Anàlisi

Les fissures del miracle japonès

Actualment, el Japó és una de les grans potències mundials. L’origen d’aquesta fita va començar a entreveure’s a finals dels anys seixanta, i es va impulsar durant la dècada dels setanta amb una indústria molt competitiva a nivell internacional. Els recursos limitats de què disposava el país obligaven les empreses a tenir una alta productivitat, augmentant la flexibilitat i reduint els costos operatius.

Després de la Segona Guerra Mundial, el govern del Japó va impulsar durant anys la creació d’indústries mitjançant préstecs amb interessos molt baixos i exempcions fiscals. La necessitat posterior d’augmentar la productivitat de les empreses, especialment al sector de l’automoció, va trobar en els robots la solució idònia, convertint-lo en les darreres dècades en el país amb més robots del món.

La importància d’innovar, tant en els productes com en els seus processos de producció, organització i comercialització és habitual escoltar-lo avui dia, provocat per la disminució del cicle de vida dels productes i la necessitat de disminuir els costos per augmentar la competitivitat… però al Japó ja tenien experiència en aquestes exigències del mercat: des del 1960 i durant trenta anys el país va viure un creixement econòmic molt important, amb increments del 5, 7 i 8% de mitjana en cada dècada, donant pas al que es coneix com «el miracle japonès», que no s’ha repetit a cap altre país del món mai a la història. Empreses com Honda, Nissan, Mitsubishi, Suzuki o Toyota van tenir un gran impuls que alhora va contribuir a desenvolupar una potent indústria robòtica. L’expansió dels robots a altres sectors industrials, amb exemples d’empreses molt conegudes com Panasonic, Sharp o Sony, entre d’altres, han convertit el Japó en un veritable país dels robots.

Però als seixanta no hi havia robots, hi havia obrers treballant en condicions insalubres, vivint en condicions molt precàries, molts d’ells discapacitats per les ferides de la guerra o pels accidents laborals i, especialment, hi havia emigrants de les zones rurals a les zones industrials per la manca de feina. Tot plegat, un còctel explosiu que va provocar la marginació d’una generació que havia perdut la guerra i que havia sobreviscut a dues bombes atòmiques, i que veia com la seva identitat individual es diluïa als carrerons de les grans ciutats i en el desig de guanyar diners a tota costa per sortir d’aquell infern.

Un autor es va erigir en el relator d’aquest «món perdut» com ell mateix va anomenar, el mangaka Yoshihiro Tatsumi (1935-2015), dibuixant i guionista de mangas que, com si fossin històries curtes, mostraven les misèries d’aquests treballadors invisibilitzats per la història. No va ser el primer a fer aquest tipus d’històries que s’allunyaven dels reeixits mangas infantils i juvenils, més propers a la comèdia i l’aventura. Però sí que va ser el que va batejar el gènere el 1957 encunyant el terme gekiga, caracteritzat per guions més realistes, costumistes i, sobretot, per a adults.

Tatsumi es va convertir en el màxim exponent del gekiga, reconegut com un dels grans autors de la història, molt popular al Japó, però també a nivell internacional, guanyant els premis més importants al llarg de la seva carrera (avui dia són habituals les recopilacions de la seva obra). El 2011 es va fer encara més popular arran de l’estrena de la pel·lícula d’animació Tatsumi (2011), dirigida per Eric Khoo, basada en la seva autobiografia Una vida errante (que va publicar al seu dia Astiberri Ediciones en castellà en dos toms, volum un i dos). La pel·lícula, per cert, guanyaria aquell any el premi a la millor pel·lícula d’animació al Sitges-Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya.

Satori Ediciones ha recuperat en dos volums una part de la feina de Tatsumi. Al volum Mundo Perdido es recopilen vint històries curtes publicades originalment entre 1967 i 1970, mentre que a Tatsumi són nou històries (de major extensió), publicades entre 1970 i 1972, i que el mateix autor va compilar abans de la seva mort, donant un sentit a la selecció. En aquesta darrera obra, l’autor escriu un epíleg on mostra la seva satisfacció per l’acollida de la pel·lícula al Festival de Cannes on va ser seleccionada el 2011 per a la seva presentació mundial, a més s’inclouen uns breus apunts autobiogràfics que serveixen per contextualitzar l’evolució de la obra de l’autor, així com informació complementària dels relats que comprenen el volum.

Els autors de còmics també eren artesans i, com a tals, també vivien en precari, compartint habitatge o estudi de treball, passant per les mateixes precarietats de la resta de la societat. També van haver d’emigrar a la gran ciutat, on hi havia les seus de les grans editorials, per a les quals devien treballar de forma convulsiva contínuament per poder assegurar un sou digne, i més si tenies família a mantenir. Els protagonistes dels relats que publica Satori Ediciones són sempre homes amb alguna destacada excepció, gairebé tots obrers de diferents especialitats, o a l’atur i buscant feina del que se li ofereixi, cada perfil amb els barrots corresponents d’una gàbia simbòlica.

Tatsumi es caracteritza per la seva habilitat com a relator, sense prendre partit, convidant el lector a reflexionar sobre el que acaba de llegir. I llegim les històries amb aflicció per la seva contundència, per contemplar la desesperació que porta els diferents personatges a prendre les decisions que acaben prenent (abandonar la teva mare malalta… ficar la mà en una màquina per poder cobrar una bona indemnització, encara que perdessis el braç…). És descoratjador observar la sensació de manca d’esperança amb què s’afrontava el dia a dia, la percepció que els havien robat un somni i que vivien en un lloc on no volien viure.

L’única història protagonitzada per una dona en aquests dos volums (no era gens habitual en aquella època) correspon al relat d’una prostituta que atenia només militars nord-americans. Explotada per aquests, repudiada pels veïns, utilitzada pel seu pare. Però, en realitat, les dones són molt presents a la resta de les històries: mares, núvies, dones, companyes, cambreres… I és aquí on apareixen els aspectes més durs de les dues recopilacions: les conseqüències de tenir un embaràs no desitjat a una època i lloc on els mètodes anticonceptius no eren gens fàcils ni barats. Conseqüències: avortaments clandestins amb tot el que això suposa per a les dones, i abandonament dels nadons nounats, cosa que suposava la mort en llançar-los a les escombraries o les clavegueres.

Qualsevol anàlisi sociològica de la societat japonesa a les grans ciutats als anys seixanta ha de tenir en compte el treball de Tatsumi, un relator despietat del seu entorn. El seu estil característic en tinta en blanc i negre reforça el realisme del seu discurs, amb les taques de negre i els grisos que doten de foscor i profunditat, respectivament, mostrant de manera atroç la desesperació dels seus personatges. El seu estil és realista i característic, diferenciant-se del dogma associat al manga amb ulls grans i expressius. La manca d’identitat, el desarrelament, les relacions de parella, la sexualitat, la intimitat, la precarietat laboral i les interminables jornades de treball són el testimoni d’una realitat que ens incomoda com a lectors en descobrir… que no era or tot el que lluïa al miracle econòmic japonès dels seixanta.