La ineptitud de la classe política es pot visualitzar perfectament a la presó Modelo de Barcelona, tancada des de fa uns quants anys i després d’anunciar-ho contínuament durant uns quants lustres. Si estiguéssim a París o a Salamanca, segurament l’edifici s’hauria transformat en un museu i, sobretot, en un espai obert a la ciutadania, però aquí estem com estem, esperant des de fa anys a que es construeixen els pisos anunciats i les obres corresponents. Però, tot plegat té un avantatge: els creadors poden utilitzar un espai anacrònic per a situar les seves obres en un context real.
D’aquesta manera, la pel·lícula Modelo 77 (2022), dirigida per Alberto Rodríguez, esdevé en el indret exacte on van succeir els fets narrats. Bé, no exactament el que viuen els dos protagonistes, magistralment interpretats per Miguel Herrán i Javier Gutiérrez i un elenc brillant, sinó el que es va viure en les presons espanyoles, en general, i a la presó Modelo de Barcelona, en particular. Som a l’any 1977 i al llargmetratge s’exposa sense embuts com es comportaven de forma corrupta les forces de seguretat (en especial, els agents penitenciaris), com prevariquen els jutges i com no complien les seves promeses els polítics del moment.
Es mostra de forma realista i versemblant l’acarnissament amb el que tracten als presos, en especial als presos comuns que són els veritables protagonistes de la trama, una història que es basa en la reivindicació dels seus drets, en especial exigint l’amnistia promesa que sí va arribar als presos polítics. Amb aquest lícit objectiu contemplem el naixement i desenvolupament de la Coordinadora de Presos en Lucha, més coneguda pel seu acrònim COPEL, una iniciativa impulsada pels presos de diferents indrets al país i que va permetre realitzar de forma coordinada diferents accions de protesta i reivindicació en resposta a la repressió i dures condicions de vida a les presons. Hi ha experts que afirmen que per a poder parlar del concepte de «democràcia consolidada» el primer que s’ha de fer es mirar com és el sistema penitenciari d’aquell país.
A més de la pel·lícula, qui vulgui aprofundir més en el tema, recomanem el documental COPEL: Una Historia De Rebeldía Y Dignidad (2017), per cert, documental finançat amb micromecenatge. Només unes poques dades extretes del documental per a donar una idea de la magnitud del que estem parlant: «…dues vagues de fam i desenes de motins el 1976, vint-i-nou motins, dotze vagues de fam, setze autolesions col·lectives, desenes de fugues i centenars d’accions de solidaritat a l’exterior el 1977, onze motins, quatre-cents presos autolesionats i dos presos fugats el 1978…».
Afortunadament, han passat una mica més de quatre dècades des de que el dictador va morir al llit per la seva edat avançada. Vivim en una societat on ja no hi ha corruptes a les forces de seguretat, no hi ha jutges prevaricadors ni polítics que no compleixin les seves promeses, i no ho dic jo, ho diuen la majoria dels mitjans de comunicació, difícilment sospitosos de ser mentiders o manipuladors venuts als poders econòmics. Si algú digués el contrari li diria que té una opinió molt «grollera» («burda» en castellà, per si no se m’entén), i li recomanaria que fes «més periodisme». Però el franquisme es manifesta de forma invisible i imperceptible en una de les rèmores que encara perduren: els horaris de la societat.
El maig de 1940, Franco va canviar el fus horari a tota Espanya, augmentant una hora l’horari de tot el país, adoptant el fus horari central a Europa, és a dir, el mateix fus que el del seu amic Hitler. Poc després faria el mateix Gran Bretanya, però, en aquest cas, per evitar problemes amb possibles confusions amb els horaris en el que podien ser bombardejats (no és broma, si un espia descobreix a quina hora es farà l’atac, de quina hora parlem?). França, Bèlgica, Països Baixos i Luxemburg també canviarien de fus, però en aquest cas per obligació al ser envaïts per l’exèrcit alemany.
A la pel·lícula Suite francesa (2014), dirigida per Saul Dibb, que adapta l’obra d’Irène Némirovsky, autora que va morir a Auschwitz, es mostra l’ocupació alemanya de França en un petit poble de província a l’est de París. A l’inici de la història, l’alcalde col·laboracionista demana que cada família del poble s’emporti un soldat alemany a casa seva i contemplem, atònits, com el primer que fan aquest inquilins forçosos quan arriben a cada llar és canviar el rellotge de peu del menjador. En el discurs actual de banalitzar el feixisme, segurament els titulars serien: “Les famílies adopten un nazi a casa seva”. Temps al temps, el llenguatge és molt important.
