Aquests dies s’ha assolit, en el context del diàleg social, un acord sobre les pensions de notable importància entre el Govern, les principals organitzacions sindicals i dels empresaris. Probablement aquesta conjunció de postures diferents que les parts representen sigui un dels primers elements positius a ressaltar. Especialment si ens atenim als continguts materials d’aquest acord.
Aquest acord preveu, d’una banda, la desaparició de la reforma de pensions que es va realitzar sense comptar amb ningú, ni en el terreny polític-parlamentari ni en el social, el 2013 pel govern del Partit Popular que tenia en aquest moment, i per poc temps, una majoria absoluta fa ja uns quants anys desapareguda. Aquest amb seguretat és un altre aspecte que posa un punt de contrast de considerable entitat: enfront de la reforma en solitari d’una sola força política i una sola visió de la qüestió de les pensions, un acord que prové del consens parlamentari, primer, i de l’acord de Govern amb totes les forces socials, a continuació.
En aquest aspecte, la necessària desaparició d’aquella inservible, artificiosa i regressiva reforma, ha quedat ratificada (acord de la Comissió del Pacte de Toledo) per l’arc parlamentari pràcticament al complet i pel conjunt de les forces socials. La qual cosa no és poc rebuig. Ni és freqüent, encara que pot portar cap a produir-se també en altres terrenys que fa a les reformes unilaterals realitzades en aquells anys.
Posades les coses en perspectiva, aquest acord suposa, doncs, un canvi copernicà respecte a 2013 a mètode, enfocament i continguts. És l’antítesi d’allò.
Suposa un canvi fonamental en l’orientació de la política de pensions a Espanya. L’opció conscient per un rumb diferent, realitzada per una representació social i política majoritària dels ciutadans, mostra -a part del molt superior grau de legitimitat- una aposta per un altre plantejament de present i de futur sobre les pensions públiques i els seus desafiaments a Espanya.
I aquest és un aspecte sobre el qual resulta necessari aturar-nos perquè resulti comprensible en tota la seva dimensió la contraposició dels dos models i de les dues orientacions: la de la reforma de 2013 i la d’aquest acord social.
L’apostolat de les retallades
El plantejament en 2013 de govern de llavors, recolzat per un grup d’experts propers als interessos de les entitats financeres (una part dels quals són, lògicament, els majors detractors d’aquest canvi d’orientació de les reformes), va basar la justificació i la lògica de la seva reforma en una sèrie d’elements.
En primer lloc, el dèficit en què havia entrat la Seguretat Social, que s’interpretava com a resultat de l’excessiva despesa en pensions (menyspreant per descomptat per molt insuficients els efectes de la reforma en les pensions -pactada com la d’ara- realitzada tan sols dos anys abans), ignorant conscientment l’enfonsament en els ingressos ocasionat pels tremends efectes de la crisi sobre les pèrdues d’ocupació i de la recent reforma laboral sobre la caiguda dels salaris.
Aquest dèficit no podria corregir-se de cap manera més que amb fortes retallades en les pensions, de manera que en absència dels mateixos s’estendria en el temps i augmentaria considerablement.
En segon lloc, el joc d’unes projeccions (a quaranta anys vista) tan apocalíptiques com escassament racionals que, basades en supòsits demogràfics i econòmics poc sostenibles, presentaven un nivell altíssim de despesa en pensions per a mitjans de segle.
Pel costat demogràfic, la població en edat de treballar es desplomaria irremissiblement en reduir-se en diversos milions de persones, el que -malgrat l’augment de la població activa- arrossegaria l’ocupació a una caiguda de conseqüències dramàtiques pel costat econòmic sobre les perspectives de l’economia espanyola. Consegüentment el quasi estancament del PIB sostingut durant diverses dècades feia que, donat qualsevol nivell de despesa en pensions, aquest augmentés el seu pes respecte a la renda de país fins a nivells insuportables.
En tercer lloc, el coneixement cert (encara que ocult sota el terme envelliment) de les dimensions de la subsegüent jubilació de l’anomenada generació del baby boom, la més nombrosa de la història espanyola. El que sens dubte produirà un fort increment del nombre de pensionistes, que passarà dels actuals nou milions a més de quinze al llarg de les pròximes tres dècades.
Amb aquests tres elements com a base es va muntar la reforma de pensions de PP de 2013. Els experts van dissenyar dos mecanismes de retallada que actuarien de forma complementària. D’una banda, la fórmula (l’Índex de Revaloració de les Pensions, IRP) que feia dependre les revaloritzacions anuals de la inexistència de dèficit en la Seguretat Social. I, en absència de mesures dirigides a això i en la perspectiva de la jubilació de la generació del baby boom, el mecanisme havia estat dissenyat per retallar durant quatre dècades la quantia real de totes i cadascuna dels milions de pensions presents i futures en una xifra que pot oscil·lar entre el 30 i el 40% del nivell de vida de cada pensionista, segons l’estimació d’inflació que es prengui.
