Es calcula que prop de 30.000 persones han mort per culpa de la Covid-19 en residències de gent gran. En les primeres setmanes i mesos de la pandèmia, la mortalitat en aquestes residències es va disparar. Els ciutadans s’assabentaven de la mort dels seus pares i mares en aquests centres sense ni tan sols poder acompanyar-los en les seves últimes hores. A algunes comunitats autònomes es van impartir directrius perquè la gent gran afectada per aquest coronavirus no fos derivada als hospitals. La vacunació ha posat fre a aquest infern però queda la sensació de descontrol absolut i desencert a tots els nivells a l’hora de fer front a l’emergència. El periodista Manuel Rico, director d’investigació d’InfoLibre ha revisat aquesta tragèdia en un llibre – “Vergonya! L’escàndol de les residències”(Planeta)- en què no falta ni emoció en la descripció dels fets ni documentació exhaustiva de qui i com gestiona aquest sector.
La paraula ‘vergonya’ és la que millor defineix la sensació que li ha deixat la tragèdia de les residències arran de la Covid-19?
Jo crec que sí. Quan Planeta i jo vam parlar per primera vegada del títol i va sortir aquest vaig pensar en una història periodística que intento aplicar sempre en temes complicats o d’investigació i és que s’ha d’escriure pensant que es pot defensar fins a l’última coma davant un tribunal. Puc defensar davant d’un tribunal que el que descric en el llibre és una vergonya? Crec que sí. Clarament. Els tres blocs del llibre. És una vergonya el que va passar durant la primera onada de la pandèmia, sense cap dubte. És una vergonya part de com es fa negoci amb les residències a Espanya, la part sobretot relacionada bàsicament amb els fons d’inversió, i també el que ha passat amb les caixes d’estalvi i els pelotazos que s’hi han donat. I tercer, l’Administració absent que descric en el tercer bloc, que és fonamental per explicar com està el sistema. Una Administració absent tant a l’hora de legislar correctament com a l’hora d’inspeccionar i de sancionar els que incompleixen. La paraula ‘vergonya’ és la que millor resumeix aquests tres blocs del llibre.
Per què hi va haver tantes morts a les residències per culpa de la pandèmia? Quina xifra és la més propera a la real, segons les seves investigacions?
Les xifres oficials de la primera onada són d’una mica més de 20.000. Més de 30.000 a dia d’avui. Però si s’analitzen les dades d’excés de mortalitat probablement la primera onada es va acostar als 35.000 residents morts. La xifra oficial ja és esgarrifosa. Analitzo fins a cinc grans causes que van influir en el resultat de la primera onada de la pandèmia. Hi ha una causa objectiva i primera que és l’existència d’un virus amb un potencial mortífer molt gran i que afecta especialment la gent gran. No es pot obviar. Tenint en compte això, hi va haver cinc factors que van influir en què la mortalitat a les residències, sobretot a Madrid, Catalunya i les dues Castelles, fos una barbaritat.
Ho resumeixo molt. Primer, elements estructurals del sistema residencial, previs a la pandèmia. Per exemple, l’atenció primària que viu d’esquena a les residències. Això és una cosa que passa pràcticament a tot Espanya i que les associacions de familiars porten anys denunciant i demanant que es canviï. Segona causa, problemes que es detecten quan sorgeix l’epidèmia: la manca d’EPI a les residències, que era una responsabilitat de les empreses, o la manca de tests per veure qui estava contagiat i qui no, que es pot considerar una responsabilitat de les administracions. Un tercer element són les responsabilitats polítiques, especialment a Madrid i Catalunya. Es van dictar unes ordres: el protocol d’exclusió de Madrid i a Catalunya un protocol, molt menys dur en els termes, que recomanava no ingressar a majors de 80 anys a les UCI. La pràctica d’aquests protocols demostra que la derivació de residents malalts als hospitals va ser pràcticament impossible, entre mitjans de març i mitjans d’abril, tercera setmana d’abril. A Catalunya la dada és molt clara: van morir el març i l’abril 3891 persones grans que vivien en residències. 2797 van morir al propi centre sense ser derivats a un hospital. Això significa el 72%. En circumstàncies normals aquesta xifra està per sota del 20%. Qui mor en una residència? Malalts terminals que no té cap sentit traslladar a un hospital i amb el consentiment de la família. D’aquest 72%, en un 1% o un 2% marginal potser la família va ser informada i ho va acceptar. La resta, no. Per tant, unes responsabilitats polítiques, dictant uns protocols i aplicant unes polítiques que de fet van impedir la derivació als hospitals.
