Es tracta d’un canvi brusc que ve alimentat per algunes causes conjunturals (els desajustos de la cadena de subministrament provocats per la Covid) i d’altres, de més llarg abast, que afecten l’energia, especialment l’electricitat per la desbaratada translació al seu preu dels preus del gas en mercats internacionals afectats per una incerta pressió geopolítica.
Convé recordar que el preu mitjà de l’electricitat -que va ser 45,6 €/MWh a la dècada 2010-2020 i de només 36 €/MWh el 2020- ha superat els 300 €/MWh en els darrers dies de 2021. Si es compara aquest preu amb la mitjana del 2010-2020, l’increment ha estat superior al 600%, i els preus dels seus futurs apunten que el 2022 continuaran sent més de quatre vegades superiors als dels darrers 10 anys, gairebé duplicant el preu mitjà del 2021.
Per comprendre la magnitud d’aquest augment de preus tingueu en compte el següent: pagar la llum al preu de la cotització del futur per al 2022 suposa que els consumidors elèctrics a Espanya pagarem, almenys, 40.000 milions d’euros més, en un sol any, que el que haguéssim pagat amb el preu mitjà de la dècada anterior. Aquesta és la diferència entre la cotització del futur per al 2022 i la mitjana de preus del 2010-2020, multiplicada per la demanda elèctrica peninsular.
Es tracta d’un sobrecost terrible i molt perillós per a l’economia perquè quan pugen els preus de l’electricitat ho puja tot, des del preu del pa (en els costos del qual pesa més l’electricitat que la farina) fins al de la resta dels aliments, les manufactures i els serveis. L’electricitat és sistèmica. És present a totes les activitats de la societat.
Les causes del sobtat brot inflacionista
No estem davant d’una inflació per reescalfament de la demanda. Estem davant d’un augment de la inflació en què és present de manera persistent una pujada dels preus de l’electricitat que és aliena, gairebé del tot, al que estigui passant amb els costos.
Que els preus de l’electricitat hagin augmentat molt més que els costos de la producció, es deu al defectuós disseny de l’actual mercat de l’electricitat. És a dir, a la regulació. Una regulació que admet que els consumidors paguin el 100% de l’electricitat al preu ofert per les centrals de gas que només proporcionen un 15% de l’energia consumida i quan el 85% restant amb prou feines ha vist que els costos augmentessin.
Davant d’una crisi energètica d’aquesta mesura, resulta sorprenent que les autoritats competents espanyoles i europees romanguin paralitzades, havent estat elles mateixes les que han dotat els seus països i l’espai comú europeu amb una institució (el mercat elèctric tal com està dissenyat) que aguditza els problemes en comptes de moderar-los. S’ho pot permetre l’economia espanyola i la de la resta dels estats membres?
Amb una altra regulació que tingués en consideració els costos reals de la producció d’electricitat -i no només el preu ofert al mercat per les centrals de gas- els preus se situarien actualment al voltant de 70 €/MWh, quatre vegades inferiors als que s’han verificat aquests dies de desembre de 2021.
La vicepresidenta 3a i ministra per a la Transició Ecològica, responsable des de fa tres anys del 
sector elèctric, ha declarat simplement: “És obvi que hi ha elèctriques que tenen guanys excessius”. Uns guanys que enfonsen les seves arrels en la reforma elèctrica del 1997, realitzada pel PP , tributària dels corrents més sectaris i radicals del neoliberalisme de finals dels anys 90.
Als baròmetres del CIS els preus de l’electricitat s’han convertit en una de les preocupacions predominants dels espanyols. Si la inacció roman -sigui quina sigui la causa de la inacció- les conseqüències electorals per a l’actual govern de coalició podrien ser letals.
Les diferències amb Europa
El mercat spot (mercat diari de l’electricitat) és el mateix a tots els països de la UE, però a Espanya el preu de la central més cara s’ha traslladat al preu que paga el 40% de tots els consumidors –empreses i famílies acollides al preu “regulat”- i acabarà traslladant-se als preus que paguen el 60% restant -empreses i famílies amb contractes bilaterals- O és que les empreses elèctriques verticalment integrades o no, mantindran -per caritat- preus inferiors als del mercat spot, subjacent dels preus de tots els contractes?
A la majoria dels països de la UE, els preus de l’electricitat responen a circumstàncies diverses a Espanya. El mercat spot, per exemple, es limita, en general als Estats de la UE, a efectuar ajustaments residuals amb una limitada translació dels seus preus als preus finals que paguen els consumidors, encara que tard o d’hora i davant de l’absència de reformes , també els consumidors europeus acabaran veient com els seus preus es disparen. Però la diferències entre països van més enllà: uns països tenen nuclears, uns altre no, uns encara tenen carbó, o un major o menor pes del gas, també menor generació hidroelèctrica i diferent capacitat de regulació en els seus aprofitaments hidroelèctrics… 
La composició del parc de generació de cada país determina que la bretxa entre costos i preus de l’electricitat sigui més gran o més petita en uns o altres països, afectant la magnitud de les transferències dels consumidors a les empreses elèctriques. A Espanya, on la meitat de la generació elèctrica prové de fonts renovables i un terç de nuclears i generació d’“alta eficiència”, és – segurament amb França- un dels països europeus on la magnitud de tal transferència de rendes és més gran, amb la diferència que, si bé a França aquestes rendes acaben a les arques d’una empresa pública, a Espanya acaben als comptes de resultats d’empreses 100% privats. En qualsevol cas, a França, ni més ni menys que 100.000 GWh nuclears tenen un preu regulat al voltant de 40 €/MWh, molt proper al cost mitjà, que està, sempre estarà, esmorteint l’impacte del preu del gas al preu de l’electricitat francesa.
