Norma Editorial publica la novel·la gràfica S’hi està molt sola al centre de la Terra, de Zoe Thorogood, una història autobiogràfica sobre els seus problemes de salut mental, especialment agreujats arran de l’èxit de la seva primera publicació, La inevitable ceguera de Billie Scott, editada per Reservoir Books
Les professores de la Geòrgia State University, la Dra. Pauline Rose Clance i la Dra. Suzanne Imes, van publicar un article a finals dels anys setanta amb el resultat d’una investigació realitzada durant un lustre, on revelaven quelcom sorprenent. The Imposter Phenomenon in High Achieving Women: Dynamics and Therapeutic Intervention (El fenomen de l’impostor en les dones d’alt rendiment: Dinàmica i Intervenció Terapèutica, 1978) es publicava en una revista especialitzada en difondre teories, investigació i pràctica de la psicoteràpia, en concret, el text de les científiques se centrava en un treball que englobava psicoteràpia individual, grups internacionals temàtics i classes universitàries, especialment centrat en 150 dones de gran èxit professional. «No obstant, malgrat els seus títols obtinguts, honors acadèmics, èxits alts en exàmens estandarditzats, elogis i reconeixement professional de col·legues i autoritats respectades, aquestes dones no experimenten una sensació interna d’èxit. Es consideren “impostores”. Les dones que experimenten el fenomen de l’impostor mantenen una forta creença que no són intel·ligents; de fet, estan convençuts que han enganyat qualsevol que pensi el contrari», afirmaven les dues professores en les seves conclusions.
El concepte «síndrome de l’impostor» és proposat per primera vegada a l’àmbit acadèmic en aquest article, i fa referència al fenomen psicològic en què la persona se sent incapaç d’internalitzar els seus èxits i, per tant, pateix una por persistent de ser descoberta com un frau. L’estudi original es va centrar específicament en dones: «Certes dinàmiques familiars primerenques i la posterior introjecció d’estereotips de rols sexuals a la societat semblen contribuir significativament al desenvolupament del fenomen de l’impostor», afirmen Clance i Imes. Estudis posteriors també van identificar els mateixos símptomes en el cas dels homes amb grans èxits professionals, encara que en percentatges inferiors i no exactament provocat pels mateixos factors, evidentment, especialment, els relacionats amb el gènere.
I, recentment, s’han realitzat investigacions que evidencien la presència d’aquesta síndrome amb una gran prevalença en els joves, on destaquen els treballs de Chayer i Bouffard Relations between impostor feelings and upward and downward identification and contrast among 10- To 12-year-old students [Relacions entre sentiments d’impostor i identificació i contrast ascendents i descendents entre estudiants de 10 a 12 anys], 2010), aplicat a infants d’entre 10 i 12 anys, i els treballs de la Dra. Mioara Cristea a la Heriot Watt University (UK) (Are children impostors? The prevalence of the Impostor Syndrome among school children [Són els nens impostors? La prevalença de la síndrome de l’impostor entre els escolars], 2021).
En el cas dels artistes, la síndrome de l’impostor pot tenir un impacte superior per la seva condició implícita: no ser professions estandarditzades o, de vegades, reconegudes socialment. I pot ser molt greu, ja que una de les conseqüències pot ser disminuir la capacitat de córrer riscos, per la qual cosa l’autor pot arribar a crear per sota del seu potencial. I això ho saben molt bé els autors de còmics, que contínuament han de donar explicacions addicionals quan algú els pregunta a què es dediquen, com si ser autor de còmics no fos una professió o com si no en poguessin viure. Si ets jove, dona i destaques amb els primers còmics, el còctel pot resultar mortal, literalment. L’impacte sobre la salut mental de l’autora pot ser considerable, i més si ja té una situació de partida delicada.
