Feia temps que em rondava pel cap escriure sobre la jubilació anticipada i el món paral·lel fet a mesura que es va creant i ampliant al seu voltant i fins quan el sistema podrà aguantar aquest fet, però sempre hi havia un motiu o un altre que em privava de posar-m’hi, fins que fa uns dies unes causualitats* m’hi van obligar.
El meu relat pretenia ser un clam, una reivindicació. No desaprofiteu aquella generació que cavalca entre els mal anomenats boomers i la desconeguda generació X, aquest grup de població que ha begut del saber fer dels que els precedeixen i que escolten i són al costat dels que els segueixen. Aquells que són el nexe d’unió entre el món analògic i el digital, entre l’slow i el fast… però com deia més amunt, unes causualitats se’m van creuar pel camí i m’hi van obligar, tot i que fent un gir en el discurs.
Sempre m’agrada llegir el diari fora de temps, aquells articles i reportatges atemporals que no estan lligats a una notícia que demà ja haurà caducat o haurà canviat tant en tan poc temps que la notícia sembla una altra.
Un dissabte, mentre esmorzava, em vaig trobar davant d’un article titulat: La vida encongeix. Sobre la crisi de la mitjana edat d’Ignacio Peyró. Podria transcriure bona part de l’escrit, però em quedo amb això: “el dia que vaig complir quaranta anys va ser un dia molt feliç, però –com un núvol que de sobte oculta el sol– se’m va creuar per un instant un pensament: Allò que m’ha de matar ja ha nascut”. Vaig tornar a llegir el títol i vaig pensar que aquest es prestava a debat, però vaig continuar llegint. Segons avançava en la lectura, semblava que aquell text no l’hagués escrit una persona de “mitjana edat” (seguint la lògica del títol,) llevat que aquesta persona es trobés de ple en l’anomenada “crisi dels 40”, però, i si no era així, i si realment l’autor era el perfil de persona d’aquesta edat que mena les nostres regnes, qui marca les regles del joc, aquells per a qui les persones arribades als seixanta i en alguns casos als 55, ja no són productives i, per tant, cal defenestrar, cal cessar.
Hi ha persones que als quaranta comencen a ser pares i mares, altres que encara són aprenents de fill. Altres que als 50 i 60, sobretot les dones –amb la menopausa a flor de pell–, aprenen a estimar-se, no els fa por dir en veu alta que saben que no saben, sabent que saben molt més que aquells que es creuen que ho saben tot.
Perquè… què saben del que una mestra que fa anys que ensenya, acompanyant, aprenent, observant, tenint cura de les criatures, en definitiva; què saben d’una professional amb una experiència de gairebé dos terços de la seva vida viscuda. Què saben del que aquesta mestra de seixanta anys pot aportar a la mestra jove, amb il·lusió i coneixements tecnològics però inexperta en l’acompanyament, en l’observació, en el tracte. Potser no els interessa saber que hi ha lloc per una altra manera de fer, la del relleu amb acompanyament, on convisquin dues generacions per atendre i encaminar la tercera generació.
I què saben d’aquella directiva experta a coordinar grups intergeneracionals i encaixar desajustos, d’aquell cap de recursos humans que continua assessorant a l’ombra als que hagués pogut acompanyar en plena llum del dia, d’aquella tècnica que s’enginyava activitats que nodrien aules i tallers. La llista seria interminable…
Fa uns dies vam quedar per sopar quatre amigues de tota la vida, de la mateixa edat, seixanta anys. De totes, una ja jubilada i a la meva pregunta de, què va sentir el dia que es va jubilar, la seva resposta va ser: “llibertat”. Sense gairebé pensar-m’ho, vaig dir: “em recorda a Pla 75“… però no vaig continuar, vaig creure que potser no tocava.
Pla 75 era l’altra causualitat que em va portar a posar-m’hi. Aquesta pel·lícula, d’un realisme que fereix, òpera prima de la directora japonesa Chie Hayakawa, és una distopia ambientada en un futur no llunyà que mostra com en un món capitalista, on la persona no val més del que produeix, el govern proposa un acompanyament planificat financerament i logísticament per posar fi a la vida de la gent als 75 anys. En un moment donat se senten en off les notícies de la TV que diuen: “Han passat tres anys des que va començar el Pla 75. S’han multiplicat les empreses del sector privat que ingressen més de 10.000 milions de dòlars. El govern es planteja baixar l’edat del Pla a 65 anys en els deu anys vinents. Els experts creuen que en un país tan envellit com el nostre aquesta mesura podria ser de gran ajuda”.
Podria seguir, però, com diu la frase: Hasta aquí puedo leer!
* causualitats. Suma de casualitat i causalitat