Quarta gran causa: responsabilitats de determinades empreses. Sempre insisteixo i agraeixo molt que es tingui en compte que no es pot generalitzar. Estem parlant d’un sector on hi ha més de 5.200 residències. Catalunya és, amb diferència, la comunitat que en té més: 976. Hi ha des de macrocentres de 300 o més persones a petites residències de 25 o 30 persones on la directora coneix pel nom i cognoms a tots els familiars dels residents. No es pot generalitzar però sobretot als grans grups hi ha problemes empresarials. La manca de personal n’és un. Ja era un problema greu abans de la pandèmia però quan arriba el virus es converteix en un drama absolut. Es comença a posar gent de baixa. Per què hi ha aquesta falta de personal? Perquè hi ha unes ràtios desfasades, aprovades feia 10, 15 o més anys, quan el perfil del resident era totalment diferent, menys dependent. Unes ràtios que amb prou feines es compleixen, moltes vegades no se substitueixen les baixes, les vacances,… i que són inadequades ja en situació de normalitat. Quan va arribar el virus hi va haver residències on quasi no tenien temps per donar de menjar, sopar i esmorzar a la gent gran. Oblida-te’n de canviar-los de postura i altres activitats. Un altre exemple de responsabilitat de les empreses: el caos organitzatiu. En el llibre parlo amb una treballadora de la residència Bertran i Oriola, una de les més afectades a Catalunya, que explica que el caos organitzatiu que es va produir va fer que moltes de les seves companyes entressin en pànic i es donessin de baixa: “D’aquí no en sortim”. Aquest caos va fer moltes vegades que les sectoritzacions ordenades pel govern es fessin malament. Cinquè gran factor: les residències estan dissenyades per contagiar no per frenar el virus.
Les residències estan dissenyades per encomanar no per frenar el virus
Què vull dir amb això? El perfil del resident, cada vegada més dependent i amb un deteriorament cognitiu que fa impossible alimentar-lo o canviar-li el bolquer des d’un metre i mig de distància. El tipus d’instal·lacions, amb moltes zones comunes, moltíssimes habitacions dobles. La precarietat laboral que obliga, en determinades comunitats autònomes, a què les treballadores tinguin de vegades dos treballs i, per tant, tenien una mobilitat obligada que els exigia anar d’una residència a una altra i que quan es contagiaven i eren asimptomàtiques portaven el virus d’un lloc a l’altre sense saber-ho. Aquests elements els havien d’haver tingut en compte els responsables de sector. A Galícia, a la primera onada, es van crear ràpidament ‘centres Covid’ als quals es traslladava la gent gran contagiada o amb símptomes compatibles. A Catalunya es va acabar fent però més tard, a l’abril. Això hauria estat una bona mesura però, en general, a l’Estat es va optar -és una manera de parlar, però bastant real- per tancar-los a les habitacions quan entrava el virus en un centre. Tota aquesta sèrie d’elements explica que la mortalitat ha estat molt més gran. Hi hauria hagut morts? Sense cap dubte. Probablement xifres molt altes. Es pot realment afirmar que es va fer tot el que es va poder, com s’escolta de vegades en discursos de la patronal o dels polítics i que si arriba a funcionar tot correctament haurien mort les mateixes persones? Afirmar això és d’un desvergonyiment intel·lectual absolut. Cal tenir molt poca dignitat per fer-ho.
Afirmar que es va fer tot el que es va poder, com s’escolta de vegades en discursos de la patronal o dels polítics és un desvergonyiment intelectual
El govern espanyol va dir que calia sortir junts d’aquesta crisi, però, al sector de les residències, com en d’altres, la seva gestió, el nombre de contagis i la mortalitat es van convertir en una arma política llancívola. Vergonya, també?
