Molt es parla de desnonaments, d’ocupacions, de regular el preu dels lloguers… però hi ha un tema silenciat que no apareix en els debats: el sensellarisme. No disposar d’un habitatge adequat o viure al carrer és una situació. Si ho hem d’especificar seria més correcte parlar de persones sense llar. Encara així, fa anys que tant a nivell social com acadèmic, recollim el terme sensellarisme per a referir-nos a totes aquelles formes de negació d’un habitatge digne.
Tant és així que la Fundació Hogar Sí ha impulsat la campanya #SinhogarismoEnLaRAE, per aconseguir que el terme estigui inclòs en el Diccionari de la Llengua Espanyola. Consideren important parlar de sensellarisme perquè aquesta paraula ens permet entendre que és un fenomen estructural. No tenir llar no és una qüestió individual, és un problema, fonamentalment, d’accés a l’habitatge.
Referir-nos a la situació suposa trencar amb la idea que les persones estan en aquesta situació perquè “alguna cosa hauran fet malament”. Suposa reforçar el discurs que no són cap grup o col·lectiu amb característiques especials i que l’única cosa que tenen en comú és la seva situació d’exclusió residencial.
D’altra banda, centrar el discurs en el terme “exclusió residencial” pot portar-nos a limitar el debat en persones que tenien un habitatge i que l’han perdut, oblidant-nos de totes aquelles que mai han arribat a tenir una llar o habitatge o a qui dorm cada nit al carrer.
Per tant, el terme sensellarisme no és només una opció acadèmica, sinó també política, ja que no és el mateix atendre les persones sense llar que lluitar per a acabar amb el sensellarisme. Cal entendre que les persones sense llar no són només aquelles que, per trobar-se vivint al carrer, ens resulten més visibles. El sensellarisme és una realitat complexa, resultat d’una societat cada vegada més desigual, que expulsa als més febles i els despulla d’oportunitats d’accés als seus drets més elementals.
Usar el terme sensellarisme ens permet també reflectir un fenomen complex i multidimensional, en el qual la llar compleix un paper que va més enllà de tenir un sostre i estar segur físicament, si no que també és un espai on poder desenvolupar-se personalment i socialment. Disposar d’una llar està vinculat a altres drets a més del de l’habitatge, com l’ocupació, la salut o al lliure desenvolupament de les persones Com una persona es formarà, educar-se o accedir a la cultura si la major part de les seves energies en el dia a dia les has de dedicar exclusivament a sobreviure?
La Federació d’Entitats Europees que treballen amb Persones Sense Llar (FEANTSA) ofereix la següent definició sobre persones sense llar: “Totes aquelles persones que no poden accedir i/o conservar un allotjament adequat, adaptat a la seva situació personal, permanent, i que proporcioni un marc estable de convivència, sigui per raons econòmiques o altres barreres socials, o bé perquè presenten dificultats personals per a portar una vida autònoma.”
El sensellarisme i les seves manifestacions
Tradicionalment, s’ha considerat que les persones sense llar són només aquelles que veiem pernoctant en la via pública. La realitat és que hi ha altres formes de sensellarisme derivades de l’exclusió residencial que no tenen per què ser visibles al carrer.
Hi ha tot un vessant de “sensellarisme ocult”, molt més complicat de detectar, format per totes aquelles persones que viuen en institucions públiques o estan a punt de deixar-les, sense títol sobre l’habitatge o amb familiars o amics de manera forçada (de fet, la solidaritat familiar ha salvat molts casos després de la crisi del 2007), amb el risc de desnonament, en situacions de violència domèstica, en estructures temporals o no convencionals (espais mòbils, d’estructura semipermanent, com a cabanyes o cabines, etc.) o en un habitatge sense condicions d’habitabilitat.
