Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
La gent que formem part de la Xarxa hem escoltat —i continuem escoltant— en molts debats i també a les xarxes socials que les persones que tinguessin una renda bàsica universal no treballarien o no voldrien treballar. Segurament aquesta és una de les qüestions més controvertides quan algú comença a sentir parlar d’aquesta proposta.
A Catalunya, com a la resta del món, el debat sobre la renda bàsica acostuma a moure’s entre xifres, models econòmics i grans principis i justificacions filosòfiques, però sovint es perd de vista una pregunta més senzilla: què passa avui, en la vida real, amb les persones que intenten treballar mentre reben alguna prestació de les actualment existents?
Les respostes no sempre són còmodes. De fet, en molts casos, treballar pot significar perdre estabilitat, ingressos i seguretat. Les històries de la Marta i d’en Manel —dues persones reals amb noms canviats— ho il·lustren amb claredat.
La Marta: quan la por a perdre la pensió pesa més que les ganes de treballar
La Marta té 52 anys i viu a l’àrea metropolitana de Barcelona. Fa una dècada va patir una lesió crònica que li va impedir continuar treballant en la seva feina habitual. Després d’un llarg procés administratiu, va aconseguir una pensió per incapacitat parcial, amb la qual pot cobrir just les despeses bàsiques.
La seva salut no li permet treballar vuit hores al dia, però sí fer-ho algunes hores a la setmana. De fet, té formació administrativa i experiència laboral, i sap que podria aportar valor en feines adaptades: atenció telefònica, tasques de suport, gestió de dades…
El problema és que el sistema no li posa fàcil. Si accepta una feina i supera certs ingressos, pot perdre la pensió. I si la feina no funciona —cosa força probable en un mercat laboral precari—, recuperar-la pot significar mesos d’espera, informes mèdics, recursos i incertesa.
Així que la Marta fa el que fan moltes persones en la seva situació: renuncia a treballar. No per mandra, ni per falta de voluntat, sinó perquè el risc és massa alt. El sistema li està dient, de manera implícita: millor no et moguis.
Amb una renda bàsica incondicional, la situació canviaria radicalment. La Marta podria complementar els seus ingressos treballant quan la salut li ho permeti, sense por. El treball deixaria de ser una amenaça i passaria a ser una opció real.
En Manel: la trampa de la pobresa en un mercat laboral precari
En Manel té 38 anys, viu a una ciutat mitjana catalana i és pare sol de dues criatures. Rep una prestació assistencial condicionada mentre busca feina. Amb aquests diners paga el lloguer, el menjar i poc més.
Feina, en troba. Però és la feina que abunda: contractes de dies o setmanes en logística, neteja o restauració. Cada vegada que accepta una d’aquestes feines, la prestació se li redueix o se li retira. Quan el contracte s’acaba, ha de tornar a començar el calvari administratiu per recuperar-la.
El resultat és pervers:
- Setmanes sense ingressos mentre espera resolucions.
- Endeutament puntual.
- Estrès constant.
- I una sensació clara que treballar no el treu de la pobresa, sinó que l’hi enfonsa.
En Manel no rebutja la feina; rebutja la inestabilitat extrema que el sistema li imposa. Amb una RB, podria acceptar qualsevol contracte sabent que, passi el que passi, hi haurà un ingrés garantit a final de mes. Això no eliminaria la necessitat de treballar, però sí la por de quedar-se sense res.
El problema no són les persones, sinó el disseny del sistema
Aquests dos casos mostren una realitat incòmoda: molts subsidis condicionats, tal com estan dissenyats, penalitzen l’esforç, la iniciativa i la transició cap al treball. No perquè sigui la intenció, sinó perquè funcionen com una xarxa plena de nusos.
En un context com el català, amb:
- feines parcials i temporals,
- salaris baixos,
- trajectòries laborals discontínues,
aquest tipus de prestacions generen el que sovint s’anomena trampa de la pobresa: sortir del sistema d’ajudes pot ser més arriscat que quedar-s’hi.
La RB proposa un enfocament diferent. No pregunta qui “mereix” ajuda ni sota quines condicions. Simplement garanteix un terra de seguretat econòmica sobre el qual les persones poden construir la seva vida laboral, familiar i personal.
Més llibertat, menys por
La gran diferència no és només econòmica, sinó psicològica i social. Amb una renda bàsica:
- treballar sempre suma, mai resta;
- desapareix el càstig a qui prova, falla i torna a intentar-ho;
- i les persones recuperen marge de decisió.
La Marta podria treballar sense por. En Manel podria acceptar feines sense jugar-se la supervivència familiar. I el conjunt de la societat deixaria de gastar energies en controlar i sospitar, per començar a confiar.
Potser el debat sobre la renda bàsica no hauria de seguir preguntant si la gent no treballaria o treballaria menys, sinó si ens podem permetre continuar amb un sistema que castiga justament els qui ho intenten.
Article original de CatalunyaPlural
