L’actual crisi econòmica va tenir el seu origen en una crisi financera i la manca de liquiditat va afectar de forma especialment virulenta al nostre sistema econòmic, per estar basat en l’economia especulativa i en el sector serveis que, com totes i tots sabem, és molt sensible a les oscil·lacions de l’economia global.
Lluny d’atacar aquestes febleses, la resposta dels poders públics estatals va ser la reforma del sistema financer, amb una operació de concentració del mateix a unes poques entitats, sufragada amb fons públics, les retallades en els serveis públics, la reforma de les pensions i l’aplicació de dues reformes laborals. Reformes, aquestes, que, en lloc de protegir els drets laborals dels treballadors i treballadores en un context social crític, tenien com a finalitat vetlar pels interessos empresarials, buidant de contingut la negociació col·lectiva i flexibilitzant el mercat de treball. El resultat és per tots i totes conegut: taxes d’atur astronòmiques i precarització del mercat laboral en el sentit més ample que es pot atorgar al terme.
Aquesta afirmació es fa més explícita, si s’analitzen les conclusions de l’Informe de l’OCDE (2018) sobre l’ocupació a l’Estat espanyol que, a grans trets, conclou que: encara arrosseguen una taxa de desocupació set punts per dalt del nivell precrisi, el nivell de seguretat laboral dels treballadors i treballadores és el segon més baix de l’OCDE i que els salaris mantenen un creixement negatiu, atribuït a “la important i creixent part de treballadors en ocupacions mal pagades i a temps parcial involuntari”.
És ací on cal fer un parèntesi i reflexionar sobre les causes que expliquen aquestes dades. Per una banda, les taxes d’atur per sobre de la mitjana dels països del nostre entorn, obeeixen, en part i com ja hem dit, a la debilitat del nostre model productiu, però també cal atribuir-les a les mesures d’abaratiment i a la flexibilització de les condicions per l’acomiadament que han introduït les dues reformes laborals i que, lluny de fomentar la generació d’ocupació, han estat aprofitades per l’empresariat per suprimir mà d’obra o, en el millor dels casos, per substituir-la per altra en condicions molt més precàries, com així ho reconeix la mateixa OCDE.
Per tant, no estem sols davant d’unes taxes d’atur inacceptables en el marc d’estabilitat econòmica de la UE, sinó que també estem davant un canvi en el paradigma del model de l’ocupació, en què s’està substituint una ocupació estable i de qualitat, anterior a la crisi, per una altra, precària i mal retribuïda. Fets no atribuïbles a la crisi, sinó al canvi en el marc legal que regula les garanties laborals. Parlem de la institucionalització de modalitats de contractes laborals precaris per definició, la generalització dels falsos autònoms i dels contractes a temps parcial que no ho són i, en definitiva, a la liberalització encoberta del mercat laboral com a conseqüència del desballestament del sistema de negociació col·lectiva.
Ara, passat el temps i aprofitant els canvis polítics, s’obri el debat sobre la conveniència de revertir, totalment o parcialment, l’impacte de les reformes laborals i així, facilitar que el canvi favorable de la situació econòmica, arribe, també, a les famílies, millorant la qualitat de l’ocupació dels seus membres i, per tant, els seus ingressos vitals més importants. Malauradament, sembla que els dubtes i les incerteses d’un Govern que no ha acabat de definir el moment ni l’abast de la contra-reforma, així com les pressions de la patronal i dels poders financers guanyen la partida.
Per Intersindical Valenciana la crisi sols estarà superada quan la millora del poder adquisitiu arribe a les famílies i això passa necessàriament per la derogació de la regulació legal del mercat laboral que imposen les reformes laborals de 2010 i 2012. És per això que, instem a derogar les reformes laborals, restituint la legalitat anterior, més garantista dels drets laborals dels treballadors i treballadores i socialment més justa, perquè només mitjançant la derogació, es podrà parlar de recuperació de drets laborals, de millorar la renda de les famílies i d’igualtat social.
Ara bé, quan parlem de la derogació total de les reformes laborals de 2010 i 2012, ho fen en un sentit generalista, perquè entenem que, considerada globalment, la situació del mercat laboral era millor abans de les reformes que la de després, però, òbviament, si entrem a l’anàlisi detallat d’aquestes, hi ha determinats aspectes de les reformes que, a parer nostre, constitueixen vertaderes línies roges que no són admissibles.
Primera reforma de 2010
Pel que fa a la reforma laboral de 2010 cal derogar els preceptes que fan referència a: l’extensió del contracte d’obra, l’ampliació de les causes d’acomiadament objectiu que, a més, afecten les indemnitzacions per acomiadament, les indemnitzacions pels contractes de foment de la contractació, les modificacions en la inaplicabilitat del règim salarial del conveni i dels expedient de regulació de l’ocupació amb reducció de la jornada.
Per la seua banda i pel que fa a la reforma laboral de 2012: el preceptes que modifiquen la regulació de les ETT’s, la supressió de la ultra-activitat dels convenis, les condicions de no aplicabilitat o la prevalença dels convenis d’empresa, la flexibilització de la modificació de les condicions de treball i dels expedients de regulació de l’ocupació, la modalitat de contractació per a «emprenedors», l’extensió del contracte de formació, les modificacions de les causes objectives d’acomiadament i les indemnitzacions per acomiadament procedent o improcedent o l’acomiadament per absentisme.
Com es pot comprovar, un llarg llistat que, per economia d’esforços, justifica que utilitzem amb el caràcter genèric l’exigència de la derogació de les reformes laborals de 2010 i 2012; perquè si l’excusa per aplicar aquestes reformes era incrementar la competitivitat de nostre teixit productiu, reduint costos salarials i així evitar l’atur, el temps ha demostrat, com ja havíem dit, que no només s’han demostrat ineficaces, sinó que, a més, ens han deixat un erm en matèria de drets laborals i una societat cada vegada més desigual i injusta.
1 comentari
SRP GC6