Davant les diferents definicions i conceptes, FEANTSA ha elaborat una tipologia europea de definició de situacions de sinhogarismo. Es coneixen com les tipologies ETHOS (European Typology of Homelessness and Housing Exclusion) i l’objectiu és cobrir totes les situacions i variants derivades de l’exclusió residencial. Aquestes categories es divideixen en: persones sense sostre, persones sense llar, persones que viuen en un habitatge insegur i persones que viuen en un habitatge inadequat. Amb les seves subdivisions, abasten un total de 13 categories. En paraules de Juan Carlos Viniegra, Coordinador general del programa d’Homeless Entrepreneur, estar en qualsevol dels 13 nivells de sensellarisme crea una deterioració en la persona que afecta les relacions familiars i socials, portant a un desarrelament les conseqüències del qual en la majoria dels casos condueixen a situacions de desunió, conflicte i finalment en el desenvolupament de desequilibris i/o malalties mentals.
En els últims anys, ha pres molt de protagonisme abordar el sensellarisme des de l’enfocament basat en Drets Humans, segons els estàndards establerts per la normativa internacional de Drets Humans amb l’objectiu de protegir-los i fer-los efectius. L’any 2015 l’informe elaborat per Leilani Farha, relatora especial de les Nacions Unides per al dret d’habitatge, va vincular la situació de sensellarisme amb el dret a l’habitatge digne, assenyalant com aquesta situació suposava també la vulneració altres drets recollits al Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics i al Pacte Internacional dels Drets Econòmics, Socials i Culturals de les Nacions Unides.
“Alguns països, com Espanya, incorporen a més en les seves Constitucions articles que reiteren o amplien aquests Drets. No obstant això, la seguretat i les vides de milers de persones sense llar es veuen amenaçades i exposades en tot moment i dia rere dia al no tenir assegurada cap opció d’habitatge o ni tan sols refugi.”
Així començava el manifest emès en 2019 pel Moviment Nadie Sin Hogar
Sensellarisme i les polítiques públiques
En 2015 es va aprovar la primera Estratègia Nacional Integral per a persones sense llar, un element de política pública que va néixer per a donar resposta al sensellarisme a Espanya, un problema que afecta, almenys, a 33.000 persones al nostre país. Aquesta estratègia va estar en vigor fins a l’any passat i va tenir un baix nivell d’implantació degut fonamentalment a la falta d’un pressupost específic destinat al seu desenvolupament dins dels Pressupostos Generals de l’Estat, tal com va assenyalar en el seu informe l’Institut per a l’Avaluació de Polítiques Públiques.
La pròxima Estratègia Nacional Integral per a persones sense llar 2022-2025 representa una nova oportunitat per a passar de les recomanacions i els bons propòsits a una política pública realment transformadora. Per a això, fa falta dotar-la d’un pressupost detallat i recursos suficients per a la seva implementació per part de les administracions estatal, autonòmica i local. Sense això, aquesta estratègia tornarà a ser inútil per a erradicar el sensellarisme i continuarà sent un catàleg de propostes d’acció dependents de la voluntat de cada administració.
Poc estem veient parlar això en els debats polítics i pressió entre partits per a tancar els pressupostos. Continua sent un tema que sembla no interessar o preocupar. De fet, en la proposició de Llei d’habitatge pactat i registrat pels socis de Govern, ni tan sols cita la problemàtica, molt menys plantejar algun marc legislatiu de resolució.La Iniciativa Ley Vivienda, formada per més de 150 organitzacions de tots els àmbits: socials, sindicals, juvenils, de pensionistes, de consumidors… el 30 de setembre van registrar una llei molt més completa que la del Govern, pensada per a garantir l’habitatge com a dret, que sí que contempla mesures per a donar resposta al sensellarisme, impulsades pel Moviment Nadie Sin Hogar.
