Les últimes dades de l’IPC general (3,3%) i subjacent (0,7%) del mes d’agost ens adverteixen que a poc a poc els alts preus sostinguts de l’electricitat podrien perfondre tota l’economia. Consumim energia elèctrica quan encenem la llum i quan vam comprar, qualsevol cosa, per exemple, el pa. Percebem el cost de l’energia elèctrica quan paguem el “rebut de la llum”, però també estem pagant electricitat quan anem a comprar el pa que, a més de farina, també ha estat produït amb electricitat. Els consumidors finals d’electricitat, és a dir, les famílies, acabaran pagant no només el seu rebut de la llum, també el de les empreses que els subministren béns i els presten serveis. Pujaran també les pensions, també els lloguers i augmentarà l’atur. El cost de l’electricitat és sistèmic.
Avui ens trobem davant el debat de com baixar amb urgència el preu de l’electricitat en el mercat elèctric espanyol. A l’ombra d’aquesta qüestió, amb cert oportunisme, han sorgit altres debats sobre com baixar el rebut de la llum baixant els impostos, recorrent als pressupostos generals de l’Estat, implicant a altres sectors en el seu pagament, imaginant noves formes de contractació o introduint nous actors en el mercat. Però baixar impostos és abaixar impostos, no baixar el preu de la llum; finançar el rebut de la llum traspassant algunes de les seves partides als Pressupostos, no és baixar el preu de la llum, és gravar la càrrega que han de suportar els Pressupostos; distribuir entre d’altres sectors el pagament de part d’alguns conceptes del rebut, no és baixar el preu de la llum, és distribuir el cost entre diferents consumidors d’energia; noves formes de contractació no podrien desacoblar els seus preus del preu subjacent que seguiria sent el fixat en el “mercat majorista” i podrien aguditzar, a sobre, el problema (alguna experiència té ja aquest país sobre aquest tema); crear una empresa pública que integri els actius hidroelèctrics les concessions vagin caducant -qüestió, d’altra banda interessant- poc té a veure amb els preus de la llum i, a més, desvia l’atenció sobre la qüestió el debat el qual avui urgeix.
Ara mateix, el que toca és frenar en sec i revertir la pujada dels preus de l’electricitat. Podria així, a més, obrir-se un període transitori cap a una reforma compatible amb el Dret de la Unió Europea, una reforma estructural (aquesta sí que seria una reforma estructural) que dissenyi un mercat amb capacitat de revelar els costos del subministrament d’electricitat i no només els costos d’oportunitat de les seves centrals tèrmiques.
Així és que, per pragmatisme, no per convicció, em centraré en alguns suggeriments que, adequadament convertides en normes reguladores, puguin contribuir a frenar i revertir la pujada dels preus elèctrics de manera el més immediata possible.
La mitjana dels preus de gas en els últims 4 anys s’ha situat en 17,5 € MWh tèrmics, enfront dels 53 € que estem observant aquests dies. La seva escalada, propera a un 300%, ha arrossegat els preus de l’electricitat a pujades semblants. Són preus inassumibles econòmica, social, i políticament, que posen de manifest el mal disseny d’un mercat elèctric que determina una retribució igual per als desiguals serveis que presten les centrals de diferents famílies tecnològiques de generació al Sistema i als consumidors. El resultat d’aquest mal disseny no és altre que la perversió del comportament marginalista de tot mercat que ha convertit el mercat elèctric en una arma letal contra l’economia.
Els alts preus de l’electricitat no són una novetat – en el tercer trimestre del 2008 van superar els 70 € MWh – però els que s’estan registrant el 2021 excedeixen tots els límits que haguessin pogut ser imaginats. Al setembre s’ha arribat al que fins ara és el nou rècord de 141,7 € MWh, després d’una escalada imparable des dels últims sis mesos.
No és que ara estiguem descobrint que aquest mercat desfigura els resultats que s’esperen de tot mercat ben dissenyat. L’assumpte ve de lluny. Des de 2005 és manifest que el disseny del mercat de l’electricitat necessita una profunda reforma, com ja va posar de manifest aquest mateix any el “Llibre Blanc sobre la reforma de la regulació de la generació d’electricitat“. Però a hores d’ara la situació és tan greu que resulta necessari adoptar mesures immediates que frenin en sec la progressió dels preus de l’electricitat i que reverteixin els seus nivells cap als verificats en els últims anys. Tot i que aquests també ens segueixin semblant alts.
