 10,8%, ha disminuït 5,7 punts percentuals).
És evident que el funcionament del sistema necessita una garantia d’ocupació, que hi hagi feina i aquesta sigui de qualitat, per tal que les contribucions (ingressos) siguin suficients per garantir el dret a gaudir d’una jubilació amb dignitat o la protecció econòmica i acompanyament de qui s’ha quedat en situació d’atur. Però més enllà de les cotitzacions el sistema de seguretat social ha de disposar també d’un compromís pressupostari suficient, que doti la despesa corresponent a uns drets d’assistència i protecció que no es deriven de la contribució laboral sinó de la garantia universal de prestació social per viure dignament en societat.
Mercat de treball i sistema fiscal són, per tant, les dues peces claus que cal abordar i concretar quan es parla de pensions i seguretat social. Un mercat de treball dinàmic, amb plena ocupació, estabilitat laboral i salaris dignes, és la primera garantia. Això ens ha d’obligar a definir i concretar quin model productiu potenciem –especulatiu o industrial, de baix o alt valor afegit, subaltern o innovador, etc.-; quin marc de relacions laborals construïm –autoritari o participatiu, amb lliure disponibilitat o seguretats, segmentat o estable, etc.-; i quines polítiques d’ocupació impulsem –discriminatòries o universals, penalitzadores o actives en els processos de requalificació i orientació, controladores i burocràtiques o protectores i individualitzades, etc.-
I un sistema fiscal suficient, just i progressiu. Ingressos públics suficients per aplicar les despeses i inversions públiques necessàries. Un Pressupost Públic que potenciï el desenvolupament econòmic i social sostenible, promogui la igualtat d’oportunitats i lluiti contra la pobresa i les desigualtats i garanteixi l’assistència i protecció social de les persones. Un sistema fiscal progressiu on tothom contribueixi en proporció al que té i el que guanya i tingui en compte la seva situació personal –tant física com jurídica- i eviti i combati l’elusió i el frau fiscal, com a base justa per redistribuir la riquesa que crea la societat en el seu conjunt.
Problemes actuals
Els problemes actuals del nostre sistema de seguretat social són els efectes negatius de les polítiques públiques, econòmiques i laborals regressives que s’han aplicat a Europa, Espanya i Catalunya els darrers anys. S’ha destruït ocupació (a Catalunya entre el 2007 i el 2015 la taxa d’ocupació passa del 81,3% al 68,5% i la taxa d’atur del 6,5% al 18,7%, a Espanya del 76,1% al 62,9 i del 8,5% al 22,2% respectivament) i la que s’ha creat és precària i mal pagada (el 2016 la nova contractació és indefinida en 95.900 contractes i temporal en 662.685), això minva la base contributiva del sistema públic de pensions. S’ha afeblit a les organitzacions sindicals dels treballadors i qüestionat la negociació col·lectiva per trencar els equilibris en la disputa pel repartiment més just de la riquesa, en el treball i la societat. Les rebaixes i regals fiscals a grans fortunes i grans societats –inclosa l’amnistia del frau fiscal- i la pèrdua de pes de la imposició directa sobre la indirecta fa injust el sistema fiscal i aprima la capacitat recaptatòria (a Catalunya pagàvem el 2011, 6.038 € per habitant en impostos, per 16.201 a Suècia o 9.960 a Bèlgica, sent la nostra pressió fiscal d’un 21,4% del PIB, enfront del 39,5 de Suècia o 29,6 de Bèlgica). S’ha consolidat un model de creixement de baix valor afegit (només el 23,4% de la població ocupada ho fa en llocs de qualificació alta, enfront del 30,4% que trobem en altes països de la UE amb qui ens podríem comparar per grandària; per contra en qualificacions baixes les proporcions són del 40,2% i 30,8% respectivament ), renunciant al paper motor del sector públic en la recerca i la innovació i la promoció d’estratègies de modernització empresarial.
Avui la Seguretat Social, al conjunt de l’Estat, és deficitària i el Fons de Reserva ha passat del 6,2% del PIB de l’any 2011 a l’1,3% del PIB espanyol el 2016, 15.020 milions. Actualment, el Fons de Reserva de la Seguretat Social només pot finançar 1,5 mesos de les pensions contributives previstes al pressupost. Però si analitzem desagregadament la situació financera de Catalunya, veiem que no és gaire millor que la de la resta de Comunitats Autònomes, la taxa de cobertura de les despeses de la Seguretat Social a Catalunya és del 78% i del 74,1% a la resta de Comunitats Autònomes. El dèficit de la Seguretat Social a Catalunya se situa en -4.938,1 milions d’euros l’any 2015 (les Mútues tenen un superàvit de 219,7 milions d’euros). A Catalunya el total de les despeses en assistència i protecció social en proporció del PIB (21,3%, sumant les despeses a càrrec de l’estat i les pròpies de la Generalitat) són inferiors a les del conjunt d’Espanya (25%) i de la UE-28 (27,7%). Una situació financera que projecta les febleses de l’economia i el mercat laboral.
