L’estat de benestar espanyol va aconseguir en quatre dècades un desenvolupament que l’apropa bastant als models de centre i nord d’Europa. Espanya s’ha dotat d’un sistema universal de salut, d’un sistema de pensions entre els més generosos de l’entorn europeu i d’una protecció per desocupació amb prestacions contributives i no contributives. A aquests pilars, es va afegir després un sistema d’atencions de llarga durada de grans i, molt recentment, un programa estatal d’ingressos mínims.
Espanya no s’havia recuperat del tot dels efectes de la Gran Recessió quan va sobrevenir la crisi de la pandèmia de Covid-19. Els efectes de dos impactes econòmics tan severs i propers en el temps conformaran un nou escenari que es mantindrà en el llarg termini.
La fragilitat del mercat laboral és font de desigualtat i pobresa
La Gran Recessió va empitjorar els principals indicadors de desigualtat, encara que en una magnitud menor de la que hauria pogut esperar sota les condicions d’una crisi d’ocupació tan severa. Després, el cicle de recuperació els va tornar a nivells propers als de 2008.
L’alta desocupació dels menys qualificats, la inestabilitat de l’ocupació i les baixes rendes dels adults joves han fet que les desigualtats siguin procedents sobretot dels desequilibris en el mercat de treball. De fet, durant la crisi anterior l’efecte protector va ser més alt a Espanya que en altres països de sud d’Europa, tot i que aquests tenen estats de benestar molt similars.
No obstant, la pandèmia ha posat el focus sobre una de les debilitats estructurals de l’estat de benestar espanyol: la seva baixa capacitat per combatre la pobresa severa i la pobresa infantil, dos riscos amb conseqüències molt duradores i d’especial incidència a Espanya.
Ingrés Mínim Vital sí, però també capacitació per a l’ocupació
L’emergència social creada per la pandèmia va permetre incorporar, gairebé sense debat polític i tècnic, l’Ingrés Mínim Vital (IMV), aprovat pel Reial Decret Llei 20/2020. L’IMV és una nova prestació no contributiva de la Seguretat Social que garanteix un nivell mínim de renda en tot el territori espanyol, encara que de diferent quantia per a cada tipus de llar.
La complexitat de la seva gestió està retardant de manera alarmant el seu desplegament efectiu però, a més, en un context de molt alt atur estructural, caldrà disposar de més programes d’activació i capacitació per a l’ocupació, i no només de protecció passiva de la desocupació, als que Espanya destina ja una quantitat ingent de recursos.
Repensar la cura a la gent gran
L’altíssima incidència de la pandèmia entre els majors allotjats en residències ha posat el focus en una altra peça de l’estat de benestar espanyol: els cures de llarga durada de majors. Aquest sistema, en el qual participen totes les administracions públiques, el sector privat i el tercer sector, s’ha desenvolupat amb desigualtats notables entre territoris i sense un consens suficient sobre quins són els models més eficaços en els seus principals serveis (centres de dia, assistència a la llar i residències).
Les dades disponibles situen Espanya entre els països amb nivells més alts de mortalitat en residències durant la pandèmia. Això, al costat de l’alt ritme d’envelliment demogràfic, fa necessari un rigorós balanç de sistema per determinar les seves opcions de reforma. Millor això que aventurar-se en objectius com els d’augmentar l’oferta de residències o la seva medicalització, els efectes no desitjats poden ser molt importants.
Més conciliació, millor salut laboral i més habitatges
També hauran de ser reforçades les polítiques de conciliació, salut laboral i habitatge. La importància de la conciliació s’ha fet evident amb l’augment del teletreball i els tancaments o reduccions d’horaris en col·legis i altres centres similars. L’acció pública per a l’extensió dels serveis de cures i educació infantil és imprescindible. Però a Espanya es necessita, sobretot, una organització dels temps de treball més favorable a la vida familiar, que té una forta penalització de participació laboral i de salari.
La pandèmia també reclamarà una revisió de les polítiques en matèria de salut laboral, tant preventives com assistencials i, igualment, una millor integració entre els serveis de prevenció laboral, en mans del sistema privat, i d’atenció sanitària, majoritàriament proveïts per mútues col·laboradores de la Seguretat Social.
Les polítiques públiques d’habitatge segueixen sent una de les majors llacunes del sistema espanyol i hauran de compondre un capítol central en la seva reorientació activadora; la seva funció no és només protegir els ciutadans de l’exclusió i la pobresa, sinó que també els capaciten per formar parelles i criar fills.
De l’estat al sistema de benestar
En aquestes dues crisis tan severes i properes, els estats de benestar, també l’espanyol, han demostrat que segueixen sent l’única institució capaç d’articular els ideals combinats d’eficiència productiva, igualtat d’oportunitats i solidaritat col·lectiva. A les crisis s’afegeixen altres profundes transformacions, com els nous cicles migratoris globals, l’envelliment de la població, la digitalització o el canvi climàtic.
Tots aquests canvis condueixen a repensar el paper de l’estat de benestar amb un enfocament de sistema de benestar, que té en compte a tots els actors del benestar: els governs i la provisió pública de serveis i prestacions, les empreses i el tercer sector o sector informal.
Per a tots els països europeus aquest repte és enorme, però per a les economies amb marges fiscals molt estrets, com és el cas d’Espanya, la disjuntiva consisteix en, o bé acumular un immens deute públic, el pes hauran de suportar les espatlles de les futures generacions, o bé realitzar un esforç ben planificat i orquestrat per utilitzar tots els recursos disponibles de forma eficaç i eficient, sense perdre de vista l’objectiu d’equitat.
Aquest article té el seu origen en un capítol del llibre: L’economia espanyola i la pandèmia (José Luis García Delgado, dir., 2020, Univrsidad Nebrija-Civitas).
