Elles, en concret, són dues de les infermeres que reclamen una millora del sistema sanitari. Les reivindicacions parteixen de dos eixos. D’una banda, el reconeixement legal de les professionals com a persones graduades. I, d’altra banda, una compensació econòmica per aquelles feines que fan, però que no corresponen estrictament a la infermeria.
Dels dies de vaga, però, els queda una espina: “Tenim la sensació de responsabilitat amb la feina; som compromeses i treballem per cuidar les persones. Deixar de treballar vol dir deixar les persones de banda. Entrem en una sensació d’ambivalència”.
Quin balanç feu del primer mig mes de vaga?
Laia: per mi és històric. Hi ha hagut vagues de metges i a escala general, però és la primera indefinida exclusivament d’infermeres.
Núria: tot va començar abans de la convocatòria de vaga. Hi va haver moviment en els grups de WhatsApp, ens vam posar d’acord. Vam veure que, al global de Catalunya, les infermeres estem molt d’acord en la injustícia que percebem. És un malestar conjunt als Centres d’Atenció Primària (CAP), als hospitals, per part de les llevadores…
Com heu gestionat la vaga entre el personal del CAP Rambla i El Pla?
L: els serveis mínims per a vagues indefinides és del 25%. Hi ha gent que ha fet més dies o menys perquè, al final, repercuteix econòmicament. Entre els treballadors, hem definit les tasques que hem de fer i quines deixem de fer; hem fet un treball col·laboratiu.
N: el nostre cap diu qui està de mínims i qui ha de venir a treballar. Som tres treballadors al matí i tres a la tarda. S’intenta que hi hagi algú per domicili, urgències i suport. Cada tres dies, n’hem de venir un. Estem fent les cures i els tractaments que no es poden endarrerir. Fins fa un mes, les infermeres hem assumit feines que anys enrere havien estat del metge, com la gestió de principi a final de refredats, grips, infeccions d’orina, ull vermell… Com que aquests temes són mèdics.
L: la primera setmana va haver-hi més mobilitzacions programades i més companyes van fer vaga.
N: a l’hospital es queixaven que no han pogut fer vaga perquè, en situació normal, ja són mínims. Les que sortien a les manifestacions era perquè no els tocava treballar.
Com definiríeu els eixos bàsics de les reivindicacions?
L: l’últim acord del Departament de Salut, previ al que s’ha iniciat ara, és del 2006, i estem al 2024. Aproximadament des del 2012 existeixen graus universitaris; van desaparèixer les llicenciatures i les diplomatures. Jo sóc diplomada, però amb el canvi de sistema equival a un grau. Tots els infermers, psicòlegs, nutricionistes… són graus universitaris; és la mateixa titulació. Ara bé, de cara a l’administració, es continua classificant amb el sistema d’abans: el que abans eren llicenciats tenen un nivell i, els diplomats, un per sota. Era i és molt jeràrquic. Nosaltres demanem que, si tot són graus, tothom tingui la mateixa classificació.
N: el 2023 s’ha fet el nou acord i hi ha hagut canvis pel mig, cal actualitzar-ho.
L: una altra qüestió són les especialitats. Des que apareixen els graus, també hi ha les especialitats. Abans, tu feies la diplomatura i un postgrau o màster per especialitzar-te, però ara es fa amb els exàmens EIR (Infermers Interns Residents). Però les companyes que ho fan no tenen garantit que tinguin feina de la seva especialitat. És a dir, no reivindiquem només que se’ns reconegui econòmicament, també és el fet que, si m’he format en un camp, pugui treballar-hi exclusivament.
N: en altres paraules, si tens l’especialitat de primària (CAP), no és perquè vagis a l’hospital.
Vosaltres treballeu en la vostra especialitat?
N: sí, les dues som de família comunitària.
L: en el meu cas, que sóc de diplomatura, l’any 2010 ens van donar la possibilitat d’apuntar-nos a un examen. Podíem presentar-nos les que teníem certa experiència i un màster o postgrau. L’examen el vam fer fa 1 any i mig. Qui no ha aprovat l’examen, no tindrà possibilitat de tenir especialitat.
N: era un examen d’anivellació, amb només una revàlida. Està bé que la professió evolucioni, però també ho han de fer els reconeixements legals i econòmics. Si agafes una responsabilitat que abans no tenies, com ha succeït fins fa un mes, el normal és que tinguis recompensa.
Hi ha molta gent que no pot dedicar-se a la seva especialitat?
L: cada any surten a Espanya unes 2.000 places de residència (EIR) per a infermeria, però en aquest camp hi ha 300.000 persones. Perquè tothom tingui possibilitat han de passar molts anys.
N: i les especialitats que més criden l’atenció a infermeria són llevadora, pediatria i salut mental. És més difícil accedir-hi.
En l’actualitat, ja hi és el III Acord de l’Institut Català de la Salut (ICS), que injectarà 320 milions d’euros. Quina valoració en feu?
