Seria un greu error no pujar el 2021 el SMI.
El debat sobre la pujada del SMI per al proper any ha estat obert, des d’algunes posicions de Govern, negant absolutament qualsevol increment de la mateixa amb arguments poc convincents -no és el moment, es aduce- i amb manifestacions expressades amb una rotunditat mancada de tot fonament que posen en evidència un cert grau de desconeixement del funcionament de l’economia i de les necessitats del moment. Els països més desenvolupats d’Europa tenen salaris mínims més elevats que els d’Espanya i en la gran majoria de casos s’estan plantejant una pujada d’aquests mínims. Els motius perquè a Espanya l’increment de SMI sigui efectiu són realistes i res ideològics:
- La crisi sanitària i la crisi econòmica estan augmentant a nivells intolerables les desigualtats al nostre país. Les dades al respecte són inqüestionables. I són precisament els ciutadans més vulnerables els que estan patint una situació que no pot ser qualificada més que de tràgica.
- Les raons per abordar una certa pujada de l’SMI no són només socials; les macroeconòmiques són també importants. El seu desenvolupament més precís s’ha explicat, amb dades extenses i arguments robustos, per part de Economistes Enfront de la Crisi (EFC) en diferents treballs. Recordem alguns elements clau:
a) Els costos d’unes empreses són, en realitat, ingressos d’altres. L’augment de la velocitat de circulació de diners, en situacions de depressió, estimula l’economia. Ho hem comprovat en altres moments força propers. Cal recordar-ho: la pujada de l’SMI no comporta pèrdues per al sistema econòmic. A canvi, romandrà íntegrament operant dins el mateix sense pèrdua cap i estimularà el creixement agregat i l’activitat del conjunt de l’economia i, òbviament, de les pròpies empreses. Una cosa que és avui més necessari que mai. És la seva absència el que ocasionarà pèrdues per a l’economia nacional.
b) Els salaris més baixos es dediquen, de manera íntegra, al consum, a causa de l’elevada propensió a la mateixa, derivada del grau de necessitat d’aquestes famílies. No a l’especulació ni a extreure recursos de sistema econòmic. El seu creixement es destina de forma immediata al consum, principal i decisiu component de la demanda agregada. En conseqüència, constitueixen la millor de les eines per a la reactivació de l’economia.
c) Els preus no són, en aquesta conjuntura caracteritzada per l’extrema debilitat de la demanda, un problema perquè es troben en un escenari deflacionista el 2020, i en tot cas, en taxes molt baixes des de fa anys i sense previsibles tensions en el curt termini. Això, que causa un enorme perjudici per a l’activitat econòmica, s’ha de corregir amb polítiques de despesa que estimulin els multiplicadors que impulsen el creixement, minorant la depressió. De forma més regular i constant, la millora de la capacitat adquisitiva de la població esdevé una palanca determinant a través de la millora del salari mínim.
d) Les conductes de tots els agents econòmics tenen bases sòlides en les percepcions, en les expectatives. Actuar sobre l’SMI s’infereix un missatge positiu cap a la societat. La sinergia emergeix, la confiança s’assenta.
3. El creixement econòmic no pot descansar, de cap manera, sobre la depreciació salarial o sobre la seva congelació, que només causa l’efecte contrari. No ens fa més competitius; ens fa més precaris. Ho vam veure a la Gran Recessió; s’ha observat i analitzat en altres crisis precedents. No tenir en compte la capacitat de consum de la població, limitant-la, s’acaba pagant: fiscalment, econòmicament, socialment i, també, políticament. En paral·lel, s’alimenta la perillosa desigualtat social.
4. En aquest sentit, lluitar contra aquesta desigualtat ha de ser, a més d’estimular el creixement, un objectiu prioritari per a un Govern progressista. I no pot ser que sigui aquest Executiu el que estigui disposat a crear, negant tota pujada del salari mínim, un precedent que podria ser utilitzat, en el seu moment, per la conjunció de les dretes. Històricament, l’SMI només es va congelar el 2012 i 2014, inserit en les nefastes polítiques d’austeritat extrema que van enfonsar la nostra economia. Dibuixem-ho: un govern de coalició progressista cometria un greu error congelant el SMI. Un error i un precedent detestable per al futur.
5. Els nostres conciutadans vulnerables necessiten un gest simbòlic que tindrà més força que les nímies quantitats sobre les quals es discuteix. Si és pel fur, l’evidència econòmica apunta en la direcció contrària. Si és pel contingut material de la pujada, no tenen base i de fonament dels arguments en contra. L’actualització de l’SMI per 2021 hauria de garantir, com a mínim, que no perdrà poder de compra a aquest any, i que no retrocedirà en el lloable objectiu que s’ha marcat aquest Executiu per a final de la legislatura: que la seva quantia sigui equivalent al 60% del salari mitjà de país, com recomana la Carta Social Europea.
6. La pandèmia està tenint un impacte econòmic més intens en les dones, que s’enfronten a un major nivell de precarietat i pobresa laboral, la qual cosa les fa més vulnerables davant d’una situació de contracció de l’activitat econòmica. Aquesta realitat és especialment acusada en aquells col·lectius més precaritzats: dones joves, les que tenen una menor qualificació i les dones migrants. Segons dades de l’Enquesta d’Estructura Salarial de l’INE, en 2018, un 20,6% de dones tenien ingressos salarials menors o iguals al Salari Mínim Interprofessional davant el 8,2% d’homes. Sumant a la perspectiva de gènere la d’edat, ens trobem que un percentatge molt alt dels joves, amb una major incidència, de nou, en la dona, cobren mensualment una quantitat menor que el SMI. Les dones joves i precaritzades, és a dir, les més vulnerables, serien per tant les més beneficiades per la pujada de l’SMI. Pot permetre el Govern de coalició progressista llançar un missatge de congelació salarial a les treballadores de primera línia, les que han assumit el pes de les cures i els afectes durant la pandèmia?
7. Per raons socials i polítiques però, molt en particular, per raons econòmiques. La posició d’EFC és clara, i ho ha estat sempre: estem en contra dels desequilibris que desestabilitzen l’economia i que suposin dislocacions polítiques i erosió en la convivència social. S’ha exposat amb claredat meridiana, en múltiples ocasions i amb profusió de dades. Ara volem, un cop més, recordar-ho amb un frontispici rotund que ens avala: mai hem fet propostes no assumibles per a la nostra economia. Quan proposem reactivar l’economia, augmentant la despesa pública i la despesa privada, sempre ho fem sobre instruments i impulsos raonables. I aquest és ara -no ho va ser abans- el consens dels organismes econòmics internacionals.
Per tot això, demanem a Govern que consideri l’elevació de l’SMI com una acció de justícia, que ajudi els més febles a transitar per una etapa molt dura, en la qual la solidaritat ha de donar la mà a la macroeconomia per preservar la cohesió social . Per raons socials i per raons econòmiques -unes i altres es superposen i es reforcen, és ara i no en un altre moment quan és més oportuna i necessària una pujada de l’SMI.
