Pensions: És la ideologia, estúpid!

“El final de les pensions públiques no està escrit, el sistema es sostenible” diu Borja Suárezi d’Economistas Frente a la Crisis. Per sostenir aquesta afirmació faré tres consideracions. En primer lloc, que els sistemes púbics de pensions es van crear per combatre la pobresa i reduir la desigualtat, sobre les bases de la distribució de rendes i de la solidaritat intergeneracional. En segon lloc, que són objecte d’argumentació ideològica per qüestionar l’Estat del Benestar i per justificar polítiques d’austeritat. Finalment, i en tercer lloc, que l’auguri d’insostenibilitat del sistema de pensions no és, ni molt menys, un fet inevitable. És un repte, cal afrontar la transformació del sistema, no la insosteniblitat. Només si es continua amb les polítiques actuals, amb absència de canvis, es degradaria el sistema de pensions.

Frances Perkins, Secretària d’Estat de Treball amb el President FD Roosevelt, l’any 1935, va crear el primer sistema modern de pensions, donant lloc a un dels pilars de l’Estat del Benestar i a un important factor de cohesió social. Però, Perkins no podia imaginar, com passa ara, que la sostenibilitat quedés qüestionada per decisions polítiques, no econòmiques. Tampoc podia imaginar que la precarietat i la pobresa, provocades per l’austeritat i la desregulació laboral, farien invertir en molts casos la solidaritat intergeneracional. En els nivells de renda situats en el llindar de la pobresa, són freqüents les unitats familiars en què la renda bàsica procedeix d’una persona de més de 65 anys.

El desembre de 2016 a hi havia 9,5 milions de pensionistes, dels quals 1,7 milions son de Catalunya, el 17,9 % dels pensionistes del conjunt de l’Estat i el 18,6% de la despesa. El 2014 Espanya va destinar a pensions el 12% del PIB, França el 15 % i Itàlia el 17%. Segons Eurostat, el 2015 Espanya té una despesa social sobre el PIB i una pressió fiscal de les més baixes de la zona euro, menys 3,5 punts i menys 6,8 punts respectivament de la mitjana de la zona euro, en un país que segons l’OCDE es el setè d’entre 33 on més ha crescut la pobresa entre 2010 i 2014.

Per tant, i en contra d’alguns presagis, tenim marge per a sostenir el sistema públic de pensions. La sostenibilitat depèn de la capacitat de finançar el sistema (generació d’ocupació de qualitat), de les prestacions que ofereix i de les persones ateses, és a dir de la demografia.

El nostre sistema de pensions es contributiu, és a dir, finançat amb les cotitzacions socials de les persones ocupades del mateix any en què es paguen les pensions. La generació actual aporta els recursos per pagar les pensions de les persones d’anteriors generacions.

La sostenibilitat de les pensions contributives està vinculada a l’envelliment de la població, a l’estructura de la piràmide d’edats. En aquest sentit l’evolució demogràfica dels últims anys no ha sigut molt favorable. A Europa desprès de la II Guerra Mundial i a Espanya després de la Guerra Civil, es va produir un augment de la fecunditat conegut com “baby boom” (1957-1977) seguit d’uns anys de disminució de la fecunditat i d’augment de la longevitat de la població.

Aquesta evolució ha provocat que la generació l’actual, amb menys persones per cotitzar ha de sostenir els seus fills i a més pensionistes. Segons Cio Patxotii, de la Universitat de Barcelona: la generació del mig (coneguda com la generació “sandwich”) que passaran a ser perceptors de pensions en els anys 2025-2050, estaran en una millor relació entre perceptors de pensions i pagadors de cotitzacions. Ni en les hipòtesis d’envelliment més extremes, el sistema seria inevitablement insostenible. Es possible revertir aquestes tendències si s’adopten les mesures necessàries per transformar el sistema de finançament de les pensions.

Economia o ideologia

“La crisi econòmica s’ha caracteritzat pel manteniment de la riquesa i per una pitjor distribució entre la població” (……) d’aquí “la necessitat de la Seguretat Social tant com a mecanisme d’estabilitat social com d’estabilitat econòmica (per exemple de manteniment del consum) Però, han augmentat les crítiques a la Seguretat Social com a conseqüència de la crisi” Crítiques que procedeixen de sectors que qüestionen les finalitats de la Seguretat Social: “en un enfrontament ideològic entorn a la legitimitat de la Seguretat Social: per uns té una influència social negativa, per altres incrementa el cost del treball i produeix pèrdues de competitivitat, i finalment, altres de forma no explicita, pretenen desmantellar parcialment la Seguretat Social per privatitzar-la.” Aquesta actual i precisa descripció, es d’Emilio González-Sancho Lópeziii, es va publicar l’any 1985 a la Revista de Trabajo, es refereix als efectes de les “crisis del petroli” dels anys 1973 i 1979, fa més de trenta anys. La cita serveix per il·lustrar la persistència del combat ideològic entorn de l’Estat del Benestar.

La referencia anterior també serveix per situar l’àmbit ideològic de les reformes del Partit Popular de 2012 i 2013. Especialment la Llei 23/2013iv de reforma de les pensions. Borja Suárez qualifica la reforma d’injusta i políticament inviable. L’aplicació del Índex de Sostenibilitat les pensions d’aquesta llei farà reduir la revalorització de les pensions de forma acumulativa durant el pròxims 40 anys. Només garanteix un increment del 0,25%, insuficient per compensar la inflació i amb una previsió de reducció real de les pensions entre 15-20% durant la primera dècada. A cap país d’Europa hi una norma semblant, en tots es garanteix l’IPC com increment mínim de les pensions.

