En Pep Riera (Mataró,1941) procedeix d’una saga agrícola. Els avis van baixar del Cadí a Mataró, on van comprar unes terres i van fer una vaqueria, però la gran glaçada del 1956, que no va viure l’avi i que va enfonsar el sector de la llet, va obligar el pare a reconvertir-se i a dedicar-se a l’horta. En Pep Riera, que era l’hereu i això llavors significava continuar la tradició familiar, s’hi va dedicar plenament a l’ofici des dels 13 anys.
De jove va col·laborar amb les comissions obreres i també es va implicar en el món educatiu, a través d’una cooperativa de pares i mestres a la barriada de Cerdanyola, un barri obrer de Mataró format sobretot per persones immigrants i amb pocs estudis. “Allà fèiem pedagogia activa, estàvem connectats amb la Marta Mata i la Rosa Sensat, i fèiem escola en català en ple franquisme. Es deia escola Bons Amics”. Aquesta experiència el va ajudar en les seves posteriors reivindicacions.
L’any 1974 va participar a l’Assemblea de Catalunya, l’organisme unitari antifranquista que exigia llibertats democràtiques, amnistia per als presos polítics i la consecució d’un Estatut d’Autonomia. En aquest marc, va tenir coneixement que s’estava creant un sindicat pagès a la clandestinitat i es van iniciar els primers contactes.
“Al cap d’una setmana ja fèiem la primera reunió, aquí, a Mataró, a casa meva, amb companys coneguts de la comarca. Devíem ser set o vuit, i ens van explicar en què consistia aquest sindicat. Era un intent de recuperar el sindicalisme democràtic i participatiu. Més o menys el model podia ser la Unió de Rabassaires d’abans de la guerra. Volíem que el sindicalisme fos de lliure afiliació i no per obligació, com era el sindicat vertical”.
L’equivalent al sindicat vertical al camp eren les Hermandades de Labradores y Ganaderos, que pretenien tenir els pagesos sota control. “Quan jo vaig optar per implicar-me en el sindicalisme agrari i en la fundació de la Unió de Pagesos, ja tenia un aprenentatge, no partia de zero, i sobretot tenia experiència en fer participar la gent a les reunions”.
Els primers anys d’Unió de Pagesos
Unió de Pagesos es va fundar el 3 de novembre de 1974 a Pontons (Barcelona) amb l’objectiu de defensar l’explotació familiar, majoritària a Catalunya. El 1976 va entrar a l’Assemblea de Catalunya i el 1977 va ser legalitzada com a organització professional agrària, de manera que els primers anys va treballar en la clandestinitat. “Moltes reunions es feien a les parròquies. Vam anar estenent la xarxa a partir dels contactes, a partir de pagesos i tècnics agraris. No va ser tan difícil, perquè al camp, més o menys, els pagesos del territori es coneixen, i les convocatòries de les reunions es feien pel boca-orella”.
“A les reunions hi podien venir 30 o 40 persones, hi havia moltes ganes. Sempre començàvem pels pagesos que ja estaven compromesos en la lluita política, gent que ja militava en partits polítics, que tenia més contactes però també una vocació específica per organitzar un sindicat pagès”.
En Pep Riera va ser el primer coordinador d’Unió de Pagesos, càrrec que va exercir durant més de 20 anys, entre el 1976 i el 2000. “Partíem de la base que no havíem de ser sindicalistes professionals, sinó que havíem de ser sindicalistes que continuessin treballant la terra. Si vols fer reunions participatives, com ho has de fer? Si convoques a mitja tarda, no vindrà ningú, ha de ser quan s’acabi l’hora de treballar”.
Moure’s pel territori per aglutinar els pagesos als anys 70 no va ser fàcil. “Recordo reunions al Delta de l’Ebre, a Lleida, o al Pallars que acabaven a les dotze de la nit, i arribava a casa a les 3 o les 4 de la matinada. Això era habitual, les carreteres no estaven tan bé com ara. Ara, per anar al Vallès estem en set minuts, abans estàvem en mitja hora, i si et trobaves un camió al davant que no podies avançar de cap manera, doncs podies tirar-te una hora. El desplaçament era més difícil, però ho fèiem”.
Els integrants d’Unió de Pagesos s’organitzaven per pobles i comarques i, un cop al mes, es reunia el Consell Nacional de tot Catalunya. Era l’últim dissabte de cada mes a Vilafranca del Penedès, on es continua fent. Els acords es prenien, i es prenen, en aquest Consell Nacional amb la participació de totes les comarques i, a més, hi havia una executiva, que era la comissió permanent i que tenia cura de fer complir aquests acords o de resoldre imprevistos que no podien esperar a la propera reunió mensual.
Una tractorada històrica
Una de les primeres grans accions, i que avui en dia encara és de les més sonades, va ser la tractorada que va tenir lloc del 2 al 6 de març del 1977. Els pagesos es van manifestar a les carreteres amb els seus tractors sota el lema “Volem viure de la terra” i van reivindicar a l’administració de Madrid, ja que les mobilitzacions es feien en l’àmbit estatal, tres punts: preus agraris justos per al pagès, seguretat agrària adequada i legalització dels sindicats lliures i independents.
