Imagini un robot que, com els catalans, fa coses, les que siguin; imagini uns camps ben llaurats i una canalització d’aigua; imagini una pel·lícula; un bon llibre; imagini un edifici; un tren de rodalies; el disseny d’una trama urbana; deu parells de mitjons; imagini una videoinstal·lació i un museu d’art contemporani; la seqüenciació del genoma humà; imagini una rentadora de roba; un vaixell pesquer; un tirabuixó; imagini una casa rural; un plat de llenties; un satèl·lit espacial; imagini maquinària pesada. Imagini tot això i allò que li doni la gana. Objectes que donen riquesa i que potser, satisfan necessitats, les bàsiques i les no tan bàsiques. A qui pertany el mèrit? D’on surt el pastís? I com fer-ne les porcions? Ens assisteix algun criteri?
Per sobre de tot, ens assisteix una evidència que no podem defugir: la riquesa és de factura col·lectiva. És, en altres paraules, un “producte social”. Per aquest motiu, hauria de ser tractada com un bé comú, cosa que posa sobre la taula la necessitat de pensar políticament -no com un assumpte merament privat- la qüestió de l’accés a aquesta riquesa, de la seva gestió, de la seva reproducció al llarg del temps i, finalment, del seu repartiment. Però per què dimonis hem de concebre la riquesa com un producte social? Perquè tot allò que dona riquesa i, potser, satisfà necessitats procedeix d’esforços col·lectius que prenen mil formes i que acaben en mans d’uns i no d’altres com a conseqüència de tota mena d’atzars i circumstàncies socials.
I a quins esforços col·lectius ens referim? Sense anar més lluny: l’esforç de gent treballadora a qui s’extreu una plusvàlua -Jeff Bezos dixit: “els meus treballadors, i també els meus consumidors, han pagat el meu viatge a l’espai”-; l’esforç, majoritàriament realitzat per dones, subjacent al treball de cures, el qual, literalment, fa possible qualsevol altre tipus de treball existent o pensable; l’esforç aliè a nosaltres que percebem -uns més que altres- a través d’herències i donacions privades; l’esforç aliè a nosaltres que rebem -uns en major mesura que altres, novament- de l’herència comuna del coneixement i de les infraestructures acumulades després de més de 150.000 anys d’existència com a espècie; o, entre molts altres, l’esforç que amaguen les ajudes público-comunes a corporacions i ens privats, tant als ciclopis com, a vegades, als que no en són tant: bonificacions fiscals, rescats estatals d’institucions privades que s’estimen “massa grans com per deixar-les caure”, entrega dels rèdits de la inversió pública en ciència i tecnologia bàsiques a organitzacions empresarials disposades a “internalitzar” -a privatitzar- els guanys derivats d’aquesta despesa en recerca i desenvolupament -tal com mostra Mariana Mazzucato, és així com s’ha d’entendre el sorgiment i la consolidació de fenòmens econòmics com les Tech Giants: Google, Amazon, Facebook i Apple-.
Si això és així -i a aquestes alçades de la pel·lícula convé evitar negacionismes absurds-, sembla de sentit comú introduir un “dividend social” que pugui entendre’s com la manera de donar accés a (almenys una part de) la part que ens correspon d’aquesta riquesa col·lectivament generada. Amb quin objectiu? Amb quina ambició ètica i política? Que allò públic, permetent-nos recuperar i distribuir socialment aquesta riquesa col·lectivament generada que, ara, es troba fonamentalment en mans privades, garanteixi una vida digna al conjunt de la població i, a partir d’aquí, capaciti a tots i totes, sense exclusions de cap tipus, per insistir en la cerca de vies per participar en la vida econòmica de maneres sensates i que veritablement aportin sentit.
Per això la importància d’uns serveis públics -i d’iniciatives situades en el món de l’autogestió- que constitueixin la garantia efectiva de drets econòmics i socials -sanitat, educació, habitatge, cures, energia, aigua, transport, cultura, etc.-; i per això, també, la necessitat de transferències d’ingressos de caràcter incondicional que, com la renda bàsica, assegurin a tots i totes un poder de negociació que ha de servir per refusar allò nociu i pensar i posar en circulació contribucions lliures i genuïnes a una “vida econòmica” digna d’aquest nom. Aquestes, doncs, són algunes de les formes que aquest “dividend social” pot prendre i que, fins a cert punt, sense dubte parcial, ha pres en determinats períodes històrics que ens han precedit.