Zoe Thorogood és una jove britànica nascuda el 1998 que va decidir documentar sis mesos de la seva vida –entre juliol i desembre del 2021– i ho va publicar onze mesos després en forma de novel·la gràfica amb el títol S’hi està molt sola al centre de la Terra (It’s Lonely at the Centre of the Earth, 2022), publicat l’abril del 2024 per Norma Editorial, en edició en castellà i català, amb traducció en ambdós casos de Gema Moraleda. La revista Forbes la va seleccionar com una de les deu millors novel·les gràfiques de l’any 2022 als Estats Units (on es va publicar a la seva primera edició), i pocs mesos després era nominada a dos Premis Eisner en la seva 35a edició (un dels més prestigiosos a nivell internacional), en les categories de Millor Obra Autobiogràfica i Millor Autor Complet (els dos premis els guanyaria, finalment, Kate Beaton, per la novel·la gràfica Patos, publicada per Norma Editorial en castellà). Aquest mateix any, Thorogood també estava nominada en tres categories més, per la seva participació com a dibuixant a Joe Hill’s Rain (2022), encara inèdita al nostre país. I va guanyar una sisena nominació en aquest esdeveniment, el Russ Manning Promising Newcomer Award (el Premi al nouvingut prometedor), atorgat el 21 de juliol de 2023. Un reconeixement espectacular al seu talent… tot i que ella cregui que no s’ho mereixi.
Zoe Thorogood, amb vint-i-quatre anys acabats de fer en aquell moment, amb cinc era l’autor amb més nominacions en aquesta edició dels Premis Eisner (rècord absolut per a una primera nominació), tot un presagi d’una carrera brillant al davant… si ella vol, és clar. La novel·la gràfica per la qual estava nominada com a autora completa (dibuix i guió) i obra autobiogràfica està concebuda com un experiment creatiu, per la multitud de propostes visuals i referències que conté, però, sobretot, és un treball d’extrema generositat en explicar-nos la seva intimitat més vulnerable, els seus pensaments més privats… i la suposada maleïda herència genètica.
Thorogood reconeix a l’interior de la novel·la gràfica que pateix depressió suïcida des dels catorze anys, i intuïm pel relat que pot tenir relació amb la depressió que ha patit la seva mare durant tota la vida. La narració és d’una gran sinceritat, escrita i dibuixada sense cap mena de prejudici, amb la naturalitat de qui explica realment el que li està passant. No és un invent, i avisa el lector al primer full de la novel·la gràfica amb el text següent: «Aquest llibre inclou reflexions personals i descripcions d’intents de suïcidi i autolesió. Encara que espero que sigui un consol per a algunes persones, el contingut pot provocar emocions negatives. Si us plau, llegeix-lo en un lloc agradable i recorda que el sol sempre surt cada dia. Gràcies». És un avís important per al lector, perquè compleix amb escreix l’advertiment.
Si torneu a llegir la nota de l’autor veureu que està escrita de forma preventiva i transpira un missatge positiu. És important aquesta intencionalitat perquè la pròpia autora ens mostra com s’adona progressivament que la seva obra té un impacte en els seus lectors, i que aquests poden ser un nombre elevat («Tu saps què és dibuixar per a molta gent?», li indica a una amiga en una de les vinyetes). En una de les pàgines escriu un cop i un altre una de les frases que més li repeteixen els aficionats en un festival de còmic quan s’hi dirigeixen perquè els signi l’exemplar de la seva primera novel·la gràfica: «Em sento identificat». Com de fort has de ser per adonar-te de la responsabilitat que tens a les teves mans? En realitat, li agraeixen que es mostri tal com és: «Ens agrada que no et pintis com una bona persona», afirma una fan anònima quan la reconeixen en una cafeteria.
Thorogood explica breument la seva experiència assistint a centres de salut mental des de l’adolescència, i denuncia la manca de recursos. I sembla que sap bé de què parla després de diversos intents de suïcidi, sense que aquests siguin descrits amb detall. No ens interessa la morbositat, sí les emocions que estava sentint, que eren molt intenses especialment en una època que era intensa per a tothom també. Ens referim, evidentment, als efectes sobre la salut mental provocats pel confinament del 2020 associat a la pandèmia de la covid-19. Zoe explica com va preparar un projecte d’una primera novel·la gràfica completa (fins aquell moment era coneguda per un webcòmic autobiogràfic autopublicat i gratuït a internet), i quan va aconseguir una editorial britànica per publicar-la, el repte creatiu va suposar un any d’enclaustrament en solitud en el seu petit apartament, per completar l’obra en la seva totalitat. Quan va estar acabada i va aconseguir publicar-la (el setembre d’aquell any fatídic), el món estava confinat al seu voltant i va seguir, un altre any més, tancada a casa sense sortir, sola. Aquesta novel·la gràfica, que descriu sis mesos –entre el juliol i el desembre del 2021– recull part de les experiències viscudes l’any anterior, també els elogis rebuts per aquesta primera obra i l’impacte que li va suposar.