Tot això explica en part la diferent percepció existent a Espanya en relació amb la resta de països de la UE. Les comparacions internacionals poden conduir a conclusions errònies. No a tots els països de la UE està passant el mateix que passa a Espanya.
El conflicte principal és entre les elèctriques i el conjunt de les empreses
Mentrestant, un intolerable silenci còmplice de la CEOE empara les empreses elèctriques mentre clama, però, contra les pujades de l’SMI o de les cotitzacions socials.
És reconeguda l’enorme influència política de les grans empreses elèctriques, tant a nivell nacional com comunitari. No és un problema de corrupció de les institucions. Es tracta de la capacitat de persuasió que les empreses desenvolupen davant d’unes institucions sense els recursos econòmics, humans i de coneixement de què disposen sense límit: mitjans de comunicació, consultores, càtedres, bufets d’advocats… Aquesta capacitat prové del seu poder econòmic, derivat d’un elevat grau de concentració oligopòlica, amb centrals elèctriques de grans dimensions, moltes d’elles no “replicables” (totes les nuclears i hidroelèctriques no competeixen amb nous inversors perquè la possibilitat de noves inversions en aquests segments està esgotada des de fa més de 30 anys) cosa que dificulta i posa en qüestió l’existència mateixa del mercat i, per descomptat, també l’existència d’una competència efectiva que si ho fos revelaria els costos de producció i no només els costos d’oportunitat de les centrals de gas.
Però és impossible per al Govern -malgrat la passivitat i absència inexplicable en el debat públic de la CNMC- ignorar els efectes socials i polítics de la pressió que sobre la inflació actual exerceixen els preus de l’electricitat. Cada matí de cada dia s’engega un mecanisme que transfereix indegudament a les empreses elèctriques uns 40 milions d’euros (o el doble o triple, segons el mercat spot d’aquests dies). Aquesta transferència la paguen els consumidors domèstics, però també les PIMES i altres empreses més grans que veuen disminuir els seus marges i els seus beneficis, posant fins i tot en joc la seva pròpia viabilitat.
Aquesta situació enfronta un grapat de companyies -tres o quatre- amb tres milions d’empreses a les quals l’alt preu elèctric llasta les millors possibilitats de competir en l’economia interior i global. Els marges es minoren i les rendes disponibles de les famílies minven en detriment d’altres consums. Mentre la CEOE calla.
A Espanya hi ha marge d’actuació
La formació de preus en un mercat tan inadequadament dissenyat és compatible, però, amb un ajustament de les retribucions en liquidacions posteriors que complementarien la retribució de cada central elèctrica amb la diferència (en + o en -) entre el preu reconegut i el preu de mercat. Un ajustament que permetria tornar als consumidors rendes excessives i injustificades obtingudes per les empreses elèctriques i, fins i tot, restituir-los pèrdues insostenibles si els preus s’enfonsessin. D’aquesta manera la retribució dels diferents tipus d’energia s’aproximaria als costos i els consumidors pagarien el cost mitjà de l’electricitat que consumeixen… no altres superiors. En fi, una manera de resoldre amb pragmatisme les múltiples fallades presents al “particular” mercat de l’electricitat del que les institucions reguladores ens han dotat.
Aquest plantejament respecte la formació dels preus al mercat majorista, no tracta de forma discriminatòria cap tecnologia del mercat, serveix a un fi d’interès general (tornar al consumidor les rendes no justificades de les empreses), i respecta la confiança legítima en no alterar les expectatives de les empreses propietàries de les centrals al moment de la inversió.
La normativa UE no entraria en conflicte amb mecanismes de naturalesa. Un cop fixat el preu marginal al mercat, els preus continuarien sent la referència per als intercanvis internacionals, els mercats de futurs i per a la cassació òptima de les diferents centrals.
En aquesta línia ja s’ha actuat en altres països europeus i també a Espanya en ajustar la retribució renovable el 2014 i en la detracció dels drets de CO2 per a la retribució de les centrals no emissores que va ser avalada per sentència del TJUE. Fins i tot, les subhastes a llarg termini realitzades a Espanya el 2021 per fixar la retribució de l’electricitat que produiran més de 6.300 MW renovables, ja està acollida a un mecanisme de liquidacions semblant. No és gaire diferent tampoc del mecanisme que opera a França en relació amb part del parc nuclear.
El Govern hauria d’actuar immediatament. Són competències que no poden ser objectades per la Comissió Europea i no ho seran si s’adopten amb decisió i amb els sòlids arguments que assisteixen a Espanya, ben fonamentats en les característiques del seu parc nuclear i hidroelèctric i en la història regulatòria, econòmica i financera d’aquestes centrals i de les empreses propietàries.
L’amenaça elèctrica sobre la nostra economia ha de ser reduïda fins a la desaparició. És una responsabilitat ineludible del Govern i de les institucions reguladores espanyoles i comunitàries. Una responsabilitat ineludible i indeclinable.
Aquesta és una anàlisi d’economistes davant de la crisi.
