Les víctimes són les víctimes: les que hi van perdre la vida, les que hi van perdre la salut, les que hi van perdre la família o els amics. No hi ha reparació suficient per a tant de dolor, però les institucions i la societat han d’abocar-hi tota la solidaritat possible. No podem oblidar aquest patiment perquè hem de procurar que no torni a passar.
Davant del terrorisme, la democràcia només té una ètica acceptable, estar-hi en contra. Està obligada a fer polítiques de seguretat, de prevenció, d’educació, a tenir un projecte polític de pau. El dret a la pau requereix de governança internacional per a fer-lo possible.
Després dels atemptats del 2015 a França i Dinamarca, la ministra francesa d’educació Najat Vallaud-Belkacem va actuar en aquesta línia i va convocar tots els ministres d’educació d’Europa. Es van trobar a París el 17 de març del 2015, i van publicar una declaració emotiva i ben orientada a les polítiques comunes per la pau.
… en memòria de totes les atrocitats comeses a Europa, reafirmem la nostra voluntat de fer-hi front conjuntament i actuar en favor dels valors fonamentals que són al cor de la Unió Europea: el respecte per la dignitat humana, la llibertat (en especial la llibertat d’expressió), la democràcia, la igualtat, l’estat de dret i el respecte als Drets Humans. Aquests valors són comuns als Estats membres on prevalen el pluralisme, la no discriminació, la tolerància, la justícia, la solidaritat i la igualtat entre dones i homes. (…) Estem units per defensar la llibertat de pensament i d’expressió, promoure la inclusió social i els respecte per altri, així com per prevenir i lluitar contra tota forma de discriminació (…) contra la marginalització, la intolerància, el racisme i la radicalització, i per la igualtat d’oportunitats.*
Es van marcar quatre objectius i van proposar a la Comissió Europea que avalués anualment en quina mesura els Estats havien complert els seus quatre compromisos: assegurar que infants i joves adquirissin competències socials, millorar el pensament crític, fomentar l’educació de la població desafavorida i promoure el diàleg intercultural.
Al cap d’un any, es va publicar l’avaluació. França havia començat un ambiciós procés de redefinició del currículum escolar. Escòcia havia dedicat un bon pressupost a l’educació de la infància més desafavorida. La resta de països havien tirat endavant mesures cosmètiques. Espanya va promoure el telèfon per denunciar l’assetjament escolar. Catalunya va impulsar el “Programa de prevenció, detecció, i intervenció de processos de radicalització als centres educatius”. Tant poqueta cosa…
És necessari impulsar l’acció comuna per la pau i la solidaritat, sense partidismes ni demores i amb pressupost. És l’únic homenatge prou digne per al dolor de les víctimes.
p { margin-bottom: 0.25cm; direction: ltr; line-height: 115%; text-align: left; }a:link { color: rgb(0, 0, 255); }
