Només cal una mica de raonament per tal de comprovar, com ja va escriure Aristòtil, que l’home és un «animal polític»; una ciutat o polis ha d’estar organitzada com a espai social o cívic que és; i aquesta organització la podem anomenar (per extensió) política: és a dir tots els afers que influeixen i afecten els habitants que comparteixen la mateixa societat es regeixen per una sèrie de normes, lleis, estructures, etc. que vénen definides en la seva vida política.
Una persona no és aliena a l’entorn on viu i es relaciona i sempre pren decisions, pensa, interacciona, escull i actua; per tant sempre fa política en el seu tarannà i desenvolupament per a la societat, per a la polis. Quan algú diu ser «apolític», només fa que política però podríem dir que a l’inrevés: ser apolític és una forma de ser polític, de pensar o d’actuar diferent en l’àmbit de valors, preocupacions, interessos…
Un sindicat és una organització de persones que comparteixen una sèrie de normes, idees, objectius, accions, activitats, etc. encaminades a uns fins determinats i que fan variar i influenciar, pressionar, alterar, crear, abolir, negociar, un munt de temes o coses i conceptes que afecten els seus afiliats, als seus delegats, als seus simpatitzants i alhora, també a la societat en la qual es troba immers. Aquesta organització que anomenem sindicat surt de la societat i, per tant, és una mostra de la societat que, per definició, és plural, transversal, heterogènia, etc. Tenim doncs una organització política dins de la mateixa política de la polis, caram quin garbuix, no?
És ben senzill; si una persona és política de forma inherent, un grup de persones i la societat sencera són polítiques per extensió, no cal dir res més.
El que trobo malament i em sorprèn és que hi hagi veus discordants, a hores d’ara i en aquest moment, stricto sensu, dins algunes organitzacions, com les sindicals, que clamen de manera insistent i feixuga, fins a esgotar-se, la repetició d’una mena d’oració reiterada que es queixa que els sindicats facin política. És clar; és inaudit, és colpidor i massa estrany que de sobte, el que ha fet durant tota la seva existència una organització sindical, per exemple, no és altra cosa que política. O en tot cas, aquella vella consigna de «transformar la societat» no és política?
Si, es clar, podem no estar d’acord en un tipus concret de política, en un tipus de pensament o d’ideologia, però és que el món es mou i la societat també i no sempre plou a gust de tothom. És justament per això, que si bades, tindràs una gran dificultat de poder-te implementar i adequar políticament en cada època i en cada moment, en la societat en la qual et mous com a organització i a la qual pertanyen els teus membres com a subjectes polítics individuals. Si una organització sindical deixa de fer política, es converteix en una gestoria laboral o de serveis,. Això no és bo ni dolent, però ja no és un sindicat.
Calen grans dosis de paciència, de calma i de tranquil·litat; però sobretot d’acceptació, de tolerància, d’empatia i de bones formes per a ser realment plurals, democràtics i lliures. D’això també en podem dir «una bona praxi política».
Una pregunta: Potser l’ésser humà, ple de vida pluricel·lular però organitzada, un organisme viu i que potser la seva organització interna també podria esdevenir política, a més un tipus de política activa i especialitzada en cada òrgan?
Quina cosa podem dir que no és política?