A aquest s’afegia, d’altra banda, un segon mecanisme que sumava els seus efectes a l’anterior: el Factor de Sostenibilitat (FS). Que operaria com un coeficient per reduir acumulativament al llarg del temps totes les pensions noves a mesura que fos augmentant l’esperança de vida.
Aquest mecanisme, d’impacte inferior a l’anterior sobre les retallades de la despesa total en pensions, tenia la peculiaritat que aplicava a tot jubilat els augments de l’esperança mitjana de vida de país en cada moment, independentment de les seves condicions concretes en funció de la professió, de les característiques físiques de la feina, dels nivells formatius, dels de vida, etc. Aquestes condicions determinen esperances de vida significativament més curtes per als més desfavorits. La qual cosa comportava que les reduccions de les pensions eren, a més, regressives: majors per als que viurien menys anys, menors per als més afavorits que viurien més temps.
D’això explicat és fàcil deduir que els dos mecanismes, tot i que tenien una enorme potència per retallar les pensions amb el pas el temps, els seus efectes a curt termini eren molt més limitats. Les mesures no pretenien, doncs, corregir el dèficit (ni amb més ingressos ni amb menys despesa a la SS) sinó que, a canvi, utilitzaven el mateix per justificar i calcular la reducció permanent i cap al futur -i de forma dràstica de les pensions.
L’entitat de tals retallades era immensa. La taxa de substitució de les pensions respecte a l’últim salari passaria de prop del 80% el 2013 a poc més del 40% el 2050.
Tot quedava disposat perquè les pensions espanyoles quedessin, doncs, irreconeixibles. Un complet canvi de model cap a un tipus britànic (de pensions públiques estrictament mínimes), funcional, compatible i perfecte per al desenvolupament d’un gran sistema privat, no amb caràcter complementari sinó com a element medul·lar d’un nou sistema de pensions (de facto les pensions privades es convertien en una necessitat per a poder evitar la pobresa extrema a la vellesa). Encara avui es defensa sovint pels apòstols de les retallades aquest canvi de model que és, sens dubte, l’objectiu últim de la reforma de 2013.
Un altre aspecte a destacar és el caràcter permanent amb el qual en tot moment s’han plantejat aquests mecanismes, la qual cosa confirma la intenció de buscar la destrucció del nostre model de pensions. Encara que la jubilació de la nombrosa generació del baby boom és, per definició, un fenomen temporal i transitori que acabarà a partir del 2050 amb la inversió del procés i la caiguda sostinguda del nombre de pensionistes, aquest fet se sol amagar habitualment en la majoria dels estudis que patrocinen les retallades, defensant de forma estructural i permanent aquests mecanismes de retallada encara que se sap que amb posterioritat es produirà la caiguda de la despesa en pensions.
Un acord per salvar les pensions públiques
Un cop posat en perspectiva amb la reforma de 2013, no hi ha dubte de les diferències d’aquest acord. Algunes crítiques no han volgut entendre que es tracta d’una primera fase d’una gran reforma que acabarà per establir un marc de finançament suficient de les pensions durant el període de jubilació de la generació del baby boom. De tal manera que és només una part de treball a realitzar, però es tracta sense cap dubte d’establir unes noves bases.
L’acord aborda quatre grans qüestions:
La primera, l’eliminació completa dels dos mecanismes de retallada de la reforma de 2013. Es recupera el dret global de totes les pensions a mantenir el seu poder adquisitiu de forma permanent. I se suprimeix el Factor de Sostenibilitat, que serà substituït per un nou mecanisme (d’equitat intergeneracional) que a diferència d’aquell no serà un coeficient reductor de les pensions.
En segon lloc, s’erradica el dèficit de la Seguretat Social mitjançant l’aplicació del “principi de separació de fonts de finançament”, de tal manera que les cotitzacions es facin servir per pagar les prestacions contributives i no altres conceptes. Per això es transferiran dels PGE 24.000 milions d’euros anuals, dels quals ja s’ha realitzat el 2021 el traspàs de 14.000 milions.
