És bo saber amb precisió de què estem tractant encara que només sigui per entendre’ns millor. I amb l’Ingrés Mínim Vital (IMV) i la renda bàsica (RB), una assignació monetària pública incondicional i universal, hi ha hagut tanta confusió que alguns mitjans han arribat a dir que són iguals. Ni de bon tros. L’IMV és un subsidi molt focalitzat dirigit als molt pobres, a una fracció en realitat dels molt pobres; la renda bàsica a tota la ciutadania. L’IMV és un subsidi amb moltes condicions, la renda bàsica és incondicional. La RB la rep totes la població, però no tots guanyen. Amb un finançament mitjançant reforma fiscal, el 20% més ric de la població la rep, però perd. L’altre 80% guanya.
Però la diferència fonamental entre la concepció de la renda bàsica i la de l’IMV s’expressa en termes de llibertat. La lògica de l’IMV no és altra que l’ajuda ex-post als que han fracassat, als que han caigut, als que són extremadament pobres i a més compleixen molts requisits. Es tracta d’ajudar els que han fracassat. En clar contrast, la incondicionalitat de la renda bàsica és el llenguatge dels drets humans i de ciutadania.
Una vida lliure no ha de ser suplicada. Qui suplica demana alguna cosa amb docilitat. La súplica, doncs, suposa submissió. És immensa la presència d’ingents legions de persones que supliquen: que supliquen una ocupació; que supliquen que l’ocupació obtinguda, si és que s’obté, vagi acompanyada d’unes condicions mínimament dignes; que supliquen que, en cas que s’interrompi la relació laboral, les institucions públiques tinguin a bé designar com a destinatàries de les polítiques dissenyades per assistir als que van caure en l’abisme de la pobresa i de l’exclusió; i, finalment, que supliquen que aquestes prestacions condicionades arribin sense massa rigors i mecanismes coercitius. L’IMV és per suplicants.
L’IMV també té problemes de disseny, és clar. Els dissenyadors de l’IMV han intentat estalviar el màxim del cost i van decidir definir “pobre” en funció dels (escassos) diners que volien gastar-se en els pobres (els pobres no mereixen la urgència de la banca) i van dissenyar un sistema rebuscat de sol·licituds que, combinat amb l’escassetat de mitjans, és fins ara un absolut fracàs. Tot el que se’ls ocorre davant d’això és demanar temps. I assegurar que es cobrarà retroactivament. Algú ha dit de forma crua que la fam no és retroactiva.
A més de tenir tots els defectes dels subsidis condicionats, l’IMV està dissenyat més pensant en penalitzar els “aprofitats” (aquí l’èxit segur serà del 100%) que d’arribar a tota la població pobra.
L’IMV és un primer pas cap a la renda bàsica? Pel que he parlat, escoltat i llegit de membres de govern i assessors ells mateixos donen la resposta: no, per res. I en aquest punt, expresso el meu acord amb la seva conclusió. L’IMV va per una banda, la RB per un altre. Com un monàrquic i un republicà.
Aquest és un article original de Sin Permiso