Totalment. Les paraules del president de Govern dient que ‘sortirem millors’ d’aquesta crisi és el que els britànics anomenen wishful thinking. Podia ser un desig però des del primer moment es va utilitzar la covid i el que ha passat a les residències com a arma llancívola. La campanya més evident és la del PP d’intentar culpar Pablo Iglesias i dir que era la seva responsabilitat. A Espanya les competències no es canvien per una roda de premsa. Es canvien a través del Congrés dels Diputats i del BOE i al BOE no hi ha cap document que digui que les competències van passar a ser responsabilitat de govern central. El PP ha matxucat amb aquesta mentida permanentment. Això vol dir que el govern central no té responsabilitats? En absolut. En té una i molt gran i evident que és que no li va donar a les residències la mateixa rellevància, el mateix paper que als hospitals. Ho havia d’haver fet. Havia de haver-les considerat igual de prioritàries per a totes les decisions. Aquesta responsabilitat per omissió és del govern central. Les responsabilitats per activa són de les comunitats autònomes. El protocol que impedia traslladar els residents a Madrid si tenien una dependència o un deteriorament cognitiu alt el van signar els alts càrrecs de la Comunitat. Si el van signar és perquè tenien les competències, òbviament. La decisió del govern de Madrid de no utilitzar cap de les tres alternatives que tenia per atendre les persones grans és seva. I a dia d’avui la senyora Ayuso segueix sense trobar un minut per explicar perquè no va utilitzar aquestes tres alternatives. Tampoc ha trobat un minut per rebre a les associacions de familiars i explicar-los com va ser l’actuació del govern de Madrid amb les residències. I la primera decisió que s’ha conegut del nou govern de la senyora Ayuso, amb el suport de la senyora Monasterio, és no donar continuïtat a la comissió que investigava les morts per covid a les residències de Madrid. Estem parlant de més de 6.000 morts. I a Catalunya, la responsabilitat que el 72% de la gent gran que va morir el març i l’abril ho fessin en els seus propis centres sense ser traslladats era del govern de Torra.
Vaig escoltar fa un parell de mesos unes declaracions del senyor Torra dient que no havia destituït al conseller directament responsable per no provocar tensions al govern. Hi va haver un canvi de competències a l’abril i va passar a Sanitat. Totes les persones amb les que he parlat em van dir que aquest traspàs va ser vital i que les coses havien funcionat molt millor. Torra, com a president, havia de cuidar els seus ciutadans. Aquí estem parlant de salvar vides. Això és completament inacceptable. Com que no vol provocar una crisi de govern! Vostè haurà de prendre les decisions que salvin vides, tant si provoca una crisi de govern com si provoca la caiguda del seu govern. S’ha utilitzat la pandèmia com un element polític més de desgast. És terrible. No estem parlant de la política impositiva. Estem parlant de la vida de persones i la major part de les vegades de persones que no podien ni defensar-se, que moltes vegades ni podien explicar el que els passava. El que va passar és que van morir milers de persones que no havien d’haver mort. Hi ha responsables polítics d’això. Probablement hi ha responsables penals. D’altres que no van morir van estar setmanes tancats als centres, com es recull en els informes detalladíssims de Metges sense Fronteres i d’Amnistia Internacional. Molts dels que no van morir i van estar tancats quan va començar a haver-hi trasllats i arribaven als hospitals ho feien nafrats, desnodrits, deshidratats. Es va produir una violació massiva de drets humans de persones indefenses. Això és inacceptable en l’últim Estat en drets del món però en un que presumeix de ser un Estat social i de dret i de pertànyer al Primer Món una vergonya no, crec que ens hem quedat curts en el títol.
A les residències es va produir una violació massiva de drets humans de persones indefenses
La tragèdia de les residències ha tingut repercussions electorals? La victòria d’Isabel Díaz Ayuso a les eleccions a la comunitat autònoma de Madrid sembla indicar que l’electorat s’ha dretanitzat. A les eleccions catalanes, els independentistes que van governar durant la pandèmia van renovar la seva majoria.
