El passat mes de juliol, l’”Instituto Nacional de Estadística” (INE) va publicar la darrera edició de la “Encuesta de Condiciones de Vida” (ECV). La informació sobre l’opinió de les llars enquestades es va obtenir durant el quart trimestre de l’any 2020 en plena pandèmia, motiu pel qual les entrevistes es van realitzar de forma telefònica i no presencial i va comportar una disminució de la grandària de la mostra per llars d’aproximadament el 15%, respecte a anys anteriors. Tot i així, l’INE considera la informació recollida totalment representativa. Pel que fa a les variables de renda, que recull aquesta operació estadística, com que aquestes reflecteixen sempre la situació de l’any anterior (2019) cal dir que els seus valors no s’han vist alterats pels efectes de la pandèmia.
Els resultats posen de manifest que els indicadors estadístics de condicions de vida al Regne d’Espanya són certament inquietants. El risc de pobresa va afectar el 21,0% de la població, amb un augment de 3 dècimes respecte a l’any anterior, mentre que la mitjana del decenni (2010-2019) va ser del 21,3%. La carència material severa va arribar al 7%; 2,3 punts per damunt de l’any anterior i amb una mitjana en el període 2011-2020 del 5,8%. A les definicions d’aquests dos conceptes ja m’hi vaig referir a la part final d’un article anterior, ara hi podem afegir un altre indicador que és el de baixa intensitat d’ocupació això és: les persones en edat de treballar, excloses les de 60 o més anys, que ho van fer en menys d’un 20% del seu potencial de treball. Aquest indicador va assolir el 9,9 %, amb una disminució de 0,8 punts respecte a l’any anterior (per tant una millora) i una mitjana del decenni 2010-2019 del 13,5%.
La taxa AROPE, que es va crear el 2010 (lleugerament modificada el 2021 per assumir l’objectiu UE-2030) amb la finalitat de mesurar la pobresa relativa a Europa, és un indicador que sintetitza els tres anteriors, donat que es calcula amb la població que es troba en risc de pobresa, o en carències materials o en baixa intensitat d’ocupació. Aquesta taxa va superar el 26,4%, augmentant més d’un punt respecte a l’any anterior i amb una mitjana del decenni (2010-2019), situada en el 27,1%.
Si es calcula per franges d’edat, la taxa AROPE per als menors de 16 anys va ser del 31,2% (1,1 punts superior a l’any anterior); entre el 16 i els 64 anys es va situar en el 27% (0,1 punts superior) i per als més grans de 64 anys va ser del 20,5% (4,8 punts superior). Relacionada amb la formació de les persones més grans de 16 anys, les diferències són molt importants, ja que la taxa va disminuir fins al 13,7% en el cas de l’educació superior, mentre que va arribar al 36% per a les persones amb educació primària o inferior. I, finalment, atenent a la nacionalitat de les persones més grans de 16 anys, les diferències són aclaparadores, ja que per als nascuts al Regne d’Espanya va ser del 22,6%, mentre que per als estrangers de la UE del 43,4% i per als estrangers de la Resta del Món del 58,0%; encara que per aquestes dues darreres dades el nombre persones que permet calcular-les és força més escàs.
Totes les anteriors són xifres per a la reflexió, donat que més enllà dels valors relatius a l’any d’anàlisi de l’ECV, per si mateixos prou preocupants, mostren una situació en els últims deu/onze anys en què la precarietat s’ha instal·lat en aquesta societat de forma estructural.
Algunes xifres addicionals que es desprenen de l’ECV i que revelen aquest grau de precarietat són: a) que el 10% de les llars arriben a final de mes amb moltes dificultats (2,2 punts més que l’any anterior), b) que el 35,4% de les llars no pot fer front a despeses imprevistes (1,5 punts superior) i que el 34,4% no pot anar de vacances una setmana a l’any (1 punt superior).