Tots els conceptes que sumen aquestes xifres responen plenament a despeses que no corresponen a la Seguretat Social. Alguns d’ells han estat discutits sense gaire fonament des d’alguns àmbits, com els que corresponen a part de la cotització de les prestacions per desocupació o als permisos per maternitat i paternitat. Però, cal dir que amb cotitzacions s’estan pagant les Polítiques Actives d’Ocupació, que res tenen de prestacions, i els subsidis per desocupació, que tenen naturalesa assistencial. I pel que fa als permisos, la seva implantació es va fer sense la deguda contrapartida en termes de cotització, i aquest és un dels supòsits per als quals es preveu la impossibilitat que siguin considerats realment contributius.
Així mateix, es dissenya un sistema per a la implantació de la cotització per ingressos reals en el Règim d’Autònoms, amb el que desapareixerà progressivament la passada de moda, regressiva i impròpia lliure elecció de les bases de cotització.
En suma, l’eliminació del dèficit de la Seguretat Social és un procés de regularització per continuar carregant a les pensions cap al futur amb despeses que no els corresponen. Aquest sanejament financer i la recuperació del seu equilibri haurien d’evitar que es continuï simulant una suposada insostenibilitat futura de les pensions mitjançant l’ús de l’extrapolació en el temps d’un dèficit que ha deixat d’existir.
En tercer lloc, s’estableixen un conjunt de mecanismes per elevar voluntàriament l’edat efectiva de jubilació i aconseguir l’aproximació a l’edat ordinària mitjana dels pensionistes. Per a això es dissenyen nous quadres de coeficients reductors de la pensió tant per a l’anticipació voluntària i involuntària de la jubilació, que seran majoritàriament més reduïts que els actuals si les persones retarden aquesta anticipació. I, complementàriament, s’eleven els incentius per al retard voluntari de l’edat ordinària de jubilació.
I en quart lloc, i complementàriament, s’aborden mesures a favor dels joves (cotització obligatòria per les pràctiques no remunerades), els treballadors més grans (exempció de cotitzacions a les baixes per malaltia per sobre dels 62 anys), finançament públic dels convenis especials de les persones cuidadores del sistema d’Atenció a la Dependència, pensions de viduïtat per a les parelles de fet, entre d’altres.
Menys retallades, però més sostenibilitat
La derogació de les reformes de 2013 ocasionarà un augment de la despesa en pensions que s’estima en uns 40.000 milions d’euros d’aquí a 2050: justament el cost de les retallades que aquella reforma havia de realitzar i que es convertiran en un augment i millora de les pensions i una transferència de rendes a tots els pensionistes durant les pròximes dècades.
L’eliminació del sistema de sosteniment de les pensions d’aquella reforma, basat en retallades, imposa la necessitat d’establir un nou sistema de finançament en el context de la jubilació de les cohorts més nombroses de la generació del baby boom.
El finançament necessari ha d’estar ben definit i calculat abans d’abordar aquesta tasca en la segona fase de la negociació (ja circulen de nou càlculs interessadament exagerats, intentant crear una alarma infundada). Molts són els mecanismes que estan al nostre abast. Però, al meu parer hi ha tres fonamentals:
El primer, la utilització d’unes projeccions realistes i rigoroses de l’evolució de l’ocupació i del PIB, el que pot elevar tant un com l’altre i ajustar el càlcul d’una part de la despesa respecte a les estimacions convencionals.
El segon, és el que es deriva d’un millor funcionament del mercat de treball dels treballadors majors i de les institucions de la Seguretat Social que més els afecten, el que ocasionarà una reducció de la despesa prematura o innecessària en pensions i altres prestacions, i el manteniment durant més temps dels ingressos per cotitzacions.
I el tercer, l’augment progressiu dels ingressos per cotitzacions (sobretot en els trams d’alts salaris) i, si cal, d’altres fonts de finançament.
A títol d’exemple, diguem que l’efecte de la pujada de les pensions amb l’IPC oscil·la entre menys d’un 3% i un 5% de major despesa, segons el tipus de projeccions d’ocupació i de PIB que es realitzin. Els càlculs efectuats per l’Administració mostren que l’elevació de l’edat efectiva de jubilació en dos anys podria reduir la despesa en pensions en 1,3 punts del PIB. Així mateix, la Comissió Europea ha calculat que la reducció de les sortides prematures del mercat de treball rebaixaria també la despesa futura en pensions a 2,7 punts del PIB si s’eleva deu punts la taxa d’ocupació dels majors de 55 anys a Espanya. I els ingressos per cotitzacions podrien créixer al llarg dels anys fins a un punt del PIB elevant les bases màximes.
En suma, no hi ha un problema de sostenibilitat de les pensions públiques, hi ha un problema d’orientació i d’objectius de les reformes. El 2013 es va decidir iniciar un procés per desmantellar el sistema públic de pensions tal com el coneixem. El 2021 estem decidits a reforçar-lo.
Aquesta és una peça original d’Economistas Frente la Crisis.
