Article publicat a Diari de la Sanitat
Temps hi haurà per analitzar, debatre i proposar solucions a la realitat que hi ha darrere d’aquests fets. El tema ve de lluny i fins i tot abans de la crisi del 2008, que va significar retallades en la despesa social i congelació en els recursos destinats als centres residencials.
Històricament les administracions van deixar l’atenció a persones grans, en gran part en mans del sector privat. Amb força retard van destinar recursos tant en la construcció de centres com en l’ampliació de serveis, en especial d’atenció domiciliària. Però en qualsevol cas, l’atenció a la gent gran ingressada en centres no ha assolit al nivell adequat si ho comparem amb els de l’atenció sanitària especialitzada.
Cal esmentar la Llei de Dependència aprovada pel Govern Zapatero, que va posar a dalt de tot de l’agenda política l’atenció a la gent gran, en especial als dependents. Però la llei va néixer sense un programa clar de finançament i les conseqüències de la crisi del 2008 encara han fet més difícil la seva real aplicació.
En qualsevol cas hi ha un problema cultural de fons, el valor de la cura o atenció a la gent vulnerable que necessita suport. La cura no és un valor plenament assumit per la societat i és poc atractiu per la gent jove que busca feina, perquè és poc reconegut per la societat en el seu conjunt.
Aquests dies estan apareixent dubtes sobre l’atenció sanitària en les residències. Cal valorar-ho des d’una perspectiva ampla. Des de fa molts anys nombroses veus qualificades han insistit en la necessitat d’integració en una sola conselleria (o ministeri) els serveis sanitaris i socials pels avantatges que representa per als dos sectors. Alguns països europeus ja treballen d’aquesta manera. Aquesta separació distorsiona i fragmenta l’aproximació a l’atenció a la gent gran medicalitzant temes que són socials i proveint una atenció sanitària de segon nivell a les persones vulnerables.
A més, els professionals, metges, infermeres i auxiliars que treballen en el sector assistencial estan mal retribuïts i de manera inferior al sector salut. Tot plegat, fa que prefereixen treballar en hospitals o centre d’atenció primària i inclús en el cas del personal auxiliar en altres sectors, com per exemple, en el turístic durant els estius. Això implica una gran rotació en les plantilles, absentismes laboral elevat i per tant no poder consolidar equips estables de professionals i també treballar amb certa freqüència per sota de la plantilla necessària.
L’atenció sanitària en les residències no està prou ben resolta. Hi ha algunes iniciatives en funcionament però de manera general no es disposa d’un sistema coherent i potent d’atenció sanitària. En general es basa en un sistema d’atenció de salut paral·lel en què l’atenció de salut de les persones ingressades en residències no forma part de les tasques de l’atenció primària.
Tot i que les administracions han desenvolupat alguns programes d’avaluació de la qualitat, d’inspecció, aquests han estat dirigits més a evitar greus errors o males pràctiques que a fomentar una atenció de veritable qualitat i a la vegada ha estat condicionat per una certa mala consciència pel deficient finançament de les residències amb concerts o contractes públics.
Com a conclusió. Resumeixo algunes idees sobre les quals caldrà reflexionar, no en caràcter exclusiu, ni definitiu.
- Estendre i consolidar els valor de la cura a les persones dependents com un valor per a tota la societat
- Integrar els serveis socials i sanitaris en una sola departament i a partir d’aquí fer un plantejament integral sanitari i social a les persones grans.
- Consolidar un sistema d’atenció sanitària a totes les residències, publiques o privades, mitjançant d’equips especialitats o dels professionals dels Centres d’atenció primària.
- Seguir potenciant els sistemes d’avaluació i acreditació per part de l’administració en el centre propis o concertats amb horitzons ambiciosos. I promoure l’extensió dels mateixos sistemes en el sector privat
- Incrementar les inversions per part de les administracions per augmentar el paper del sector públic. Els equipaments públics haurien de ser majoritaris en el sector com a plasmació del compromís clar de les administracions en la cura de la gent gran. Possiblement caldria mobilitzar recursos financers privats però quins costos financers no haurien de ser superiors al cost del deute públic.
- Augmentar el finançament que permeti la millora les remuneracions dels professionals per raons de justícia i també com a imperiosa necessitat per consolidar equips professionals que fossin una de les garanties de treball de qualitat. Caldrà ser una mica valent en les prioritats. Amb no gaires recursos addicionals l’impacte podria ser molt elevat.
Per la societat del segle XXI no hauria de permetre una atenció deficient als nostres avis i àvies.