Algunes dades per a conèixer l’abast de la problemàtica
A la fi de setembre, l’Institut Nacional d’Estadístiques va publicar la seva Enquesta de Centres i serveis d’Atenció a persones sense llar (2020). Segons les dades que ofereix, l’any 2020 es van oferir 20.617 places en la xarxa d’allotjament. Tenint en compte les 33.000 persones en situació de sensellarisme, almenys, 12.000 es veuen obligades a viure al carrer. Aquests informes, que es publiquen cada dos anys, són incomplets, ja que només comptabilitzen a les persones que utilitzen els recursos d’allotjament i menjador, exclouen a altres persones que dormen al carrer i no acudeixen a aquests serveis. Cal tenir en compte que tampoc es realitzen recomptes en tots els municipis.
A Catalunya no hi ha dades actualitzades que permetin saber quantes persones dormen al carrer. El que sí que sabem és, com indica la infografia publicada per la Fundació Arrels gràcies als recomptes dels municipis reflectits, que 1.516 persones dormen al carrer en 12 municipis. En total, aquests 12 municipis acullen el 44% de la població catalana.
D’altra banda, l’Estratègia integral per a l’abordatge del sensellarisme a Catalunya (2017), que està pendent d’aprovació i implementació, recull dades de 719 municipis (76% del total) i xifra en 53.118 el nombre de persones que a Catalunya sofreixen una situació de sensellarisme. De totes elles, 2.347 persones viuen directament al carrer. Aquestes xifres són de 2017 i tenen en compte solament a les persones que són conegudes pels serveis socials.
Sensellarisme a conseqüència de la violència masclista
Un comunicat de Hogar Sí, afirma que hi ha un estret vincle entre sensellarisme i violència de gènere. Les poques dades que hi ha afirmen que el 70% de les dones en situació de sensellarisme ha sofert violència de gènere (Universitat de Barcelona, 2019). Un 60% de les dones assenyalen els episodis de violència com la causa directa de la seva situació de sensellarisme (Associació Aires, 2019).
La situació de sensellarisme no pot ser una sortida per a ningú, molt menys per a situacions de violència exercida cap a les dones. Lluny de reparar el mal, les deixa en una situació encara més vulnerable. Segons l’Observatori HATEnto, el 60% dels delictes d’odi per aporofòbia són contra dones i, d’aquests, el 19% són agressions sexuals.
Els serveis d’atenció al sensellarisme solen mancar de procediments i facilitats per a atendre casos de violència de gènere, ja s’hauria produït la violència anteriorment o durant les visites o estada en aquests serveis. Pel que es donen situacions en què la víctima ha de triar entre continuar trobant-se al seu agressor o abandonar el mateix recurs.
El Síndic de Greuges, en el seu informe ”El sensellarisme a la ciutat de Barcelona” (2020) alerta que la gran majoria d’estudis no incorporen d’una forma àmplia un enfocament de gènere i acostumen a estar centrats majoritàriament en una construcció androcèntrica de la problemàtica. Els recursos actuals estan plantejats segons les necessitats masculines, sense que les dones disposin d’espais concrets o específics per a elles, recursos propis destinats a dones. A més, falten serveis clau, com a productes d’higiene íntima, que s’han de sol·licitar de manera explícita, i és una situació que en alguns casos es considera humiliant.
Conclusions després de la recerca per a aquesta anàlisi
Al contrari de la imatge estereotipada que encara s’identifica moltes vegades amb el concepte ‘sense llar’ – un home major, desarrelat, sense estudis i amb molts anys de carrer a la seva esquena -, el perfil de les persones sense llar és molt més ampli i complex. Aquest canvi és el resultat d’una estructura social que, al no donar resposta a moltes situacions de vulnerabilitat, acaba abocant als qui les pateixen al graó últim de l’exclusió social.
L’erradicació del sensellarisme requereix una sèrie de passos fonamentals. Reconèixer l’habitatge com a dret humà, implementar polítiques de prevenció del sensellarisme, garantia d’ingressos, abordar el problema des d’una mirada de drets i l’acompanyament social com a eina i model rellevant per a generar processos d’inclusió.