Per tot això, els sistemes impositius adquireixen una centralitat absoluta. No només perquè, com diuen Stephen Holmes i Cass Sunstein, els impostos siguin la garantia de la llibertat , de la dignitat que es deriva de l’accés a recursos -i no hi ha cap mena de dubte que això constitueix un assumpte gens menor-; si els impostos constitueixen la pedra angular sobre la que s’erigeix l’edifici de la cooperació social és perquè compensen a tots i totes per la part de mèrit que tots i totes tenim en la generació de la riquesa.
Vist d’una altra manera: aquells que s’apropien privadament de la riquesa paguen o haurien de pagar uns impostos que han de ser concebuts com el “lloguer”, per part d’aquests agents privats, d’aquesta riquesa que ha estat produïda en comú i que a tots i totes hauria de pertànyer. Vist encara des d’un altre angle: aquells que s’apropien privadament de la riquesa paguen o haurien de pagar uns impostos que hem d’entendre com l’amortització d’un “préstec” -part de la riquesa col·lectiva- que el comú realitza a aquests agents privats. I la renda bàsica, juntament amb la garantia de drets econòmics i socials, no és altra cosa que els rendiments que la col·lectivitat propietària d’aquesta riquesa comuna obté de l’acte d’“arrendar-ne” o “prestar-ne” una part a agents privats.
Vol vostè mobilitzar riquesa per tal de tirar endavant un projecte propi? Meravellós: valorem en gran manera la iniciativa de la gent. Però aporti un cànon per l’ús i gaudi, sotmès a les regulacions que s’estimin oportunes, d’aquest patrimoni econòmic que és de tots i totes o que hauria de ser-ho. I després ens encarregarem de distribuir de manera universal i incondicional els rèdits d’aquestes operacions. Per això, novament, la renda bàsica.
Per tot plegat, correspon als poders públics la introducció d’aquelles figures impositives que, a cada temps i indret, permetin anar al punt on es privatitza aquesta riquesa col·lectiva i recomunalitzar-la. No existeixen receptes de validesa universal i transhistòrica. Del que es tracta és de pensar tot un ampli ventall de vells i nous impostos que permetin aquestes re-apropiacions de quelcom que mai hauria d’haver fugit del control col·lectiu: patrimoni, successions i donacions, imposició sobre les transaccions financeres, Taxa Google, impost de societats -incloses les cotitzacions socials dels robots que suggereix Yanis Varoufakis-, qualsevol imposició sobre l’ús privat d’un bé comú -l’espai públic, els recursos naturals, la seqüenciació del genoma humà o gran part de la cultura, entre tantíssims altres- o, senzillament, un impost sobre la renda de les persones físiques dissenyat amb la deguda progressivitat. Sense aquests impostos -o sense certa combinació d’aquests impostos- i sense la distribució social dels recursos obtinguts a través d’ells, la propietat és un robatori. I el mèrit individual, poc més que un conte a la vora del foc.
Perquè generar riquesa té, en efecte, molt de mèrit i és quelcom digne de celebració -sempre i quan, òbviament, aquesta “riquesa” no consisteixi a destruir les possibilitats de la vida en aquest planeta-. Però, com reclama Michael Sandel, no atomitzem aquest mèrit. Sense negar la importància de l’esforç concebut i realitzat individualment, convé immediatament prendre consciència del fet que hi ha trilions de maneres d’esforçar-se i de contribuir així a la riquesa col·lectiva, i de que unes passen més desapercebudes que altres. Que ningú es quedi sense recompensa per la seva part d’esforç i mèrit, tantes vegades incommensurable.
És més: la distribució al llarg del temps, a través d’aquest “dividend social” que inclou la renda bàsica, d’aquesta riquesa que és de tots ha de permetre omplir de contingut substantiu, precisament, tant la idea de “mèrit” com la pràctica, individual i/o col·lectiva, d’activitats que realment puguem sentir com a “meritòries”. Perquè tot això del mèrit i de l’esforç no té cap sentit, s’esvaeix o, com a mínim, es torna summament difícil si no podem escollir lliurement les maneres en què aspirem a contribuir a la factura comuna del món. No té cap sentit, en efecte, insistir porfidiosament amb la maleïda cultura de l’esforç i del mèrit a aquells que es veuen obligats a realitzar tasques monòtones, precàries i desagradables perquè resulta que no tenen cap alternativa, per molt que aquestes tasques siguin a vegades realment necessàries per a tots. En canvi, amb dividends socials -rendes bàsiques incloses- que ens facin més lliures i autònoms, sí que podem percebre -i reivindicar!- la dosi de mèrit de la nostra contribució a la tasca col·lectiva de generar riquesa amb sentit en un món habitable. Ens capacita la percepció d’un dividend social -renda bàsica inclosa- per sentir-nos orgullosos coautors d’un món que és de tots?