Aquesta és una pregunta per a un sociòleg electoral. No m’agrada opinar del que clarament no sé. Puc tenir una intuïció però prefereixo opinar sobre fets. Puc tenir l’opinió d’un ciutadà normal. A l’hora d’anar a les urnes influeixen mil motius, li donem prioritat a unes coses avui i a d’altres d’aquí a dos mesos. El que puc defensar són els fets. El protocol de no derivació hospitalària, que jo anomeno protocol de la vergonya, el va aprovar el govern de Madrid i Ayuso va mentir dient que era un esborrany. Aquest protocol es va aplicar de manera que en els vint dies següents a la seva aprovació, el 18 de març, el 84% dels morts a les residències es van produir sense rebre atenció mèdica i sense ser traslladats a un hospital. Estem parlant de més de 5.000 persones. Ayuso no va medicalitzar les residències, incomplint resolucions expresses del TSJ de Madrid. Va vendre l’existència d’un hospital-miracle on no moria la gent i van traslladar, durant les sis setmanes que va estar obert, a 23 residents amb símptomes lleus i ni un més, en un període en què van morir-ne 5.000. Probablement no hi ha un altre exemple en la història de la humanitat en què es creï un hospital perquè hi ha una emergència humanitària i no es traslladi a aquest hospital als que s’estiguin morint. Això són fets. Sobre sociologia electoral no puc opinar.
Ha detectat diferències entre l’impacte de la pandèmia a les residències públiques i a les privades?
Vaig fer dues anàlisis, entre públiques i privades i el de pertinença a un gran grup. Tinc les dades d’11 de les 17 comunitats autònomes, que són les que me les van facilitar a través de Transparència. Són les que tenia quan el llibre va anar a impremta. Ara en tinc de dues més, les de Navarra i Euskadi. En les altres quatre, en tres casos estic barallant-me als tribunals per obtenir les dades i en el quart, que va encara més endarrerit, estic pendent de la resolució de Transparència. Té pinta que acabaré també als tribunals.
Entre aquestes 11 comunitats hi ha les de Catalunya, Madrid i Castella-la Manxa, que aporten dades estadísticament molt altes, perquè inclouen més del 70% dels morts. Si s’agafa el conjunt d’Espanya, la mortalitat va ser lleugerament més gran en els centres privats. Va ser més gran a vuit comunitats en els privats i a tres, entre elles Catalunya, als públics. Òbviament, la comparació sempre és entre el nombre de places gestionades i el de morts. Hi ha haver-hi diferències però no massa significatives estadísticament. Són molt més significatives si s’analitza la pertinença de les residències a un gran grup. Jo defineixo gran grup com el que gestiona 800 o més places. Hi ha vuit gegants del sector que gestionen més de 4.500 places i hi ha 30 grups que en gestionen 800 o més. L’impacte, la mortalitat va ser molt més gran a les residències gestionades per aquests grans grups.
La mortalitat va ser molt més gran a les residències gestionades per grans grups empresarials
La dada de Catalunya és que aquestes empreses gestionen el 20,36% de les places i a elles es van produir el 24,88% de les defuncions, una diferència del 4,52%. Quan parles amb els directors dels grans grups solen dir que això es deu al fet que tenen residències molt més grans i que en entrar-hi el virus era més fàcil que s’estengués i la mortalitat fos més gran. La següent pregunta és per què tenen residències tan grans i per què en moltes d’elles la majoria de les places estan en habitacions dobles. La raó és econòmica, bàsicament. Insisteixo que tot és en termes proporcionals. Lògicament en una residència més gran es produeixen més morts. Sempre hi haurà més de qualsevol cosa a Catalunya o Andalusia que a La Rioja. Aquest factor és interessant a l’hora de treure conclusions i prendre decisions. A Navarra s’ha aprovat un decret foral i a Cantàbria crec que és una ordre que limiten el nombre màxim de places a les residències. A Navarra s’ha establert en 130, amb l’obligació que el 80% siguin habitacions individuals com a mínim i a Cantàbria, en 120. És el camí que cal seguir. Es queda molt curt perquè només és per a residències noves. Caldria establir aquests números per a tot tipus de residències, determinant un període de carència de cinc, set, deu anys, els que es consideri, perquè les actuals es puguin adaptar i donant ajudes públiques per aconseguir aquest 80% de les habitacions individuals. És important perquè almenys marquen el camí a seguir, anar cap a centres més petits, amb unitats de convivència de no més de 20 o 25 persones. És una lliçó que es pot treure sense cap dubte del que ha passat a la pandèmia. Hi ha dos informes autonòmics amplis de Navarra i Castella Lleó analitzant com va ser la mortalitat i coincideixen que la mida del centre va ser important. A Castella Lleó consideren que són centres grans els que tenen 100 o més places, que tenen el 45% dels residents i allà hi va haver el 60% dels contagiats. Són unes diferències molt significatives. Aquesta és una conclusió nítida i clara que es pot treure de la pandèmia. El que han fet el govern foral o el càntabre es pot fer demà a Catalunya, Madrid i a la resta de comunitats autònomes i cada dia que deixin sense fer-ho és una pena perquè són dies que es malgasten per millorar el sistema residencial.