En una escena de S’hi està molt sola al centre de la terra, quan arriba a la duana d’un aeroport dels Estats Units per un viatge privat, li pregunten a què es dedica, i la resposta és representativa dels símptomes de la síndrome de l’impostor: «Doncs als còmics, pel que sembla». En aquell instant, segon semestre del 2021, era reconeguda per molts experts del sector com «el futur del còmic», tal qual. I tot gràcies a l’èxit de la seva primera novel·la gràfica completa: La inevitable ceguera de Billie Scott (The impending blindness of Billie Scott, 2020), publicada en castellà el novembre del 2023 per Reservoir Books, amb traducció de Juan Naranjo, una obra que li va permetre conèixer a través de les xarxes socials l’amic «virtual» a qui visitaria (resulta significatiu com l’autora dibuixa l’instant en què ella mateixa veu la seva obra a la prestatgeria de l’apartament de l’amfitrió).
Aquesta primera novel·la gràfica no és autobiogràfica, encara que llegint la segona ara sabem que la protagonista hi inclou moltes coses, pel que fa al seu comportament i la seva relació amb els altres, i per experiències vitals concretes. En una de les moltes xerrades que té amb la seva consciència i amb ella mateixa amb diferents edats de l’última dècada a la segona novel·la gràfica, reconeix que les dues obres sembla que tenen la mateixa trama: «Persones trencades camí de l’autodescobriment». En el cas de la protagonista d’aquesta primera novel·la gràfica, la jove il·lustradora Billie Scott, no només serà intens aquest camí cap a l’autodescobriment, sinó que hi ha un compte enrere d’extrem dramatisme. Després d’un cop al cap a les primeres pàgines, la protagonista de la història descobreix que perdrà la vista en poques setmanes, just quan acaba d’aconseguir un encàrrec per a la primera exposició de quadres en una galeria d’art. Comprendrà, inevitablement, la seva limitació per transcendir al món de l’art. Curiosament, la idea li va sorgir quan, amb dinou anys, va tenir un problema de visió i li van dir que podia haver perdut la vista si no hagués anat a l’oftalmòleg a temps.
Aquesta primera novel·la gràfica va ser la seva consagració internacional. La va ajudar a consolidar un estil propi que ha pogut exportar a altres encàrrecs com a dibuixant (ella mateixa reconeix que treballar amb el guió d’un altre autor li permet refugiar-se en el món d’una altra persona, en certa manera, alliberant-la), i és la llavor de la segona novel·la gràfica, obertament autobiogràfica. A les dues obres s’aprecia un sentit de l’humor peculiar, que contrasta amb alguns moments d’extrem dramatisme, cosa que suposa un alleujament per a la lectura, com si busqués contínuament la complicitat i la comprensió del lector. Riem i plorem amb ella, mentre l’acompanyem en el seu procés de creació peculiar, mentre ens interpel·la de vegades, trencant la quarta paret de tant en tant.
La síndrome de l’impostor té unes teràpies associades com proposen les mateixes autores que la van definir, però no és a la llista de malalties mentals. I, per descomptat, tampoc no és una malaltia laboral. Els autors de còmic no poden sol·licitar la baixa per aquest concepte… si és que es poguessin permetre estar de baixa, és clar. De moment, agraïm a l’autora, a Zoe Thorogood, la seva capacitat per complir amb escreix l’objectiu que s’havia marcat inicialment: «Convertir la tinta en emocions que els altres puguin entendre i sentir», perquè la representació importa i ajudarà a molts lectors, encara que no siguin artistes. Per això li desitgem que arribi a aquesta felicitat per la que tant es pregunta: «Per què no puc ser feliç?».
