Les xarxes socials de vegades ens porten notícies inesperades. De sobte veig la imatge del Miquel Lluch, secretari general de la federació de pensionistes de CCOO de Catalunya. Era una nota de condol per la mort de l’històric sindicalista. No vaig poder evitar fer-hi un comentari i un mestre i amic tot seguit m’enviava una nota preguntant si podia escriure alguna cosa sobre aquest sindicalista.
Així que a cop calent escric unes línies sobre el Miquel. La relació d’un periodista amb els líders sindicals acostuma a vincular-se amb conflictes i reivindicacions. Tenen, de vegades, un punt heroic. Però en el cas de l’àrea de pensionistes, alguns en diuen retirats, això és més difícil. Hom podria pensar que els jubilats, en quedar fora del mercat laboral, podien tenir com a màxim un paper simbòlic en el sindicalisme. Persones com el Miquel trencaven aquesta impressió.
Recordo al Miquel insistint perquè assistís a les rodes de premsa de la seva federació. Recollia dades i estadístiques sobre les condicions de vida dels jubilats, dels seus problemes de salut i de !a necessitat d’inversions públiques per millorar la situació dels més grans i les exposava amb rigor i energia.
Any rere any s’esforçava per fer una presentació a Barcelona del conjunt d’estudis que la federació estatal elaborava i, en la roda de premsa, sempre incloïa un treball específic sobre Catalunya. A la fi de la trobada sempre feia un apart per preguntar si necessitàvem cap aclariment. Era així.
També el recordo lliurant manifestos a la delegació del govern central a Catalunya. Els plecs de firmes reclamaven, entre altres coses, que les pensions s’apugessin igual que la inflació real. Una lluita inacabable.
I posat a recordar coses, el Miquel era assidu de l’homenatge que cada any CCOO fa a Salvador Seguí, el ‘noi del sucre’. Allà, al Raval, a primera hora del matí, cada any em preguntava, “com ho portes?”. La resposta sempre vinculava el meu desig personal de conjuminar la feina amb el record del sindicalista assassinat per la patronal i els pistolers a sou, encara que per fer-ho hagués de matinar.
En jubilar-me jo vaig deixar d’assistir a les rodes de premsa de la federació de jubilats i pensionistes, entre altres coses perquè la Covid em va confinar. Però, sempre vaig pensar que tornaríem a coincidir, jo com a ciutadà i ell com activista incansable. Em vaig equivocar.