La comparació internacional de la taxa AROPE, tenint present que EUROSTAT només ha publicat dades definitives fins al 2019, és ben poc encoratjadora. El Regne d’Espanya va ocupar la posició 25 entre 36 estats analitzats, tenint darrere seu en situació pitjor i per aquest ordre: Itàlia, Lituània, Letònia, Grècia, Montenegro, Romania, Sèrbia, Bulgària, Turquia, Macedònia i Albània. Durant el període 2011-2019, utilitzant el mateix grup de comparació, la posició 25 va ser la més repetida i en tots aquests anys sempre va estar clarament per sota de la meitat inferior d’aquests 36 països.
Pel que fa a les dades de desigualtat en renda, l’ECV indica que l’índex de Gini (el valor del qual es mou entre zero i cent, indicant 0 igualtat total i 100 màxima desigualtat) va ser 32,1 amb les dades de renda de 2019, valor que va experimentar una disminució de 0,8 punts respecte a l’any anterior, per tant una millora. La comparació internacional facilitada per EUROSTAT, també en aquest cas limitada a les dades definitives fins l’any 2019 i per als mateixos 36 estats, és més il·lustrativa i menys optimista. Indica que el Regne d’Espanya va ocupar la posició 27, tenint darrera seu en situació pitjor i per aquest ordre: el Regne Unit, Sèrbia, Montenegro, Albània, Romania, Letònia, Lituània, Bulgària i Turquia. Per una visió més estructural, durant el anys 2011-2019 només en dos va aconseguir millorar una posició, però en altres cinc la va empitjorar.
Un altre indicador de desigualtat però també de concentració de la renda es l’anomenat S80/S20, que compara la renda acumulada en el 80 percentil, amb l’acumulada en el 20 percentil. L’ECV diu que amb les dades de renda de 2019 aquesta ràtio va ser 5,8 havent experimentat una disminució d’una dècima respecte l’any anterior, per tant també una millora. Però si tornem a utilitzar la comparació que permet EUROSTAT, amb les mateixes condicions assenyalades anteriorment per a l’índex de Gini, l’única diferència es dona en la substitució del Regne Unit per Itàlia, en la llista de països en pitjor situació, la resta de conclusions són idèntiques i, en conseqüència, igual de pessimistes.
Que té disposat el sistema de prestacions socials dissenyat per les administracions per a fer front a la situació de precarietat i desigualtat exposada fins al moment? Dues prestacions condicionades: la Renda Garantida de Ciutadania (RGC) i l‘Ingrés Mínim Vital (IMV). La primera es va posar en marxa el setembre de 2017, per tant hi ha una experiència de quatre anys en el seu funcionament i una informació que ha de permetre analitzar si els objectius que van marcar la seva implementació han estat assolits. La segona, que es va posar en marxa el maig de 2020, en plena pandèmia, és molt més recent i té una experiència inferior, però sobretot una informació que encara no permet una anàlisi detallada del seu funcionament.
Pel que fa a la RGC, l’Institut Català d’Avaluació de Polítiques Públiques (IVÀLUA) ha presentat a finals de maig d’enguany un extens informe que analitza el seu disseny i implementació. Algunes de les informacions que es desprenen del mateix són força il·lustratives del que ha aconseguit de moment la RGC, que recordem té com a objectius: “garantir els mínims d’una vida digna, promoure l’autonomia i la participació activa de les persones en la societat i el seu apoderament, superar les condicions que l’han dut a necessitar aquesta o altres prestacions similars i racionalitzar i simplificar les prestacions existents”.
Balanç amb informació corresponent a l’any 2019. En primer lloc, a Catalunya hi havia a prop de 225.000 llars en risc de pobresa severa (com a referència per orientar, tres exemples: llars que percebien 7.116,1 euros nets anuals en el cas unifamiliar, o 9.250,9 euros nets anuals en el cas monoparental amb un fill menor de 14 anys, o 14.943,8 euros nets anuals en el cas de dos adults amb dos fills menors de 14 anys) aquest és el col·lectiu que hauria de ser el principal beneficiari, ja que és l’objectiu primordial que vol erradicar la RGC. D’una altra part, les llars que complien els requisits per a poder sol·licitar la RGC no arribaven a 105.000. I, finalment, passats dos anys des de la seva entrada en vigor, aproximadament 85.000 llars n’eren beneficiàries.
