Els rics se’n riuen dels pobres. No descobreixo pas Amèrica. Ho explica Owen Jones en el seu famós llibre “Chavs. La demonització de la classe obrera”, però el fenomen és històric. La qüestió de classe -i de la pobresa, al cap i a la fi-, s’ha amagat darrere de dues estratègies: el presumpte eixamplament de la classe mitjana i l’endolciment de la desigualtat. A nivell d’identificació individual, una gran capa de la població ha interioritzat els anhels i les aspiracions de la classe mitjana -un constructe indefinit i expressament difús-. Les dades, en canvi, mostren el contrari: a l’Estat espanyol 11,8 milions de persones viuen en risc de pobresa. Més d’un 25% de la població, segons dades de l’informe AROPE (At-Risk-Of Poverty and Exclusion) que publica la Xarxa Europea Antipobresa. Aquesta realitat no acostuma a veure’s reflectida a la majoria de mitjans de comunicació, que prefereixen oferir trucs per estalviar calefacció a l’hivern, descriure la nova moda de compartir pis o anunciar la trencadora alternativa per passar les teves vacances: no anar enlloc. No sou pobres, sou cool. No sou precaris, seguiu les tendències.
I jo també. Jo sóc de classe treballadora perquè depenc d’un salari per no perdre el poc del que gaudeixo. Sense ell, no tinc res. Només molts problemes i unes quantes factures per pagar. És probable que la meva generació -ben millenial i instagramer- pensi que això de la classe obrera fa olor de combustible i sona a soroll de maquinària industrial. Precarietat, en canvi, és un concepte més acceptable: ets precari un temps, fins que aconsegueixes l’estabilitat. Però com la utopia, que està en l’horitzó, aquesta estabilitat s’allunya dos passos quan ets a punt de moure el peu.
L’altre dia la meva mare em recordava una conversa que vam mantenir quan era petit. Jo em queixava, dolgut, que estava fart de ser responsable, de treure bones notes. Que no hi havia recompensa aparent als meus esforços, mentre altres companys i companyes gaudien de vacances o regals després de rebre el butlletí de qualificacions. Aviat entendria que el mèrit o l’esforç era quelcom que s’exigeix a qui no té res; a qui no hereta res. Deia el famós escriptor uruguaià Mario Benedetti que els febles de debò mai es rendeixen. Si li llevem les paraules grandiloqüents de la frase, només queda l’evident: no es rendeix qui no té una altra opció. Estem fotuts, vaja: ens tocarà ser responsables tota la vida.
Per a la classe treballadora els diners i el temps són més importants. Unes bones vacances valen el doble i una experiència amb amics o familiars encara més. Tal vegada per això tenim més vicis o som més proclius a convidar a prendre alguna cosa a aquell que comparteix barra o terrassa amb nosaltres. Mai sabem quan serà l’última vegada. Encara que segur que molts treballadors viuen comptant fins i tot els cèntims, és clar. Com a mínim tenen una bona excusa: la seva pròpia supervivència.
Això de pertànyer a les classes populars a mi em ve de família. Els meus pares sempre han hagut d’utilitzar les seves mans i el seu esforç per posar un plat a taula. No és cap mèrit, però el camí no ha estat fàcil. I els estic molt agraït.
Fa unes setmanes, la meva mare va tenir un important accident laboral al seu lloc de treball. L’empresa s’ha portat raonablement bé amb ella, s’han preocupat i -de moment- no hi tinc res a dir. Tot i això, als seus gairebé 62 anys, li espera una lenta recuperació, que se sumarà a les seqüeles físiques -i també psicològiques- de dependre de la seva salut i de les seves mans per exercir correctament les seves tasques professionals. Durant tota la seva vida.
I per aquesta raó he volgut encapçalar aquest article amb la qüestió de l’orgull. L’absència de propietats, estabilitat o recursos econòmics no se supleix amb res. Fins i tot la nostra salut pot veure’s compromesa per haver de fer una tasca determinada. L’única cosa positiva és que ens podran treure drets, il·lusions i oportunitats, però mai l’orgull. El de classe. El de saber-nos persones que no tenim res, que no podem deixar de ser responsables. L’orgull. I jo estic orgullós de la meva mare.
