La crisi sanitària del Covid-19 ha posat sobre la taula conceptes només coneguts pels experts. Un d’ells són els Expedients de Regulació Temporal d’Ocupació (ERTO), un mecanisme pensat per salvar en empreses en situació delicada, tot mantenint l’ocupació. El precedent d’aplicació exitosa d’aquest mecanisme el trobem en una gran crisi que sacsejà Catalunya la dècada dels 90: la reconversió de Seat.
Durant dos anys 4.600 treballadors de Seat van passar a cobrar de l’atur mentre, en una operació de gran abast, s’intentava reflotar l’empresa automobilística a la qual el consorci Volkswagen va descobrir pèrdues per valor 150.000 milions de pessetes de 1993. En euros actuals la xifra s’acostaria als 900 milions. Però d’això fa 27 anys.
Enrique Montoya era llavors secretari general de la UGT a Seat i president del comitè d’empresa. Alfonso Rodríguez era també el secretari general de CCOO a Seat i també company en el comitè. Els dos van haver de comandar, per la part obrera, un difícil procés que va culminar uns anys després amb la consolidació de Seat com l’empresa vigorosa que és avui.
“La situació de l’expedient que es va aplicar a Seat no té res a veure amb el que hi ha avui”, ho diu Montoya. La crisi actual és sanitària, amb repercussions econòmiques. La de l’automobilística va ser una situació particular.
Una mica de context ajudarà a entendre què va passar. Seat, que aquest any farà el seu 70 aniversari, va ser una empresa pública fins a 1986, any d’entrada d’Espanya a la Comunitat Econòmica Europea (CEE). El juny del 1986 l’Estat va vendre a Volkswagen el 51% de Seat. En acabar l’any els alemanys ja tenien el 75% del capital.
El 1988 Seat declarava haver guanyat 1.680 milions de pessetes. Un any més tard començava la construcció de la fàbrica de Martorell. Les vendes superaven les 500.000 unitats.
Setembre de 1993, cau la bomba
El setembre de 1993 cau la bomba. Es comuniquen pèrdues per valor de 150.000 milions de pessetes i es parla d’un excedent de 10.000 treballadors. Un mes més tard dimiteix de la direcció el màxim responsable: Juan Díaz Álvarez, i desembarca a Barcelona un equip d’alts directius alemanys.
“Nosaltres vam saber, abans que es fes públic, que hi havia una situació molt greu, es parlava de tancar Zona Franca, quan encara s’estava acabant Martorell i es deia que podrien anar a fora la meitat de la plantilla”, diu Alfonso Rodríguez.
Just en aquella situació la maquinària sindical va posar-se a treballar. Es tractava d’aconseguir diversos objectius. Un era que Seat es mantingués com una empresa integral, és a dir, que no passés a ser només un centre de producció de Volkswagen, una planta d’acoblament. L’ideal era que seguís com a empresa amb identitat pròpia i amb tots els seus components: disseny, centre tècnic i direcció estratègica, encara que el capital fos alemany. El segon objectiu, igualment important era salvar la majoria de llocs de treball i dels centres productius.
“Imagini’s, a les primeres reunions que vam fer a Alemanya anàvem els sindicalistes de Seat amb només una intèrpret, tot era nou per nosaltres. Allà havíem de debatre amb Ferdinand Piech i els alts directius de la multinacional”, diu Montoya. Però aviat van agafar el timó de la situació.
La dimensió de Seat en aquell moment era molt més gran que ara. Tenia prop de 30.000 treballadors. Tenia la planta de Barcelona i la Landaben, a Navarra, i era propietària de la xarxa de concessionaris i distribució arreu d’Espanya i també amb sucursals a l’estranger. Tot va canviar. Més endavant es veuran els detalls.
En el pla sindical la preocupació era minimitzar les primeres d’acomiadaments xifres posades sobre la taula per Volkswagen. Es tractava de matisar i evitar la desfeta.