Que el negoci sigui l’objectiu de les empreses que gestionen la majoria de les residències espanyoles fa que aquest benefici passi per davant de la qualitat de vida i l’atenció sanitària de la gent gran?
En molts casos, sí. En d’altres, no. S’ha d’anar amb compte en generalitzar. Està clar que hi ha determinats grups, sobretot els tres que estan en mans de fons private equity, que per les característiques de la inversió que fan anteposen el lucre a qualsevol altra qüestió. Això no és opinable. Quan entres al web dels fons que controlen Domus VI o Vitalia Home allà no es parla de les ràtios de personal de les residències. Allà parlen de les ràtios de rendibilitat, dels dividends, de les vegades que multipliquen la inversió de la gent que ha posat diners amb les vendes. Aquestes ràtios es veuen en el que ells anomenen ‘casos d’èxit’ ja sigui una residència, un supermercat, una cadena de menjar ràpid o una botiga de roba. No enganyen a ningú. És el que fan. Es dediquen a comprar empreses no cotitzades en borsa, a vendre-les en un termini màxim de cinc anys i abans si troben la manera de donar el major pelotazo possible. Ho fan amb unes operacions d’endeutament brutals. L’endeutament i l’apalancament és tan important que un tipus de les operacions que fan porta directament el nom d’apalancament’. Són operacions de deute molt grans que exigeixen entrar en sectors que generin molt efectiu -les residències són un exemple perfecte d’això- per anar liquidant el deute en el menor temps possible i la millor forma de fer-ho és obtenint els màxims beneficis en el dia a dia. Això en una residència significa retallar o estalviar en personal, retallar en elements com l’alimentació o el manteniment de centre i, per tant, retallar en la qualitat de vida de la gent gran que viu a la residència. Això és indiscutible. No és l’opinió d’una ideologia X o Y. Si algú té algun dubte pot entrar a les pàgines d’aquests fons o en els seus comptes que gairebé sempre estan a Luxemburg. Després n’hi ha d’altres a Jersey, que és on hi ha la matriu. Aquestes no es poden veure però les de Luxemburg sí i es veuen les operacions d’endeutament que fan i com acaben traslladant a Jersey els diners que obtenen a les residències d’Espanya, Portugal o on sigui. Aquesta és la seva política d’inversió i l’apliquen a tots els sectors on entren.
És evident que si tu poses per davant el lucre a qualsevol altra qüestió i arriba un virus com aquest això té unes conseqüències. Si en comptes de tenir unes ràtios tan mínimes tinguessin molt més personal guanyarien una mica menys de diners però haurien pogut suportar molt millor la pandèmia, per posar un dels múltiples exemples. Ara bé, crec molt en l’Administració i com a societat hem de responsabilitzar els polítics i les administracions perquè en la seva mà està canviar les normes. Tu pots posar que el lucre en el sector de les residències, o en el sector social en general, sigui del 8%, com en algun país nòrdic. Sembla un lucre raonable i no el 30% o el 40% amb què ens trobem a vegades. Com Administració tens la responsabilitat de pujar les ràtios.