Aquests darrers anys augmenten les persones afiliades en alta (3,7%) mentre el creixement del nombre de pensions contributives en vigor de la Seguretat Social ho fa a un ritme menor, l’1%. Hi ha una millora de la relació entre afiliacions i pensions que passa de l’1,82 a l’1,87 entre els anys 2015 i 2016. Ara bé, aquesta relació positiva es trenca quan comparem dades d’ingressos per cotitzacions socials i despeses en pensions contributives. Els ingressos per cotitzacions socials creixen els anys 2014 i 2015 però ho fan a una taxa inferior al creixement de les afiliacions. Les despeses en pensions contributives, l’any 2015, augmenten a una taxa superior a la que ho fa el nombre de pensionistes, atès que les noves incorporacions al col·lectiu de pensionistes tenen un cost més elevat per al sistema de la Seguretat Social que el de les persones ja existents. Hem reduït la cobertura de la despesa (cotitzacions/pensions) del 86,1% al 84,5% en els anys 2014 i 2015 (a Espanya es passa del 85,7 al 83,7%). Més afiliacions i menys cotitzacions és la traducció mecànica de la precarietat instal·lada.
Amb aquestes dades és evident que tenim un problema amb el sistema de protecció social en general i en el de pensions en particular. El tenim a Espanya i a Catalunya. La solució no depèn de negar el problema, instal·lant-nos en l’explicació simple de la lògica dels canvis demogràfics o de l’excessiva generositat del sistema. Tampoc per creure que la solució és un horitzó de futur màgic que tot ho solucionarà. Som on som com a conseqüència de les polítiques neoliberals aplicades i aquestes són les que cal remoure.
Substrat ideològic
Les polítiques d’austeritat se suporten en un substrat ideològic que qüestiona la mateixa naturalesa de l’assistència i la protecció social com a dret i nega el paper motor de l’estat en l’activitat econòmica i en la innovació. Les polítiques econòmiques dominants són servils de la política monetària i dels fons d’inversió, es prima el ‘curterminisme’ del compte de resultats i, per tant, es potencia l’economia especulativa per sobre la productiva, el benefici a repartir per sobre la reinversió en innovació i desenvolupament econòmic i social. Les polítiques fiscals estan subordinades al mantra ideològic de menys estat i més mercat, que pontifica la mai demostrada tesi que baixant impostos a famílies i empreses augmenta la inversió i es reactiva l’economia. Les polítiques laborals eleven als altars de la competitivitat empresarial la precarietat i els baixos salaris, generant així un mercat de treball segmentat i de baixa qualitat que, al temps que frena la modernització empresarial i desincentiva la inversió en capital físic, fa caure els salaris i cotitzacions i, per tant, els ingressos del sistema de pensions.
Si volem parlar de pensions, fem-ho, però més enllà d’alertar i alimentar el neguit per construir indistintament resignació o fe cega, el que necessitem és un programa coherent, que partint del compromís amb un sistema universal i de qualitat d’assistència i promoció social i d’un sistema públic de pensions, que garanteixi la dignitat de vida de les persones jubilades, estableixi unes bases per articular unes polítiques econòmiques, fiscals, socials i laborals diferents: que pivotin en l’esforç inversor en innovació, infraestructures i sostenibilitat; que impulsin processos de reactivació i creixement econòmic; que es suportin en un sistema fiscal just i progressiu, que disposi dels suficients ingressos públics per dotar la despesa pública necessària i la inversió productiva; i una política laboral equilibrada que promogui la plena ocupació de qualitat, com garantia de modernització de l’aparell productiu però també de vida digna avui i garantia de pensions futures.
Aquest és un programa possible i necessari, que ens ha de permetre sortir-nos d’aquest passar el dia plorant per les pensions i el seu futur i fiar-ho tot a la incertesa d’un futur inconcret. El futur comença avui i el construïm transformant el present. A l’entretant cal derogar la reforma imposada el 2013 que eliminava la revalorització automàtica de les pensions segons l’IPC (la pujada anual del 0,25% comporta la pèrdua de poder adquisitiu de les pensions actuals i futures) i imposava un factor de sostenibilitat (que devalua les noves pensions que es generen). I cal forçar un marc estable on es pugui governar de forma participada el sistema de pensions, on es controlin els ingressos, augmentant quan calguin els compromisos pressupostaris, i garantir les despeses.