Les primeres mesures van ser no renovar els 1.700 treballadors eventuals. També es va posar en marxa un pla de jubilació pels més grans de 55 anys, i mecanismes de baixes incentivades, als quals s’hi van apuntar unes 3.000 persones. Dels eventuals se’n van salvar uns 300 que havien acabat la formació Però es van trobar amb un problema: “hi havia una alta proporció de treballadors indirectes respecte dels quals estàvem a les cadenes de producció, i això s’havia d’esmenar”, diu Montoya. La fórmula va ser que el Govern central, el vicepresident del qual era Narcís Serra, aprovés un expedient temporal per 4.600 treballadors que sortirien de l’empresa durant dos anys que, després, en la mesura que canviés la situació, podrien reincorporar-se.
“Va ser un procés dolorós, perquè entre els treballadors indirectes hi havia des de persones auxiliars fins a membres de la direcció que havien estat manant molt fins aquell moment”, diu Rodríguez. L’objectiu era reciclar professionalment la part més important d’aquest grup, de manera que quan la demanda tornés a ser important es poguessin, si volien, reincorporar a la producció directa.
L’expedient el va tirar endavant directament el govern. Els sindicats no el van firmar, tot i que sotamà van ser informats, afirma un alt dirigent sindicat encara actiu a Seat.
Els governs juguen fort
En aquest punt van entrar en joc els governs català i espanyol. La Generalitat va jugar a fons i Jordi Pujol s’hi va implicar. Ho reconeixen els dos sindicalistes consultats que, com és notori, tenien i tenen posicions polítiques molt diferents de les de l’expresident. El govern central amb Serra com a interlocutor, també va fer moltes gestions davant de l’executiu alemany, que llavors tenia indirectament molt pes en les decisions de Volkswagen.
El 1994 el govern central anuncià ajudes a Seat valorades en 38.000 milions de pessetes, 228 milions d’euros actuals. D’aquests, 8.000 milions de pessetes. 48 milions d’euros, els va aportar la Generalitat. La Unió Europea va investigar el cas. Les ajudes directes estan prohibides. La fórmula que finalment es va aprovar va ser que una part finançava inversions, especialment en Recerca i Desenvolupament i una altra es destinava a finançar el reciclatge dels treballadors afectats per l’expedient.
Els sindicalistes catalans van aconseguir, per la seva banda, una victòria estratègica: els seus companys del sindicat clau a Volkswagen, IG Metall, van donar suport a la proposta de pla de reestructuració amb les aportacions sindicals. «No va ser fàcil. Els nostres companys a Alemanya tenien una posició delicada perquè, per una banda es tractava de ser solidaris i de l’altra el procés podia costar diners a l’empresa i de retruc afectar l’ocupació en altres parts del grup», diu Montoya. Rodríguez hi està d’acord “va ser clau en aquell moment l’acompanyament de la gent d’IG metall”, diu.
Netejar els comptes i els deutes de Seat va ser una part assumida directament per Volkswagen. Per una banda en un moviment d’enginyeria financera, el grup alemany va comprar a Seat la planta de Landaven per 94.000 milions, cosa que va fer que el 1995 Seat anunciés beneficis. També es van vendre les xarxes de concessionaris i la financera de Seat. La fàbrica de caixes de canvis del Prat es va independitzar, igual com la fàbrica de components de Martorell. A la fàbrica de la Zona Franca, que havia de ser tancada segons el pla inicial, es van mantenir estampacions i premses i es va aprofitar per crear un parc de proveïdors on es van recol·locar una part dels treballadors de l’expedient. Al mateix temps es va traslladar el gruix de la producció a Martorell.
Plantilla: reivindicació i disciplina
Fins aquí no s’ha parlat de l’actitud de la plantilla. Durant tot el procés la mobilització dels treballadors va ser constant i molt disciplinada, amb dues grans manifestacions a Barcelona en les quals es va parlar d’una assistència de gairebé 50.000 persones. Molts antics treballadors de Seat, els jubilats i també les seves famílies van fer costat al col·lectiu amb l’objectiu de pressionar a favor d’un acord que salvés d’activitat industrial i els llocs de treball. Els treballadors van marcar de prop els governs i van galvanitzar una opinió pública que havia fet seva la frase: «quan Seat esternuda, Catalunya es constipa».
Montoya i Rodríguez, que en el procés van actuar molt unitàriament, tenen clar que “amb mesures molt doloroses i difícils l’objectiu es va aconseguir”, diu Montoya. Rodríguez confirma: “personalment i amb les excepcions que sigui, crec que el resultat va ser molt positiu per als treballadors i per al país”.
