Els hereus tenen dret al pagament d’una compensació econòmica per les vacances anuals retribuïdes no gaudides pel mort. Així ho ha assegurat El Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) a través del dictamen fet pel seu Advocat General a partir de la reclamació feta per dues vídues alemanyes, segons recull el diari Cinco Días. Aquestes dues dones van sol·licitar als antics ocupadors dels seus marits morts el pagament d’aquestes quantitats, petició que van ser rebutjades en tots dos casos. Quan l’afer va arribar al Tribunal Suprem del Laboral alemany, aquest va sol·licitar al TJUE que interpretés la Directiva sobre el temps de treball i la Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea, que estableixen el dret de tot treballador a unes vacances anuals retribuïdes.
Segons l’Advocat General la Carta garanteix a tots els treballadors un període d’almenys quatre setmanes de vacances anuals retribuïdes. Per tant, el dret a una compensació econòmica per al treballador que, per raons alienes a la seva voluntat, no ha pogut exercir el seu dret a vacances anuals retribuïdes abans de la conclusió de la relació laboral, ha de considerar-se un dret protegit per la Carta. D’altra banda, en la legislació alemanya, el dret a vacances del difunt s’extingeix per la defunció, de manera que no pot formar part del cabal hereditari. Amb aquesta contradicció sobre la taula, la pregunta que va formular el tribunal alemany al TJUE va ser si l’hereu pot invocar directament el Dret de la Unió.
La qüestió s’embolica quan s’entra al detall dels casos, que presenten una diferència important: un dels difunts feia feina a la funció pública mentre que l’altre la feia en una empresa privada. L’Advocat General ha estimat que hi ha una solució diferent per a cadascun dels casos. En el primer d’ells, el marit treballava en un organisme de Dret públic, per tant, la vídua pot invocar el seu dret a una compensació econòmica per vacances anuals retribuïdes no gaudides, prerrogativa que li confereix directament la Directiva, i el tribunal alemany ha d’abstenir-se d’aplicar qualsevol norma nacional contrària.
En el segon supòsit, el marit treballava en una empresa privada i com que una Directiva europea no pot, per si sola, crear obligacions a càrrec d’un particular, la resolució és més complicada. No obstant això, segons l’Advocat General, el dret a vacances anuals retribuïdes reconegut a la Carta, no només constitueix un principi del dret social de la Unió d’especial importància, sinó que ha de ser qualificat també de dret social absolutament fonamental. En conseqüència, pot ser invocat directament sense necessitat de cap acte complementari, en un litigi entre particulars amb la finalitat d’excloure l’aplicació de disposicions nacionals l’efecte de les quals sigui privar a un treballador del seu dret a un període anual de vacances retribuïdes.