L’espera d’una reforma de fons no és sostenible ni econòmica ni políticament.
Avui, només avui, i cada un dels dies en què suportem aquests nivells de preus, els consumidors d’electricitat estan pagant més de 100 M € per sobre del que estarien pagant si els preus de l’electricitat no s’haguessin disparat davant la mitjana dels últims deu anys. Aquests pagaments “injustificats“, elevats a termes anuals, se situarien per sobre dels 30.000 M €. Un disbarat en tota regla amb el qual cal acabar ja.
I per esperar el mínim possible es suggereix recórrer al Projecte de Llei presentat al Congrés “per la qual s’actua sobre la retribució de el CO2 no emès de l’mercat elèctric” que conté, com es veurà, els principis que inspirarien explícits en la seva memòria- l’adopció de determinades mesures urgents sobre els preus de l’electricitat.
El Projecte de Llei, en tramitació al Congrés, té per objecte minorar la retribució de les centrals nuclears, hidroelèctriques i altres la inversió va ser anterior a 2005, en el valor dels drets d’emissió (internalitzat en el preu de mercat) que superi els 20 € Ton CO2. La seva tramitació pot durar més de dos mesos i els seus efectes sobre el preu mitjà seran gairebé irrellevants.
Per la seva poca rellevància quantitativa -no política, que sí que la té en enorme grau- per al que ara és urgent i per la via triada per a la seva tramitació, el Projecte de Llei no compleix, ni ho pretén, amb el requeriment de frenar i revertir els nivells de preus assolits, però el tenim a mà i pot ser un instrument útil.
Es tractaria de retirar, a l’empara de l’article 128 del reglament del Congrés dels Diputats [1] , el Projecte de Llei de la seva actual tramitació al Congrés per a la seva substitució per alguna norma de més ràpida entrada en vigor, per exemple, un Reial Decret Llei, que modifiqui el seu abast, encara que no la seva motivació ni la seva estructura. Amb els mateixos fonaments econòmics i jurídics que motiven el Projecte de Llei, 1 RDL podria minorar l’excés de preu percebut per les centrals anteriors a 1997 amb causa en els preus del gas i del CO2 i no només de part del CO2 i cap del gas.
La intervenció de la retribució de les centrals no emissores anteriors a 1997 mantindria, amb més coherència econòmica i rigor jurídic, els arguments clarament exposats a la memòria expositiva del propi Projecte. N’hi hauria prou canviar el seu abast (marcat en negreta) sense tocar els fonaments expositius:
“En el sistema elèctric espanyol hi ha una sèrie d’instal·lacions que es van posar en funcionament abans de l’entrada en vigor de la Llei de el Sistema Elèctric 54/97 i que són infra marginals i no emissores, és a dir, perceben de manera recurrent el sobrepreu associat al preu del gas i del CO2 que adquireixen i internalitzen les centrals que fixen el preu marginal del mercat.
En la mesura que aquestes instal·lacions inframarginals no han de suportar el cost del gas ni del CO2 i es van construir i van entrar en operació amb anterioritat a la posada en marxa del mercat (1998), aquests sobre ingressos pel gas i els drets d’emissió no comprats suposen un sobre ingrés (i un sobrecost per als consumidors), sense que es pugui al·legar pels seus titulars que van ser tingudes en compte en el moment de prendre la decisió d’invertir.
Coincideix a més que aquestes centrals anteriors a 1998, per les seves característiques i condicionants socials i ambientals, no són “contestables”, volent dir això que no sembla probable ni viable la posada en funcionament de, per exemple, noves centrals nuclears o grans centrals hidroelèctriques que entressin en el mercat competint amb aquestes i altres tecnologies i empenyent a la baixa els preus. Per tant, aquesta situació de sobreretribució es perpetua en el temps“.
