Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Les darreres setmanes han estat intenses als centres educatius. Mobilitzacions, debats als claustres, converses als passadissos… També hi ha hagut episodis d’odi i intolerància per part d’aquells que no creuen en la lluita, el diàleg i l’acord com a forma de construir consensos que facin avançar l’educació.
Tot plegat reflecteix una realitat que no es pot ignorar: hi ha cansament, hi ha malestar i hi ha una sensació compartida que cal redreçar la situació de l’educació. El sistema educatiu pateix més d’una dècada d’infrafinançament i de manca de recursos davant d’una realitat social i a les aules cada cop més complexa. Reconèixer-ho no és un gest retòric. És el punt de partida necessari per encarar solucions.
En aquest context, CCOO hem signat l’acord del 9 de març. Un acord que, certament, no ho resoldrà tot —i seria un error dir-ho—, però que introdueix elements que, a mesura que es despleguin, començaran a canviar coses concretes als centres i a revertir la tendència del sistema educatiu a Catalunya.
Parlem d’alguns exemples.
En l’àmbit de les ràtios, la reducció progressiva atenent a la complexitat dels centres no és només una xifra en un document. Vol dir, en la pràctica, aules amb menys alumnes i, per tant, més temps per atendre la diversitat real que tenim avui. No serà immediat ni homogeni, cert, però el compromís és clar i mesurable.
L’objectiu és redefinir la distribució de recursos per superar la linealitat i garantir que qui més ho necessita, més recursos rebi
En el cas de l’educació inclusiva, el reforç de recursos —especialment amb el doble còmput de l’alumnat amb necessitats educatives especials— ajudarà a fer viable allò que sovint queda en el discurs: no deixar ningú enrere sense carregar encara més els equips docents. A més, l’objectiu és redefinir la distribució de recursos per superar la linealitat i garantir que qui més ho necessita, més recursos rebi.
També en l’estabilització de plantilles hi ha un canvi rellevant. Reduir la provisionalitat i limitar l’arbitrarietat en l’assignació de places no és una qüestió menor: afectarà directament el clima dels centres, la continuïtat dels projectes educatius i la qualitat del treball col·lectiu.
I sí, també hi ha una millora retributiva ben ponderada que, sumada als acords estatals, tindrà un impacte real en els pròxims anys.
L’acord suposarà destinar més de 2.000 milions d’euros a l’educació en quatre anys. No és una quantitat menor si tenim en compte que el pressupost actual d’educació de la Generalitat se situa al voltant dels 8.000 milions d’euros. Parlem, per tant, d’un esforç rellevant i de gran importància. Almenys així ho valorem des de CCOO, tenint en compte que la funció d’un sindicat de classe és fer arribar la riquesa socialment creada a la classe treballadora i als seus fills i filles.
La lluita continua, i la pròxima cita a curt termini serà la ILP per assolir, com a mínim, el 6% del PIB en educació
Ara bé, dir això no vol dir ignorar el que falta. Perquè falta. I és legítim dir-ho. La lluita continua, i la pròxima cita a curt termini serà la ILP per assolir, com a mínim, el 6% del PIB en educació, una iniciativa que CCOO vam impulsar conjuntament amb entitats socials i educatives i que esperem que s’aprovi en les properes setmanes al Parlament de Catalunya.
Moltes de les demandes que han estat al carrer responen a necessitats reals. CCOO no ho negarem pas. Continuarem lluitant per vehicular-les a través del diàleg i l’acord. Però tampoc ens podíem permetre, en nom del tot o res, renunciar a avançar i a començar a implementar millores concretes com les que incorpora aquest acord. L’Acord del 9M no tanca cap debat; l’ha obert en unes condicions noves i amb un camí que estarà lligat al seu desplegament.
Si alguna cosa han posat de manifest aquestes setmanes és que l’educació necessita avançar. I que això només serà possible combinant dues coses: acords que permetin moure’s i una comunitat educativa exigent que empenyi perquè aquests acords es facin realitat. No es tracta de triar entre una cosa o l’altra. És, precisament, la seva combinació el que pot fer que, d’aquí a un temps, quan tornem a parlar als centres, no només parlem del que falta, sinó també del que ha començat a canviar.
