Els mesos d’agost i juliol són, per molta gent, la promesa d’un descans merescut després d’un any de treball i, enguany, ha estat una necessitat expressada per la majoria. Fer vacances és un dret laboral de les treballadores i treballadors sense deixar de percebre un salari. Aquest dret, tot i ser una obligació legal, ha canviat molt a la pràctica, sigui per mancances econòmiques o per precarietat de les condicions laborals i baixa qualitat de vida.
Segons l’enquesta de qualitat de vida publicada per l’IDESCAT, un 30,6% de la població de Catalunya no es pot permetre unes vacances. Pel que fa a les llars amb fills dependents, el percentatge puja a 32,9%.
“No fem vacances, inclús el mes d’agost em produeix angoixa. No és només per la situació actual de pandèmia, sinó per les despeses que venen: inici de curs, comprar llibres, l’aniversari del meu petit… L’economia no és la mateixa. Espero que la situació millori l’any vinent per a tothom”. És el que explica la Carolina, mare d’un nen i cap de família monoparental. La seva experiència és el resum de moltes altres.
La Gemma, per la seva banda, explica que “nosaltres ens podem permetre el luxe de sortir una part del mes, perquè tenim una segona residència familiar compartida i no fem despesa extraordinària. Però ho hem de fer així. Viatjar no podem, som quatre i tot es multiplica. Així i tot, no em puc queixar”. Ella treballa en uns laboratoris. En Ricard, el seu company i treballador de Telefònica, destaca que “un mes sencer de vacances, malgrat tenir tots dos feines estables, no ens el podem permetre. De tots els períodes de vacances prioritzem el de l’estiu i algun any, de forma extraordinària, podem fer alguna escapada. Les coses es poden fer, però no alegrement”, diu.
Segons l’enquesta de qualitat de vida publicada per l’IDESCAT, un 30,6% de la població de Catalunya no es pot permetre unes vacances
Pel que fa a les llars sense fills, el 28,2% no es pot permetre unes vacances mínimes d’una setmana. En Sergi ha estat a l’atur de llarga durada i ara treballa en un pla ocupacional, viu sol i es defineix com “un paio elegant i amb classe”. Explica que porta els darrers nou anys sense fer vacances. “Els primers cinc anys perquè era autònom en un negoci de restauració, i això es tradueix en no fer vacances, directament. Els altres quatre anys, perquè he estat llargues temporades a l’atur i, després, quan he trobat feina, era d’una qualitat econòmica miserable, malgrat, per exemple, treballar en un dels museus més visitats i amb més beneficis de la ciutat de Barcelona. Pel fet de tenir tots els serveis subcontractats, jo només rebia el 40% del que pagava l’Ajuntament. És a dir, no he fet vacances per motius econòmics, bàsicament”, explica. “Les meves vacances han consistit en no anar a treballar o no buscar feina durant uns dies, passejar o anar a museus; no dona per més. Si pogués? i tant que hi aniria!”.
La Roser, professora d’art jubilada, expressa que “més que fer vacances, el que intento és trencar rutines. Tampoc faig tot el mes, sinó uns dies. No m’agrada massa anar a llocs si no és per un projecte cultural molt concret o per veure amics i amigues. M’agrada sortir a la natura, el més a prop possible, per no contaminar i per la Covid. Com a jubilada, també tinc molts compromisos, i em cal trencar les rutines. Encara tinc responsabilitats familiars i de cura. Si m’ho puc permetre, m’agrada anar al mar. Les vacances són un luxe i em reconec certs privilegis”, admet.
En una situació semblant a la del Sergi es troba la Neus. Ha treballat a l’estranger en producció teatral durant uns anys, però actualment es troba en situació d’atur de llarga durada, amb petites col·laboracions per buscar-se la vida. Explica la seva situació: “Fa anys que, a causa de la precarietat laboral, no tinc un mes de vacances pagades. Qui realment es pot permetre el luxe de pagar-se vacances tal com les entenem? És a dir, marxar de casa, viatjar, sopar o dinar fora cada dia, comprar coses absurdes… Jo ‘tinc’ vacances, però no els diners per fer-ne. Senzillament no treballaré durant quinze dies. Com a molt, aniré a veure els meus pares un cap de setmana allà on estiuegen. Estant en intermitència laboral, és impossible plantejar-se una altra cosa i, en tot cas, si puc permetre’m un extra, haig d’estalviar per pagar el lloguer”.
En aquest context, les vacances, com a dret irrenunciable al temps de descans, és un ideal per a moltes persones. La Isabel, membre de la Plataforma de Famílies Monoparentals, expressa que “gràcies als descomptes que s’apliquen a les estades a albergs de la Generalitat, moltes famílies monoparentals podem gaudir de vacances, les úniques que fem”. Altres mares caps de famílies monoparentals són contundents. La Flor diu que “mai, no m’ho puc permetre” i l’Anna afegeix la por per la situació pandèmica: “Encara no estic vacunada i, a més, econòmicament estic fatal”.
“Durant el darrer any, hem tingut molta més demanda de suport”, declara Sira Vilardell, directora general de la Fundació Surt, que treballa amb dones en situació de vulnerabilitat. “És evident que hi ha un clar creixement del risc de pobresa de les dones i, especialment, de les caps de família monoparentals. Cal que les polítiques econòmiques, socials i d’ocupació -i, de fet, totes haurien de tenir un enfocament transversal- es desenvolupin des d’una perspectiva de gènere i de la diversitat”.