Els devem a les víctimes i als seus familiars que una comissió independent investigui el que ha passat
Si les dobles, a aquests fons els seria menys atractiu aquest negoci perquè no podrien treure tants diners. I tens la responsabilitat de fer inspeccions a fons i després sancionar seriosament. Si fessis això com a Administració seria un altre factor que faria que a aquests fons no els interessés invertir en aquest sector. Sense entrar en el debat previ de si es pot fer negoci amb la gent gran i les residències. La realitat que en aquest moment tenim és que el 88,5%-89% de les residències són de gestió privada. A Catalunya són el 94,5% i el 92,5% de les places. No es pot nacionalitzar. Cal fer el possible perquè el sector públic vagi guanyant terreny. El desequilibri és brutal. Com que no es pot aconseguir d’un dia per l’altre, d’un any per a un altre, d’un lustre per a un altre, cal prendre mesures per ja, per demà. I aquestes mesures passen per una normativa seriosa, amb ràtios i dades de transparència serioses, unes inspeccions serioses i unes sancions serioses per als que incompleixin, que seran pocs perquè per fortuna, com en tots els sectors, la majoria de la gent ho fa bé. Però als que incompleixin cal posar-los una sanció que no els quedin ganes de tornar a incomplir perquè el seu incompliment afecta la dignitat d’una persona que, la major part de les vegades, no es pot defensar. Cal donar-los un pal econòmic que es quedin tremolant. De l’any 2014 al 2019 es van imposar 10 sancions de més de 100.000 euros. Ni una a residències dels grans grups. L’any 2020 la Comunitat Valenciana va imposar una sanció, que encara no és ferma, a DomusVI, de 174.000 euros. Seria la primera d’aquesta magnitud a un gran grup. Això és responsabilitat de l’Administració i és una part fonamental del perquè el sistema està com està. L’Administració no compleix, no és exigent i no estableix unes normes serioses per garantir que la gent gran estiguin ben cuidada.
No sembla que les denúncies de les associacions i particulars que demanen explicacions i justícia per la mort d’aquesta gent gran siguin acceptades pels tribunals de justícia. No hi haurà responsables físics d’aquestes morts?
Què es pot dir a dia d’avui i què és una previsió d’un periodista? Em sento menys còmode en fer previsions i cal fer-me menys cas perquè no sóc futuròleg. Es pot dir que la Fiscalia està tenint en general, encara que en les últimes setmanes s’està notant un petit canvi, una actitud bastant vergonyosa demanant l’arxiu de querelles sense investigar seriosament. Això ha passat a Catalunya amb una denúncia superdetallada amb múltiples proves que va posar la Coordinadora 5 + 1 i que la Fiscalia va demanar que s’arxivés. Em sembla inacceptable. La Fiscalia si veu indicis de delicte ha d’investigar. Aquesta és la seva funció. La seva funció no és ser advocat defensor. Lògicament, si després d’investigar en profunditat no troba raons per demanar cap processament ha de demanar l’arxiu, però sense fer i demanar proves, sense investigar en profunditat un tema com aquest és inacceptable. I aquesta ha estat l’actitud de la Fiscalia. També a Madrid en determinades resolucions. En les últimes setmanes, a Madrid anem ja per sis denúncies de residències concretes que la Fiscalia envia als tribunals. Però, per exemple, no ha actuat d’ofici pel tema del protocol o perquè el govern autonòmic no hagi utilitzat les alternatives que tenia per ajudar i tractar la gent gran. Un tema on hi ha els documents, el protocol, les dades, tot publicat i que la Fiscalia no actuï d’ofici és una indignitat, una vergonya, i afegeix dolor al dolor dels familiars per la pèrdua d’un ésser estimat i és incomprensible per a un ciutadà normal. La major part de les denúncies són a Madrid i Barcelona. També n’hi ha en altres llocs. Què passarà? La justícia a Espanya és molt garantista i és bo que així sigui. Estem en la fase inicial dels procediments. Sí que es pot dir que ha existit aquesta actitud de la Fiscalia i que hi ha molts tribunals que estan arxivant causes de manera incomprensible.
Cal evitar que els diners públics de les residències acabin en paradisos fiscals en mans de gent que desconeixem
L’últim capítol es titula “Què fer davant l’escàndol de les residències”. Enumera 33 propostes. És possible resumir-les d’alguna manera?
