Luís Romero Huertes ha mort. A molta gent el seu nom li dirà poc, però pels sindicalistes de CCOO de Catalunya el Luís és un referent. Nascut a un poble de la província de Jaén, des de molt jove es va vincular al Partit Comunista. La seva activitat li va suposar de ben jove dues detencions els anys 1960 i 1962. La coherència de la vida de Luís Romero ha fet que durant dècades molts dels seus companys el titllessin d’un imprescindible.
Potser la dura repressió que es vivia en indrets rurals d’Espanya el va convèncer a emigrar a Catalunya. Així, doncs, el 1964 el Luís ja vivia a Barcelona amb la seva família. La seva activitat sindical mai es va aturar, cosa que el va dur a formar part dels nuclis inicials de treballadors que convergirien a les comissions obreres.
El Luís Romero sempre va treballar a la construcció i la seva activitat sindical li va suposar diversos acomiadaments i detencions.
Políticament, Luís Romero va militar al PSUC, el partit amb més activitat durant la clandestinitat a Catalunya. La seva imatge es va utilitzar en la primera campanya electoral de la democràcia. El partit dels comunistes catalans va renunciar a demanar el vot amb fotos dels seus dirigents més coneguts i va usar una fotografia del Luís que mostrava en primer pla les seves mans. El lema també va cridar l’atenció: “Mis manos, mi capital. PSUC, mi partido”. I a una banda el logotip del partit, que integrava una falç i un martell a les quatre barres catalanes. El to del color vermell de l’emblema va suscitar un intens debat als òrgans de direcció del partit, que volien evitar qualsevol semblança amb el roig sanguini.
Recordo que l’any 1977 just quan es van convocar les primeres eleccions al parlament de Madrid, hi havia a Catalunya una certa expectativa en relació amb la imatge que enarboraria el PSUC. La solució va causar sorpresa. El partit va renunciar a recordar els grans moments viscuts durant la guerra civil. Tampoc va utilitzar de manera intensiva les fotos dels seus dirigents ni dels seus exiliats. Per contra va optar per esgrimir conceptes entenedors per a la gent treballadora de Catalunya que els fessin recordar el lligam que el partit havia tingut amb les classes populars durant la llarga nit del franquisme.
Més del 18% dels vots
Els resultats de les primeres eleccions al Congrés dels Diputats, de l’any 1977, van mostrar la força diferencial del PSUC. En l’àmbit espanyol la llista del Partit Comunista d’Espanya, (PCE), que incloïa el PSUC a Catalunya, va obtenir un 9% dels vots emesos i 19 diputats. A Catalunya el percentatge de vot del PSUC va ser del 18,6%, més del doble, cosa que va aportar 8 diputats a la bancada comunista.
La imatge pública del PSUC tenia característiques pròpies i trencadores. Un detall que recordo és que la nit abans de les votacions, el PSUC va enganxar arreu unes franges amb el seu logo i un missatge senzill: “fins demà”, cosa que suscità la curiositat de molts electors davant d’aquestes iniciatives.
El sindicat, primer
L’any 1979 es van convocar les primeres les eleccions municipals. El Luís figurava a les llistes del PSUC i va sortir elegit regidor de l’Ajuntament de Barcelona. La llista del PSUC l’encapçalava Josep Miquel Abad i va obtenir 9 regidors amb un 18,9% dels vots. La regularitat dels resultats va fer que es titllés el partit dels comunistes com a partit de vot automàtic. Luís Romero va resultar elegit regidor, però no va prendre possessió de la cadira, perquè va preferir continuar amb la seva plena dedicació al sindicat CCOO de la construcció.
Però, el PSUC va ser víctima de les tensions internes i l’any 1982 es va trencar. Per una banda, va quedar l’organització oficial, que es reclamava de l’eurocomunisme i, per l’altra, molts militants van optar per reforçar la seva identitat comunista i van crear el Partit Comunista de Catalunya (PCC). El Luís Romero es va vincular amb el PCC.
El que no va trencar mai el Luís Romero va ser la seva relació amb el sindicalisme de CCOO al sector de la construcció. I quan es va jubilar va continuar vinculat als moviments socials, de manera que l’any 2011 va contribuir a la creació dels Iaioflautes. La primera acció d’aquests activistes sèniors va ser ocupar la seu central de la seu central a Catalunya del Banc Santander. I una curiositat, els Iaioflautes la passada dècada van rebre junt amb Catalunya Plural, un premi a la solidaritat atorgat pel Parlament de Catalunya.
