Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
És possible que aquesta tardor sigui calenta sindicalment parlant. No tant perquè hi hagi en l’horitzó grans mobilitzacions, sinó pel sorgiment d’un nou tipus de reivindicació obrera. Bé, ,tant nou no és, però sí que implica un gran canvi.
Les vagues, primer dels acomodadors i acomodadores de l’Auditori, i més tard del Liceu, mostren el canvi esmentat. Quines són les característiques diferencials d’aquest nou tipus de conflicte? Doncs, que afecten el precariat, entès com a «classe d’aturats i treballadors que es troben en situació de precarietat perllongada pel seu baix nivell d’ingressos i per la incertesa sobre el seu futur laboral».
Bé, doncs, el precariat ha començat a elaborar les seves respostes. A Barcelona van començar fa més de 30 dies amb la vaga indefinida convocada pels treballadors del servei d’acomodació de l’Auditori. Davant d’una situació laboral molt dura: treballen per una empresa que ha rebut l’adjudicació de l’organisme públic després que almenys altres dues hagin subrogat aquest tipus de treball. La feina la fan amb una completa dependència del que són les necessitats del servei, amb contractes curts, molt curts i amb una gairebé total absència de drets.
Contra el que hauria estat previsible, els treballadors d’acomodació, la majoria joves, dels quals un anunci va batejar com sobradament preparats han plantat cara d’una manera radical: convocant vaga indefinida i fent arribar a l’opinió pública les seves reivindicacions, cosa que almenys en una ocasió ha provocat incidents en ser desallotjats quan, com a protesta per l’ús de treballadors de l’Auditori per fer la seva feina durant la vaga, van interrompre la venda d’entrades a la sala musical, cosa que va suposar l’actuació, insòlita, dels Mossos d’Esquadra.
Després el conflicte s’ha traslladat a una segona empresa, també senyera pel que fa a la cultura del país, el Liceu. El personal de sala també ha declarat vaga indefinida i s’ha manifestat vigorosament a la porta del temple de l’òpera. Un cas i l’altre tenen un element en comú: una empresa, Manpower Bussines Solutions, una companyia filial de la multinacional del treball temporal, que s’ha especialitzat a assumir aquest tipus de tasques.
El run run que no cessa
Com diria la cançó, el run run, no cessa. Ara instal·lacions culturals amb tant de renom a Barcelona com el Museu Picasso, el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), o el Museu de les Cultures tenen una part de les seves plantilles en plena ebullició reivindicativa. De moment no s’ha exterioritzat, però com es diu de les meigas gallegues, malestar n’hi ha. En aquest cas el nom de l’empresa és una altra: Magma Cultura, però les pràctiques s’assemblen molt a les realitzades per la filial de les ETT. Fer contractes molt curts que suposen una gairebé total dependència de les necessitats de l’empresa. Gairebé absència de drets i d’aspectes com descansos entre setmana o vacances.
Els treballadors que de manera sobtada s’han enfrontat a aquestes societats especialitzades a operar amb costos laborals molt baixos, són joves que no han conegut gairebé res més que la precarietat. A poc a poc han madurat una consciència social que, de vegades, s’assembla més a la de principis de segle XX que la de l’Estat de Benestar. Sembla que en la situació d’aquests col·lectius la gota ha vessat el vas i s’obre una nova època de reivindicació.
Els grans sindicats fa temps que rumien com accedir al precariat. Les organitzacions de joves, tant de CCOO com d’UGT, Avalot, tenen al punt de mira organitzar aquests col·lectius. En els conflictes més genèrics posen l’accent en la problemàtica jove. Ara, potser hauran de centrar-se en les empreses i institucions que han vist en la generació millor preparada de la història del país un camp adobat per obtenir guanys fàcils sobre la inseguretat i una aclaparadora precarietat. Està per veure si el cas dels acomodadors és una anècdota o suposa l’inici d’un esclat generalitzar en la indústria de la cultura que contribueix i molt a la imatge cosmopolita de Barcelona.