“Eren anys de molta inflació, en què la pesseta es devaluava constantment, i els preus dels productes que havíem de comprar per produir no paraven de pujar. Això encaria els costos de producció i era la ruïna per la pagesia. Però no només ens mobilitzàvem pel preu, demanàvem una nova política d’estructures, una política de modernització, això vol dir formació reglada i no reglada, recerca, experimentació i assessorament tècnic de caràcter públic. Demanàvem la llibertat sindical, perquè el sindicat vertical per als obrers i empresaris s’havia dissolt, però es va deixar la Hermandad, canviant-li el nom pel de cambra agrària local, però era igual, amb el mateix secretari, el mateix funcionari, tot era igual. Volíem que la gent pogués triar a quin sindicat es volia afiliar. Va costar”.
En paral·lel, hi havia les negociacions entre el Ministeri d’Agricultura i les organitzacions agràries de les diferents comunitats autònomes, que estaven representades a través de la Coordinadora d’Organitzacions d’Agricultors i Ramaders (COAG). El conflicte pels preus tenia a veure amb els aliments que el Servei Nacional de Productes Agraris (SENPA) comprava en cas que hi haguessin excedents. Aquest organisme, que depenia del Ministeri, tenia com a objectiu ordenar la producció i la distribució dels productes agraris i també en regulava els preus. “Aquí entraven els cereals, les lleguminoses, l’oli va entrar més endavant… Bàsicament eren els productes que el mercat comú intervenia; ja hi havia una política agrària comuna europea, però nosaltres no hi érem”.
Les tractorades es van poder convocar per què el sindicat, que es va legalitzar poc després, estava organitzat i cada comarca tenia el seu teixit sindical. A Catalunya, Unió de Pagesos va convocar més de 18.000 tractors i al conjunt de l’Estat es van sumar 112.000. “Ho recordo de forma molt agradable perquè era el començament i hi havia il·lusió, en el sentit que ens crèiem que estàvem canviant el país i, en part el vam canviar. Hi havia tota la il·lusió de l’Assemblea de Catalunya, de canviar-ho tot, i de canviar-ho tot políticament”.
Durant els cinc dies de tractorades, en què Pep Riera va participar des del Maresme, els manifestants van fer torns per poder tornar a casa i encarregar-se dels animals: “Hi havia qui havia d’anar a munyir les vaques, llavors venia algú altre per substituir-lo, i a la nit quedaven retens. Els tractors estaven a la vorera, permetent el pas d’altres vehicles, si no ho haguéssim col·lapsat tot”. Es va produir algun enfrontament amb la Guàrdia Civil, encarregada del trànsit, i alguna detenció, però la tònica general va ser la de respectar la protesta i no va haver gaires incidents. El 5 de març, el Consell de Ministres va acceptar les demandes camperoles i al dia següent es va donar per finalitzada la vaga.
Les cambres agràries
Les tractorades han estat des dels orígens d’Unió de Pagesos un dels símbols de protesta. El 1978 en van organitzar una altra multitudinària contra les cambres agràries, creades el 1977, perquè consideraven que anaven en contra dels drets dels pagesos. “Les cambres eren molt importants per a la dreta, per a la UCD, perquè a l’hora d’anar a les eleccions generals, eren vots: el secretari era el que coneixia tots els pagesos, el que feia favors, el que feia certificats, el que donava d’alta la teva dona a la Seguretat Social i, al final, aquest paio era el que et “recordava” que havies de votar la UCD i no un altre partit, el PSOE, per exemple. Hi havia un interès polític en mantenir l’estructura corporativa al camp”.
L’activitat d’Unió de Pagesos i del camp català en els anys 1976, 1977 i 1978 per defensar els seus drets “va ser un èxit” que va posar les bases per a posteriors reivindicacions i negociacions. “Va valer la pena. Primer, per consolidar el moviment sindical, això no ens ho va poder treure ningú, i ens vam legalitzar, agradés o no agradés. I segon, per fer-nos respectar”. A l’hora de fer balanç, Pep Riera està convençut que tant en la clandestinitat com en democràcia, el sindicalisme té plena validesa: “Si un sindicat actua com un grup de pressió social, no es perden totes les batalles. No es guanya tot, però es guanya molt”.
El sector agrari i ramader segueix demanant preus justos, ara en un món més globalitzat. “És difícil fer una política agrària justa. S’hauria de tenir en compte la necessitat de mantenir una certa sobirania alimentària i trobar fórmules que facin compatible el comerç a nivell mundial amb la pervivència de la pagesia, que permeti mantenir els pagesos en el territori i per cuidar també aquest territori”.
Actualment, Pep Riera és el coordinador d’Unió de Pagesos a la comarca del Maresme. Continua vivint a Mataró, on segueix tenint cura de l’hort, i és fidel al seu activisme: “Jo tinc un tractor que té 50 anys que només serveix per anar a les tractorades”. Ha traslladat als seus fills, quatre nois i una noia, l’estima a la terra, ja que tots cinc són pagesos.