Els capítols anteriors són periodístics, objectius i els sotmeto a l’anàlisi de qualsevol persona que vulgui contrastar les informacions que exposo. L’últim capítol és més personal, més subjectiu i algunes de les 33 propostes que faig algú pot no estar-hi d’acord. Hi ha elements estructurals que cal tocar. És fonamental que l’atenció primària no segueixi d’esquena a les residències, que el sistema social i el sanitari estiguin coordinats. Hi ha les qüestions relacionades amb les treballadores – és un sector feminitzat en un 90% en figures com les gericultores- amb l’augment del seu sou, per acabar amb la precarietat. També hi ha una petició clàssica de les patronals en la qual tenen raó, que és incrementar el que es paga per les places concertades, perquè a més ajudaria a pujar el sou a les treballadores. A Guipúscoa i Biscaia que tenen el pagament més alt per dia i plaça concertada és on, amb diferència, les treballadores tenen millors sous. Caldria actuar també en la formació de les treballadores. Transparència en tot el sistema, les inspeccions, les sancions. L’eix és que qualsevol ciutadà que vol anar a una residència o que ha de dur a un familiar a una residència pugui a cop de consulta de pàgina web veure com són les de la localitat que li interessa, amb l’anàlisi més detallada possible. Cal adoptar mesures amb els grups que operen des de paradisos fiscals. Ho fan per reduir al màxim la factura fiscal i són els que s’aprofiten més de diners públics que acaba en residències privades. El 2019 van ser 2.000 milions d’euros. A Catalunya, la Generalitat és titular de 63 residències, de les quals 43 són de gestió indirecta; és a dir, estan privatitzades. El cost anual per a la Generalitat d’aquestes 43 residències són 55,2 milions, amb les dades de les últimes adjudicacions. Cal evitar que aquests diners públics acabin en paradisos fiscals en mans de gent que desconeixem quan la matriu de grans grups de residències està a Jersey. I després hi ha l’Administració. Pot fer dues coses. Una, prestar el servei. No ho fa. El 89% de les residències són de gestió privada. Però hi ha una segona actuació a la qual no pot renunciar i és garantir que el servei que ofereixen les empreses privades és correcte. El tema de l’Administració absent es pot resumir en canvis normatius, més inspeccions i sancions serioses. I respecte al que ha passat: veritat, justícia i reparació. Cal investigar el que ha passat i actuar judicialment quan correspongui. Aquí hi ha una responsabilitat del govern central. Amnistia Internacional li va demanar una comissió independent que analitzés el que va passar a les residències. Calia quan ho va demanar Amnistia Internacional. El govern no ho ha fet però ´és a temps. Sempre és temps per conèixer la veritat i que es repari el que ha passat. I a la vista del que ha passat a Madrid, amb més raó cal una comissió independent que investigui el que ha passat. L’hi ho devem a les víctimes i els seus familiars.
Tenir un sistema residencial feble va ser un dels elements que va contribuir a la catàstrofe, i el seguim tenint
Això que hem viscut a les residències, això que ha descrit al seu llibre, no tornarà a passar mai més?
Si demà vingués un virus similar faríem millor algunes qüestions. Vull creure que, tot i la inhumanitat demostrada per alguns polítics, no es tornarien a aprovar aquests protocols. Hi hauria més tests, més EPIs, probablement els governs sabrien donar a les residències la importància que tenen. Tot el que van ser elements més puntuals probablement s’enfrontarien millor però tots els elements estructurals encara hi són. Els residents segueixen vivint en habitacions dobles, les ràtios de personal segueixen sent les mateixes. Tot el que és estructural no s’ha canviat. És difícil canviar-ho en un any però no s’ha arrencat cap a aquest canvi, excepte en alguna comunitat. El fet que hi hagués un sistema residencial feble va ser un dels elements que va contribuir a la catàstrofe. Aquest sistema residencial feble el seguim tenint i no tenim un sistema residencial fort que resistiria sense cap dubte de forma més sòlida un virus o una crisi sanitària com la que hem viscut.
