El país està en deute amb els i les joves. Ja arrossegàvem una inestabilitat extrema, i això no ha fet més que agreujar-se els darrers mesos: tenim les pitjors perspectives de futur i patim la precarietat del present més que la resta de la població. Per això els joves necessitem que el nou Govern es posi en marxa de seguida i que materialitzi polítiques concretes i posi al centre del debat públic els reptes en clau d’ocupació juvenil, emancipació, salut emocional i creació de nous horitzons per al jovent de tots els racons del territori.
És d’urgència fer-ho i les xifres parlen per si soles. Esgarrifen. Fa pocs dies, l’Observatori Català de Joventut es feia ressò del darrer informe trimestral de l’Enquesta de Població Activa en clau juvenil.
Només en citaré algunes dades. El coeficient d’atur juvenil (14,4%) és de més del doble que la mitjana del conjunt de la població (6,8%); la taxa d’atur juvenil -el coeficient es calcula sobre el total de la població i la taxa sobre la població activa- encara és més greu (24,3%) i s’aguditza entre les noies: s’ha consolidat, així, un atur juvenil femení més alt (25,7%) respecte del masculí (23,1%). La pitjor dada és, però, la taxa d’emancipació entre els joves, que se situa al mínim històric. De fet, en menys de 15 anys hem retrocedit 15 punts: el 2007 era del 33,1% mentre que avui el volum de joves emancipats és només d’un 18%.
I de resposta, només n’hi ha una. La solució per als i les joves passa per ampliar drets. Com? Doncs, per exemple, amb un Pla de Xoc contra l’Atur Juvenil que possibiliti contractar fins a 25.000 persones joves i reduir amb celeritat un terç d’aquells i aquelles joves que estan sense feina. El president de la Generalitat, Pere Aragonès, ja ho ha apuntat en aquest sentit. Seria una via per retornar a xifres pre-Covid, però és evident que no ens podem quedar aquí. És indispensable fer canvis estructurals; i derogar les reformes laborals impulsades a l’estat espanyol és imperiós. També ho és augmentar el salari mínim interprofessional (SMI) i dotar-nos d’un marc català de relacions laborals.
En clau d’habitatge caldrà una aposta decidida per l’augment de l’habitatge públic, i això implica inversió. Aprenent, això sí, dels errors del passat: el nou parc públic ha de ser permanent i ha de pivotar sobre un model de lloguer, alhora que regulem per combatre l’especulació i fomentem models alternatius com l’habitatge cooperatiu en règim de dret d’ús. El repte de la mobilitat és també un puntal per tenir una Catalunya connectada en xarxa de forma sostenible i allunyar-nos del model radial que ens aboca a la desigualtat de condicions i d’oportunitats entre territoris.
I, és clar, els drets s’aprenen i es garanteixen posant l’educació al centre. És inajornable potenciar l’FP, capgirar la precarietat dels professors associats, redoblar l’aposta per la recerca i reconèixer l’educació que es fa arreu, començant pel teixit associatiu del lleure educatiu. Sabem que som més forts quan apostem col·lectivament per l’associacionisme i la cooperació entre iguals. En aquest sentit, insistim a garantir el vot als 16 anys, una demanda històrica. Prendre consciència política és per al jovent organitzar-se, comprometre’s i compartir lluites davant d’una extrema dreta creixent, davant de l’odi i davant de la incertesa social, civil i democràtica.
Com deia al principi, la situació és dura, és fràgil i, per a molts, fins i tot és cruel. I no puc deixar d’assenyalar-ho: ens equivocarem si no abordem els problemes de salut mental, si ho deixem de banda; si no revertim l’augment desbocat, entre les persones més joves, d’aquests trastorns que han disparat darrerament els casos de suïcidi juvenil.
Per ells i elles, també hem de bastir una esperança tangible. Per a tots els que venim darrere. I, per fer-la, volem tenir veu i ser-ne protagonistes. Senzillament perquè el futur depèn de nosaltres. Nosaltres el futur el veiem i el volem en forma de República Catalana, amb horitzó Països Catalans. I sabem que, com tots els projectes col·lectius a favor de les majories, no ens el regalarà ningú. Però el construirem a partir del propi valer i de la necessitat de disposar d’una nova societat que hagi nascut des de baix i blindi tots els drets que exigim ja. Ens mereixem tenir un país que ens doni les eines per desenvolupar plenament els nostres projectes de vida. I som aquí per fer-ho.
