L’any 2022 pretén ser un punt d’inflexió que reverteixi les conseqüències d’una crisi immobiliària que ha deixat centenars d’edificis a mig construir, visibles quinze anys després. A més, la Sareb, el conegut com a “banc dolent” que va assumir els actius tòxics de les entitats financeres i que “no anava a costar ni un euro als contribuents” ha fet deu anys, sense complir amb els objectius fixats. El Govern ha hagut d’assumir el deute, obligat per Europa, i després de fer-se amb el control, té cinc anys per aconseguir que les entitats privades tornin el capital. En cas contrari la devolució recau en l’Estat. La factura suma una despesa de 60.000 milions gastats opacament, més 35.000 milions en deute.
L’èxtasi immobiliari
Cap als anys 2000 el preu de l’habitatge pujava un 17% anual amb una inflació molt baixa. S’iniciaven cada any uns 600.000 habitatges nous, amb rècord el 2006 amb 762.540, segons el Ministeri de Foment. Més que les començades a Alemanya, Itàlia, França i el Regne Unit. Les grues eren el que avui són edificis mig acabats.
El crèdit barat i fàcil per a tothom van fer la resta per inflar una bombolla que esclatava el 2008. Durant el 2007, del total del crèdit, un 60% es concentrava en construcció, compra i venda d’habitatge i arribava al bilió d’euros, el que suposava el 100% del PIB: “Tot valia perquè tot es finançava, el que avui dia és impensable”, afirma Joaquin Agudo Bautista, promotor afectat per la crisi. La revalorització de l’habitatge entre 1997 i 2007 va ser del 191% segons The Economist, la segona de l’OCDE mentre que la del Regne Unit era del 168% i la dels Estats Units del 85%.
Però, mentre augmentava la construcció es reduïa l’habitatge protegit. El 1985 es van iniciar 222.310 habitatges i un 64% era protegit, deu anys més tard passava a ser la meitat, un 33%. L’any 2006, en ple auge de construcció, de 760.000 unitats, un 87% eren lliures i un ínfim 13% protegit. A més, el preu del metre quadrat es va disparar un 355%: de 330 euros el 1985 a 2.100 euros el 2008. Les facilitats perquè la gent pogués comprar van suposar que l’endeutament de les famílies passés del 34% el 1985 a més del 125%. La concessió d’hipoteques va fer rècord el 2007. Se’n van concedir més d’un milió i el saldo hipotecari era equivalent al 100% del PIB. A més, es va substituir el tipus d’interès fix pel variable i es va augmentar el termini d’amortització, amb un crèdit barat. La construcció es convertia en el motor de l’economia nacional entre un clima d’eufòria.
A partir del 2006 el mercat immobiliari ja donava símptomes de debilitament, amb una sobrevaloració de l’habitatge des de 2002 advertit pel Banc d’Espanya. El juny del 2007 el preu de l’habitatge va arribar a ser 9,1 cops la renda bruta mitjana dels habitatges. Amb la crisi de les hipoteques americanes de baixa qualitat, conegudes com a subprime, la festa acabava. “Vam passar de 300 quilòmetres per hora a 0, a un xoc contra un mur”, afirma Joaquín Agudo. “Vaig haver de deixar de construir, perquè el banc va tancar l’aixeta i la gent no podia enfrontar la compravenda. El sistema financer va parar i ens va frenar en sec a tots”, conclou.
Sareb: una dècada de pèrdues
L’estiu de 2012, l’exministre d’Economia Luis de Guindos afirmava: “l’operació no tindrà cap cost per als ciutadans”. Deu anys després, la factura a les arques públiques ascendeix als 60.000 milions amb un balanç de propietats opac, exercici rere exercici amb pèrdues i 35.000 milions en deute que l’Eurostat va obligar a comptabilitzar com a deute públic al Govern durant la pandèmia. “La creació d’un banc dolent, tot i no ser l’única opció, va ser una de les opcions escollida per molts països amb bons resultats. La demora en la seva posada en marxa i el preu pel qual es van comprar els actius tòxics a les entitats explica les pèrdues que ha registrat la Sareb”, explica Antonio Garrido, catedràtic de la Facultat d’Economia i Empresa de la Universitat de Barcelona.
El Govern de Pedro Sánchez, després d’haver estat obligat a assumir el deute, ha volgut desbloquejar l’enrocament en què es trobava la Sareb. La representació pública es va fer mitjançant el Fons de Reestructuració Ordenada Bancària (FROB) que el passat mes d’abril aconseguia el control efectiu de la Sareb després de formalitzar l’adquisició d’un 4,24% del capital social i assolir una participació del 50,14% de la companyia. A més, va anomenar com a nou president a Javier Torres en substitució de Javier García del Río.
El FROB va realitzar una oferta als bancs i asseguradores per a poder adquirir la totalitat de les seves accions a raó d’1 cèntim per cada 39.710 títols. “El control públic, lluny de servir per a recuperar una funció social, ha estat una volta més de rosca per a cedir la gestió a fons voltor com Blackstone i KKR”, lamenta Juanjo Ramón, tècnic de comunicació i activista de la PAH. “Una cartera immobiliària així hauria de servir per a donar resposta a l’emergència habitacional que patim des de fa una dècada. Ampliar el parc públic d’habitatge, donar resposta a les famílies desnonades sense alternativa i garantir el dret a l’habitatge amb lloguers socials a les centenars de famílies que estan vivint a pisos propietat de la Sareb, entre amenaces de desnonaments”, afegeix.
La Generalitat acaba amb el paisatge de la crisi
La Generalitat volia donar carpetada a un paisatge de totxo amb edificis a mig construir després de l’esclat de la crisi del 2008. Amb el decret llei 17/2019 el Govern català fixa el 2022 com a l’últim any per a acabar de construir-los, ja que, en cas contrari hauran de ser enderrocats.
El marc legislatiu, vigent des del 31 de desembre de 2019, modifica els terminis i condicions de les pròrrogues de llicències parades durant la crisi econòmica. Contempla reactivar les llicències aturades des de l’1 de gener de 2008 en el cas que no es poguessin acabar les obres a causa de la crisi econòmica; si l’adaptació de les obres executades a la normativa tècnica actual és inviable econòmicament i si les obres són conformes al plantejament urbanístic actual. Per tant, en cas que el 31 de desembre de 2022 no s’hagin acabat el promotor queda obligat a enderrocar l’edifici inacabat, en un màxim d’un any i l’administració pot executar forçosament. “D’alguna manera o una altra s’ha de donar una solució després de catorze anys”, assegura Joaquín Agudo i afegeix que “com la Sareb no ha estat capaç de solucionar-ho, ara s’opta per tirar-ho avall”.