Hi ha quatre conclusions destacables: 1) gairebé el 54% de les llars en pobresa severa ni tan sols podien demanar la RGC i si ho haguessin fet, se’ls hi hauria denegat; 2) un 20% de les llars que podien sol·licitar la RGC no van fer-ho; 3) la RGC no va arribar ni tan sols al 38% de les llars per a les que va estar dissenyada i 4) la proporció de llars en pobresa severa entre les llars que podien demanar la RGC representava el 82,8%. Les tres de primeres conclusions són preocupants, perquè assenyalen que per motius d’incompatibilitat i desinformació, no s’arriba al gruix de persones per a les que està pensada la RGC. La quarta, és l’única favorable al seu disseny.
Balanç des de l’entrada en vigor i fins al maig del 2020. En primer lloc, hi ha hagut 130.488 sol·licituds, repartides en un, 53,7% en RGC i un 46,3% de complements de pensions estatals; d’aquest total un 24,7% han estat aprovades, un 57,2% denegades, un 6,7% desistides i un 11,4% resten pendents de resolució. D’una altra part, hi ha hagut 9.838 suspensions, el motiu principal de les quals és el laboral (75,6% del total); els altres motius de suspensió rellevants són de caràcter administratiu (19%). I, finalment, hi ha hagut 11.589 extincions definitives; els principals motius d’extinció són la pèrdua del requisit d’ingressos o patrimoni (28,9%), la inserció laboral d’un destinatari de la RGC (12,4%) i canvis en la condició de residència (8,5%).
Un bon motiu per a la reflexió és l’elevat percentatge de denegacions, sobre tot, tenint en compte que el col·lectiu sol·licitant està immers en la pobresa severa.
Dues últimes qüestions destacables de l’informe. La primera relativa a les incompatibilitats: en el cas que no n’hi hagués amb el treball a jornada parcial, les llars que podrien sol·licitar la RGC s’incrementarien un 17,8%; però, si també fos compatible el treball a jornada completa, l’augment de llars que podrien demanar-la seria del 141,7%. La segona fa referència a la gestió: integrar, millorar i ampliar la informació disponible als registres administratius de la RGC permetria detectar millor quins recursos i serveis cal mobilitzar per reconduir la situació de les llars i persones beneficiàries de la RGC.
Pel que fa a l’IMV, ja hem assenyalat que encara no consta cap estudi ni informe que permeti efectuar un balanç del seu any i mig de recorregut. Si es consulta la pàgina web de la “Presidencia del Gobierno” en el seu apartat “Inclusión, Seguridad Social y Migraciones” es troba una descripció de resultats que es pot resumir en el següent: s’han tramitat 1,24 milions de sol·licituds, que són el 94% de les vàlides rebudes; de les quals 337.000(27,0%) han estat aprovades, 888.000(71,6%) denegades i 18.000(1,4%) estan pendents de rebre informació complementària. Més del 60% de les denegades, ho han estat per superar els llindars de renda i patrimoni establerts en la normativa. Les sol·licituds aprovades suposen aproximadament 800.000 persones beneficiàries, el 61,9% són persones adultes i el 38,1% són menors.
Tenint present que el procés de tramitació coincideix amb la pandèmia, és un altre bon motiu de reflexió, com en el cas de la RGC, l’elevat percentatge de denegacions, més encara sabent que la pobresa severa al Regne d’Espanya afecta al voltant d’1,6 milions de llars i aproximadament a 3,2 milions de persones.
Tot això ens porta a la pregunta amb la que he titulat aquest article. La Renda Bàsica és necessària, ho és perquè la situació de precarietat i desigualtat descrita a la primera part és alarmant. Però també, perquè cap de les mesures dissenyades fins el moment per part de les administracions, com he tractat de posar de manifest en la darrera part, en són capaces de posar-hi remei. La condicionalitat, raó principal de la ineficàcia tant de la RGC com de l’IMV és un escull insuperable, al que no ha de fer front la Renda Bàsica.