Fins i tot, paràgrafs -entre altres- de l’exposició de motius com el que segueix, no necessitarien ser tocats ni en una coma:
“Complementàriament, els costos d’inversió d’aquestes tecnologies es troben amortitzats en gran mesura, per la seva antiguitat i per haver percebut pagaments regulats durant el Marc Legal i Estable (fins 1997) i fins i tot després fins a 2006 (mitjançant els Costos de Transició a la Competència, regulats en la disposició transitòria sisena de la Llei 54/1997, del Sector Elèctric), de manera que, amb prou feines tenint costos fixos pendents de recuperar, els ingressos pel preu de mercat, un cop coberts els costos variables, són excessius i injustificats”.
Aclarit que la completa minoració del valor dels drets d’emissió -i no només una part- en la retribució de les centrals històriques no emissores no hauria d’oferir dubtes, aquí, la qüestió capital que cal plantejar-se és quina part del preu determinat per les ofertes casades de les centrals de gas corresponent als preus de gas, correspondria minorar també en la retribució que obtenen al mercat les centrals nuclears i hidroelèctriques. Tot el preu no, perquè amb l’actual disseny de mercat es produiria el buit. No es pot resoldre aquesta qüestió de la mateixa manera en què sí es pot resoldre en el cas dels drets d’emissió. Tal cosa quedaria per a la reforma estructural que s’ha d’emprendre.
La llei 54/97 va establir com a referència per a la remuneració d’aquestes centrals un preu de mercat de 36 € MWh que, ingressats per cada MWh generat al llarg del període gener 1998-desembre 2010, resultaria plenament suficient per cobrir els costos d’inversió i de funcionament del conjunt d’aquestes centrals juntament amb una retribució complementària global i màxima de 8.664 M € – anomenada Costos de Transició a la Competència (CTC) -. A partir d’aquest període el marc regulador hauria d’haver estat revisat per evitar possibles sobreretribucions. Aquest va ser l’objecte del Llibre Blanc encarregat pel Govern Socialista. Però les seves conclusions no van ser aplicades.
En aquesta proposta es recupera la referència de 36 € MWh raonablement actualitzats a 2021, per a determinar la part del preu que correspondria minorar als ingressos de les centrals nuclears i hidroelèctriques. D’aquesta manera es resoldria provisionalment -fins una reforma estructural del disseny del mercat compatible amb el Dret de la Unió Europea- una part dels “excessius i injustificats ingressos pel preu de mercat” tal com s’expressa el propi Projecte de Llei.
Aquesta proposta considera que l’actualització raonable de l’esmentat preu de referència de 36€ MWh, que va servir de fonament per a la completa reforma del mercat de generació d’electricitat introduïda per la LSE 54/97, s’ha de fer amb la sèrie històrica de l'”IPC acumulat, grup Especial sense Energia” (font INE) corresponent a el període desembre 2006 [2] -gener 2020, que resulta ser el 18,2%. Així, el valor actualitzat de 36 € MWh es converteix en 42,6 € MWh que correspondria, aproximadament, a preus de gas en els mercats spot de 19 € MWh tèrmics, valor lleugerament per sobre de la mitjana dels preus de gas en els últims anys previs a la seva actual i explosiva escalada.
Amb aquestes mesures, els preus actuals de la generació elèctrica es reduirien al voltant d’un 28%. Estaríem davant d’una intervenció plenament compatible, com el mateix Projecte de Llei en tramitació, amb el Dret de la Unió Europea. Es tracta, en qualsevol cas, no d’una reforma, no de la reforma que ens està cridant a crits, sinó només d’una proposta per contenir la progressió dels preus de l’electricitat i revertir-los a nivells una mica més suportables per l’economia, les empreses i les famílies.
Tampoc les mesures que es suggereixen alterarien el funcionament del mercat en el seu actual disseny. Seguint una fórmula similar a la continguda en el Projecte de Llei, les centrals nuclears i hidroelèctriques serien casades als preus de mercat. Posteriorment es realitzaria una liquidació per diferències dels seus ingressos, de manera que la retribució de l’energia generada per centrals nuclears i hidroelèctriques quedés, després de la liquidació, minorada i estabilitzada al voltant dels 42,6 € MWh.