Per altra part, la reforma afavoreix l’expansió dels sistemes privats de pensions per capitalització, en els quals cada persona estalvia (estalvi privat) i amb el rendiment de les inversions es paga la seva pensió. Són sistemes que no asseguren la percepció d’una pensió, doncs depenen del que passi amb la rendibilitat dels estalvis, i estan sotmesos al risc de fallides que poden fer desaparèixer els estalvis. Amb un treball temporal discontinu a temps parcial, la possibilitat d’un estalvi personal suficient per garantir una pensió per poder viure dignament els últims trenta anys de vida forma part del món de la màgia.

Sense la garantia pública, s’afegeix a l’incert futur del precari el risc de perdre-ho totv. Amb els sistemes privats només els jubilats perceptors de majors rendes disposaran de generoses pensions. Més enllà d’establir una adequada proporció entre sistemes de pensions públiques i sistemes privats, el sistema públic ha d’assegurar que tothom tingui accés a una pensió digna i suficient.

Entre 2012 i juliol de 2017, 69.915 milions d’euros, procedents de les cotitzacions a la Seguretat Social, s’han retirat del Fons de Reserva de la Seguretat Social, passant aquest de 63.008 milions d’euros l’any 2012 a 11.602 milions d’euros l’any 2017vi. A la retirada de fons, cal afegir els 21.106 milions d’euros de menys ingressos de la Seguretat Social, estimació que fa la UGT de Catalunya (“L’espoli de a la Seguretat Social” d’agost de 2016) de les bonificacions a la Seguretat Social per foment de l’ocupació, els efectes de la qual en la creació d’ocupació indefinida han estat insignificants, però amb efectes molt apreciables en la substitució de treball indefinit per treball precari.

El Fons de Reserva de la Seguretat Social s’ha utilitzat en despeses que no són de la Seguretat Social, despeses que corresponia pagar amb impostos. Es impresentable insistir en la impossibilitat de fer sostenible el sistema públic de pensions, quan al mateix temps, s’han destinat 45.000 milions d’euros de diner públic al rescat de la banca, s’ha aprovat una amnistia fiscal, i persisteix un frau fiscal estimat en 80.000 milions d’euros.

Tres causes podem identificar en la reducció dels ingressos per cotitzacions per pagar pensions: la política d’austeritat que ha generat atur, la reforma laboral que ens ha instal·lat en la flexibilitat i la precarietat, i finalment la devaluació salarial que ha fet caure les rendes del treball. Causes que són conseqüència de decisions polítiques, no emparades en l’evidència de l’anàlisi econòmic, ni en limitacions de caràcter tècnic. Són decisions sustentades en la ideologia, fins al punt, que els resultats assolits són contradictoris amb els objectiu aparentment fitxats. El repte que cal afrontar es la transformació del sistema, no la insosteniblitat.

Insostenible o transformable

No és un problema d’excés de despesa, és un problema d’ingressos. En qualsevol cas, si el sistema arriba a no ser sostenible serà a causa de la insostenibilitat global de l’economia. Per restablir l’equilibri, Ricard Bellera viide CCOO de Catalunya, proposa: actuacions a curt termini per reequilibrar el finançament del sistema; actuacions a mig termini, per recuperar el consens del Pacte de Toledo; i actuacions a llarg termini, per millorar la qualitat i la quantitat de l’ocupació, és a dir recuperar la centralitat del treball en el progrés social.

Economistes Davant la Crisis en el manifest “En defensa de les pensions públiques”viii del 27 de setembre de 2017, destaca que per la sostenibilitat del sistema és imprescindible en primer lloc: “aconseguir un major nivell de cotitzacions socials i de redistribució fiscal, i retornar a una reforma pactada dels sistema de pensions”. Els increments d’ingressos els ha de “garantir l’augment del nivell d’ocupació i de la seva qualitat, de la productivitat i dels salaris reals”.

En segon lloc, es pot millorar el nivell de les cotitzacions activant les propostes d’increment del Salari Mínim Interprofessional, eliminant les bonificacions a la cotització a la Seguretat Social, de poca eficàcia en la creació d’ocupació, i eliminant els topalls de cotització pels salaris més alts, mantenint, com a mínim, la proporcionalitat dels tipus de cotització en relació a les retribucions reals.

En tercer lloc, aquestes mesures s’han d’acompanyar de la “contribució des dels Pressupostos de l’Estat, com es fa en països del nostre entorn, al finançament de las despesa de les pensions públiques”. A França, un impost finalista aporta fins al 25% de la despesa de pensions. De forma similar es fa a Alemanya. Aquesta acció que implicarà acostar la pressió fiscal d’Espanya a la mitjana de la Unió Europea, actualment és una de les més baixes.

La necessària transformació del sistema de pensions ha de ser resultat d’una reforma “pactada amb els sindicats i la majoria dels grups parlamentaris”, substituint la reforma il·legítima del PP del 2013, feta a espatlles del Pacte de Toledo.

A principis de 1992 Bill Clinton va etzibar a George WH Busch la frase: no és la política, “és l’economia, estúpid!”. Però, per resoldre l’estabilitat dels sistemes públics de pensions cal entendre que: no és l’economia, “és la ideologia, estúpid!”.