El fus horari és cada una de les vint-i-quatre àrees en què es divideix la Terra i permet sincronitzar els rellotges al rellotge solar a totes les ciutats situades entre dos meridians. A Europa existeixen tres fusos horaris: l’occidental, el central i l’oriental. Un cop finalitzada la segona guerra mundial, Gran Bretanya va tornar al seu fus horari, mentre que França, Bèlgica, Països Baixos i Luxemburg van decidir quedar-se en el fus central per motius geopolítics i econòmics. Espanya va continuar en el fus central malgrat que el mateix meridià zero o meridià de Greenwich travessa l’estat. La veritat és que cap govern democràtic ni s’ho ha plantejat malgrat les contínues queixes, en especial dels gallecs (els més afectats), i dels experts.
Un cop finalitzada la contesa mundial, a Espanya els anys cinquanta i seixanta esdevenen l’època del desenvolupisme industrial del país (conegut en castellà com el «desarrollismo»). El podem identificar clarament amb el Biscuter primer i amb el sis-cents després, creant una classe mitjana-baixa que es vol incorporar a un incipient consumisme. Un reflex de la vida quotidiana del moment el podem veure a la pel·lícula La vida por delante (1958), dirigida i interpretada per Fernando Fernán Gómez, on el protagonista ha de fer diferents feines de tot tipus per a poder pagar els deutes que, amb la seva esposa, l’actriu Analia Gadé, van acumulant: entrada del pis, els mobles, el cotxe, les vacances, etc.
El 8 de novembre de 1972, TVE emetia l’episodi Pluriempleado, (a l’enllaç el podeu veure a la televisió a la carta). Era el novè de la sèrie Historias de Juan Español (1972-1973). A l’episodi podem escoltar la següent conversa quan la seva dona li diu a Juan: “Tienes que ganar más, es preciso”, “Pero tengo ya dos empleos”, contesta ell, “Mercedes me ha dicho que su marido tiene tres”, li replica ella. Aquest ritme de vida (sous baixos i feines precàries que obliga a una feina de principal al matí en jornada intensiva i una d’altra a la tarda, o hores extres quan fos), va tenir un impacte directe sobre l’horari dels àpats del país: el dinar passa de la una de la tarda a quarts de quatre de la tarda i el sopar de les vuit del vespre a quarts de deu de la nit o més… fins ara. Aquest canvi d’hàbit ha esdevingut normal a les darreres dècades i ens hem convertit en una societat que ha rebut la pitjor herència del franquisme: uns horaris únics en el món que retarden els àpats i redueixen els horaris de dormir amb efectes greus sobre la salut, i allarguen l’horari laboral fomentant comportaments innecessaris com el presentisme (es diu així al fet de valorar més estar a la feina que no pas la qualitat o el resultat final… ai, cuideu-vos dels directius que arriben els primers i marxen els últims, probablement són uns pobres desgraciats fora de la feina, us ho dic jo que conec uns quants).
Amb la irrupció de les televisions privades, el conegut com l’horari prime time televisiu (el de més audiència), s’ha anat retardant fins començar avui en dia a dos quarts d’onze de la nit pràcticament, quan no més tard inclús, just quan a la resta del món acaba aquesta franja. Som el país del món on sopem més tard i dormim menys hores que la resta, tan infants com adults, amb un efecte devastador sobre la salut i també sobre la creativitat i productivitat de les persones. La irrupció massiva del teletreball pel motiu en que ha esdevingut tampoc ha contribuït a millorar aquest tema, en alguns casos ho ha empitjorat (si voleu llegir més sobre el tema us recomano l’article Una cura per aquest tipus de ‘teletreball’).
Una gestió poc racional del temps de la societat i, de retruc, personal, ens provoca una angoixa contínua de sensació de falta de temps cada dia, amb un conflicte continu per assignar prioritat a tot, per haver d’escollir contínuament què fer i què deixar de fer, i per a valorar què és important i què no ho és. I el pitjor, ens entossudim a dir que aquests horaris són normals quan no ho són en absolut, només cal viatjar mínimament per a comprovar-ho. Cal que actualitzem els conceptes de «tradició» i de «llibertat horària» al moment actual i pensant en el benestar de les persones… sense que ens veiem llençats a haver de crear la nostra COPEL.