La realitat de les famílies monoparentals és, també, un bon reflex de la situació del que s’ha anomenat com a pobresa laboral, que afecta un 16,9% de la població treballadora. La Mònica és administrativa i té dos fills de 8 i 5 anys. “Feia més de dos anys que no fèiem vacances, perquè no ens ho podíem permetre. Enguany hem pogut gaudir de tres nits d’alberg”. La Nimue, treballadora al 061 i mare d’un fill adolescent, viu amb els seus pares. Fa una reflexió: “Revisant les nòmines, he vist que, en els darrers cinc anys, he perdut poder adquisitiu i amb la pandèmia, més. No anirem enlloc, perquè l’econòmia no ens ho permet. Tot i que tinc 15 dies de vacances per conveni, anirem improvisant sobre la marxa”. La Cristina, també mare d’un fill i treballadora a la sanitat, declara que “des que tinc el meu fill, fa 18 anys, no he tingut mai el mes complet de vacances, tot i que aquest setembre farem cinc dies de ruta per Cantàbria mode low cost“.
Un 5,2% de les llars no es poden permetre disposar d’ordinador personal, i això afecta el teletreball i al seguiment escolar
Vacances, condicions de vida i privació material
La renda mitjana neta de les llars per persona és de 14.170 euros anuals i, si se segrega per sexe, les dones tenen una renda de 13.891 euros anuals, mentre que els homes de 14.460. El llindar de la pobresa se situa en 11.365 euros anuals.
La Maite viu en parella i té dos fills, és treballadora en una entitat del Tercer Sector i, provinent de l’empresa privada, diu que “ara treballo més a gust, però marxem fora màxim una setmana perquè el sou no dóna per més. Els salaris són baixos i les coses essencials són cares. A més, encara que no marxis, tens més despesa, perquè fas més activitats amb els nens”.
Les despeses d’habitatge i energia són les despeses principals per moltes llars. La pandèmia ha agreujat la taxa de risc de pobresa, que és del 26,3%. Segons la mateixa enquesta, de condicions i qualitat de vida a Catalunya, el retard en els pagaments de despeses relacionades amb l’habitatge principal es dona en el 12,6% de les llars i el 9,4% no es pot permetre mantenir l’habitatge a una temperatura adequada -en plena onada de calor o, enguany, també amb el fred i la vida confinada-. Una altra dada crucial en aquesta pandèmia fa referència a la bretxa digital: un 5,2% de les llars no es poden permetre disposar d’ordinador personal, i això afecta el teletreball i al seguiment escolar.
Entre els diferents indicadors de benestar i progrés social, destaquen la privació material severa, la taxa de risc de pobresa en el treball, la taxa d’atur, l’esperança de vida, els problemes mentals i l’excés de pes en la població infantil. Tots aquests indicadors fan referència a la qualitat de vida. Si bé de forma directa té a veure amb l’habitatge i l’energia, també té a veure, de forma quotidiana, amb l’alimentació i la salut. En aquest sentit, cal destacar el fet que un 2,4% de les llars no es poden permetre menjar carn, peix o pollastre almenys cada dos dies o que el 35,9% de la població infantil presenta un sobrepès. La salut mental, que ja es considera part de la pandèmia, presenta un creixement, amortint en les persones adultes respecte a anteriors crisis econòmiques -que no sanitàries- i ja afecta un 19% de la població. Encara més important és l’augment dels problemes de salut mental en la població entre 4 i 14 anys, que representa un 10,6% -un creixement del 3,2% respecte a l’any anterior-. Des d’una perspectiva de gènere, cal destacar, a més, que en aquesta situació les dones han dedicat, de mitjana, el doble d’hores a la cura de la família i la llar que els homes.
Un 2,4% de les llars no es poden permetre menjar carn, peix o pollastre almenys cada dos dies i el 35,9% de la població infantil presenta sobrepès
En l’estudi Joventut, Covid-19 i desigualtats es destaca que el 68% dels i les joves que ja eren vulnerables abans de la pandèmia han vist empitjorada la seva situació, i hi ha hagut un retrocés del 39% entre els que no eren vulnerables anteriorment. Entre les causes, es troba l’atur juvenil i les dificultats econòmiques de les llars en què conviuen. El 32% de les i els joves enquestats reportaven que la seva llar podria resistir sense cap ingrés només dos mesos, el 17% tan sols un mes i el 16% havia de recórrer a ajudes econòmiques de familiars.
Sergi Raventós, membre de la Xarxa Renda Bàsica, reivindica la possibilitat d’una Renda Bàsica Universal i Incondicional. “Disposar d’una RBUI augmenta el grau de llibertat, i això podria implicar també el fet de poder-se permetre unes vacances. La gent amb menys recursos materials és a la que més afecta la mancança, i això amb la RBUI podria millorar substancialment. Les vacances són també un tema de salut, de descans. Estem parlant d’un dret”.
Així, la nostra realitat social en temps de Covid ens porta a les imatges d’aquell film titulat “Barrio”, dirigit per Fernando León de Araona del 1998, o d’algunes de les pel·lícules de Ken Loach, en les que s’ha volgut retratar una realitat social i una forma de sobreviure al món. La seva denúncia ja era una realitat que ja tenien moltes famílies abans de la pandèmia, i que ara està afectant més enllà de la marginalitat que no volíem veure.