Als extremadament alts preus actuals de gas (53 € MWh) i dels drets d’emissió (60 € Ton CO2) – que estan impulsant el preu de mercat d’electricitat a nivells que se situen entre els 125 i els 140 € MWh- aquesta minoració suposaria uns ingressos per al Sistema Elèctric de 7.769 Milions d’€ en termes anuals (prenent la producció mitjana anual de nuclears i hidroelèctriques en el període 2012 – 2020). Una minoració que pujaria o baixaria depenent dels preus derivats de les cotitzacions dels drets d’emissió i del gas i per tant de les ofertes casades al mercat.
No seria menyspreable des del punt de vista d’una efectiva comunicació als consumidors, que aquesta minoració aparegués amb signe negatiu en les factures elèctriques com una compensació als diferents costos (abans d’impostos) que sumen el total de la factura de cada consumidor. Així, tots els consumidors -empreses i famílies- percebrien de forma directa l’impacte de la mesura que adoptés el Govern per a la contenció del preu de l’electricitat evitant així responsabilitzar dels alts costos a aquells conceptes o partides inclosos en les factures que res tenen a veure amb l’escalada de preus… perquè no han estat ni els impostos, ni els extracostos peninsulars, ni el dèficit tarifari,
D’acord amb els càlculs subjacents en aquesta proposta, els preus finals per als consumidors, nets d’aquesta minoració, s’estabilitzarien al voltant de 100 € (un 28% per sota dels preus actuals) preu encara excessivament elevat. Altres mesures de naturalesa semblant sobre les centrals renovables anteriors a 2014 i sobre la cogeneració, al costat de noves regles que evitessin tota especulació en els mercats intradiaris operats per REE, permetrien que els preus de l’electricitat retornessin a nivells més suportables per a l’economia.
Aquestes mesures serien compatibles amb l’ordenament jurídic europeu:
- Art 3b del Reglament UE 2019/943 (“les normes del mercat encoratjar la lliure formació de preus i evitaran les accions que impedeixin la formació dels preus sobre la base de l’oferta i la demanda”)
- Art 38 del Reglament UE 2015/1222 (“[l’algoritme d’acoblament utilitzarà el] principi de preus marginals segons el qual totes les ofertes acceptades tindran el mateix preu per zona d’oferta i per unitat de temps de mercat”)
De la mateixa manera que el projecte de Llei presentat pel Govern no contravé aquests principis, tampoc ho fan les mesures que aquí se suggereixen (si es pot intervenir una “miqueta” es pot intervenir una “miqueta més”). La raó és que no s’altera el funcionament del mercat. Un cop fixat el preu marginal en el mercat, el Dret Comunitari no prohibeix la intervenció pública en la retribució de la generació sempre que serveixi a una raó d’interès general, sigui proporcionada, no discriminatòria, i que no atempti contra la seguretat jurídica: respecta la formació del preu marginal del mercat majorista, no tracta de forma discriminatòria a cap tecnologia de mercat (la norma s’aplica en relació amb la data del canvi regulador, independentment de la tecnologia implicada), serveix a un fi d’interés general (tornar al consumidor les rendes inframarginals “excessives i no justificades”), i respecta la confiança legítima en no alterar les expectatives de les empreses propietàries de les centrales en el moment de la inversió.
Se subratlla que altres mesures que pretenguin gravar els pressupostos generals de l’Estat amb l’assumpció de costos plenament necessaris i justificats per al subministrament de l’electricitat, desvirtuarien de manera indesitjable el cost de l’electricitat per al consumidor. El problema no és qui o com es paga l’electricitat -aquest és un altre debat-. El problema és com es contenen uns preus excessius i injustificats que drenen les rendes de les famílies, la competitivitat de les empreses i traslladen a l’economia desequilibris macroeconòmics letals… que en res s’evitarien amagant els preus de l’electricitat sota d’una catifa.
[1] “El Govern podrà retirar un projecte de llei en qualsevol moment de la seva tramitació davant la Cambra, sempre que no hagués recaigut l’acord final d’aquesta”
[2] 2006 any de derogació de la disposició reguladora dels CTC la liquidació global i definitiva estaria pendent -i no encara prescrita- de tornar al Sistema Tarifari -llegeixi’s als consumidors-al voltant de 2.000 M €.
Aquest és un article original d’Economistes Davant la Crisi