L: és molt poc equitatiu, no només per a les infermeres, sinó per a tothom que treballa en un ambulatori, hospital, presons… en algun lloc on hi ha una secció de salut. Les infermeres hi apareixem, però hi ha gent que no. Per exemple, manteniment.
N: el que ens va sobtar és la diferència de sou. A un metge se li ha incrementat en 20.000 euros anuals, cosa que ens alegra. Però aleshores et fixes en les infermeres i són uns 1.500 – 1.700 d’augment. Hi ha molt poca equitat.
L: s’hauria d’haver repartit d’una altra manera.
A un metge se li ha incrementat en 20.000€ anuals, cosa que ens alegra. Però et fixes en les infermeres i a elles només uns 1.500 – 1.700€ anuals.
Calen més diners?
N: és més la distribució.
L: els diners sempre ajuden, però, al cap i a la fi, cal el reconeixement de la feina i la definició de tasques. A més, a primària hi ha cada cop més manca de professionals; ens hem d’organitzar les que som. Al preacord he trobat a faltar una visibilització real del que fem i de com ens organitzem amb el que trobem, que és una població cada cop més vella.
En termes de personal, quina situació teniu al CAP Rambla?
L: som uns 15 treballadors. Aquest assumeix més població i, per això, n’hi ha més que al Pla. Pediatria, per exemple, està aquí i tots els infants s’atenen en aquest. El que condiciona més és que els treballadors siguin fixes o eventuals. Si som sempre els mateixos, ens podem organitzar i avançar. En canvi, és més complicat si els canvis són constants.
N: més enllà de Sant Feliu, els CAPs també són diferents en funció del barri. El pacient, la procedència… són petits canvis dins de la mateixa professió.
Hi ha un problema de recursos humans?
N: falten infermeres i metges.
L: en pocs anys s’ha jubilat molta gent de la generació del babyboom. També, hi ha molta gent que acaba la carrera i marxa a l’estranger perquè té altres inquietuds, millor recompensa o per qüestió del reconeixement de la feina.
N: la primària potser no és tan lluïda com una altra especialitat, però és necessària, perquè és la porta d’entrada al sistema sanitari. Si hi hagués una bona base a l’assistència primària, no hauria de passar tanta gent a l’hospital. Socialment, però, no està tan reconeguda.
Hi ha una bona base a l’atenció primària?
N: falten recursos de diagnòstic, sobretot de personal especialitzat. Hi ha molta llista d’espera i no és el que voldríem com a pacients ni el que volem com a infermeres. Al CAP Rambla, està tot cobert al 100%. Ens caldria un metge més perquè les urgències estan atapeïdes cada dia. Potser la percepció de l’usuari no és la mateixa, però ho veiem així. Les llistes per a alguns especialistes també són llargues.
L: i falten altres professionals. De treballadors socials, només hi ha 1 persona.
N: és una figura indispensable, només en tenim una i no creiem que estigui valorada com hauria d’estar.
L: de TCAE (Tècnics de Cures Auxiliars d’Infermeria) només en tenim dos, un al matí i l’altre a la tarda. El volum de personal que hi ha més és metges, infermers i administratius. Trobo que hi ha dificultat per trobar personal. Cal donar un impuls a la primària des de les facultats, tant de medicina com d’infermeria. Per exemple, a l’últim repartiment de l’examen MIR no es van omplir totes les places de primària; vol dir que caldria fer algun canvi perquè fos més interessant de cara enfora. També hi influeix la temporalitat. No hi ha continuïtat laboral. Pots estar 3 anys treballant al mateix centre i no t’asseguren que t’hi quedis.
El 2021 es va aprovar un Reial Decret Llei per garantir estabilitat en els contractes. Quins canvis heu percebut?
L: al món de la sanitat el personal pot ser suplent, interí o fix. Periòdicament, es fan oposicions perquè l’interí passi a fix. Són processos molt lents. Quan es fa l’examen, fins que acaba el procés poden passar 3 o 4 anys. Les últimes oposicions d’infermeria van trigar 5 anys.
N: nosaltres vam fer l’examen l’any 2019 i ens han donat plaça fixa aquest any. Ara, el que també fan és que les persones que tenen més temps treballat els donen la plaça per mèrits. És com si fos una convalidació. No són funcionaris però tenen la feina indefinida.
Quines considereu que són les línies de futur de la vaga?
N: al principi era molt optimista. Veia alguna cosa que no havia passat mai. Anàvem totes a una. Pensava “aquest cop sí, ens faran cas perquè som imprescindibles en el sistema”. Ara la cosa va afluixant i no ho veig tan positivament.
L: comences animada, però una cosa indefinida a escala econòmica és complicada. Les infermeres tenim la sensació de responsabilitat amb la feina; som compromeses i treballem per cuidar les persones. Deixar de treballar vol dir deixar les persones de banda. Entrem en una sensació d’ambivalència. Queda molt per fer a les diferents professions que treballen a la salut. Continua sent un sistema classista. La gent del carrer no sap el que fem les infermeres o les treballadores socials. Hi ha un rol autònom que no es coneix.
Aquesta entrevista ha estat publicada al diari Fet a Sant Feliu
