Opinió

La necessitat urgent de reformar el subsidi per a persones desocupades de més de 55 anys

La reforma del subsidi va suposar per a milers i milers de persones desocupades majors de 52 anys veure’s privades de la seva única font de recursos i patir un greuge irreparable en el càlcul de la seva futura pensió de jubilació.

El 15 de juliol de 2012, el Govern popular de Rajoy s’emparava en la seva incontestable majoria absoluta per aprovar el Reial Decret-Llei (RDL) 20/2012 que reformava en profunditat el que fins aleshores era el subsidi per a persones desocupades majors de 52 anys amb insuficiència de rendes. En aquell moment, la modificació més significativa era, sens dubte, elevar l’edat de protecció del subsidi des dels 52 anys fins als actuals 55.

Menys d’un any després, però, les modificacions imposades –de nou per la via del RDL– van ser encara més substancials i perjudicials per a un col·lectiu de persones especialment afectades per la destrucció d’ocupació intensiva d’aquells anys i amb escasses -i sovint nul·les- possibilitats de reincorporar-se al món laboral. El nou RDL 5/2013 no només mantenia l’edat d’accés al subsidi a 55 anys sinó que, a diferència de la configuració anterior del subsidi, establia que aquest només es podria percebre fins a l’edat mínima d’accés a la jubilació anticipada –abans, fins a l’edat de jubilació ordinària–, es limitava la cotització a la base mínima i es passava a prendre en consideració la totalitat dels ingressos de la unitat familiar a l’hora d’acreditar el requisit d’insuficiència de rendes, fixada en un 75% de l’SMI.

Dificultar l’accés i empobrir

El primer dels resultats d’aquests dos exercicis legislatius consecutius va ser una greu desprotecció per al col·lectiu de persones desocupades majors de 52 anys i una disminució notabilíssima en el nombre de persones beneficiàries d’aquest subsidi. No només es reduïa la franja d’edat dels hipotètics sol·licitants sinó que, encara més important, es deixava d’avaluar la insuficiència de rendes des d’un prisma dels ingressos individuals i, en canvi, es comptabilitzaven la totalitat d’ingressos familiars (cònjuges i menors de 26 anys residents al domicili) que, per tal de generar el dret a percebre el subsidi, havien de ser inferiors conjuntament a 490 euros.

La voluntat de reduir al màxim l’acció protectora d’un subsidi reduït a peça marginal i anecdòtica del sistema públic de protecció social no es va esgotar amb la brutal reducció de persones beneficiàries. Es va voler també assegurar-se que la percepció del subsidi esdevingués garantia d’una pensió futura d’absoluta misèria. Així, amb anterioritat a la primera modificació de 2012, el subsidi es podia percebre fins a assolir l’edat ordinària de jubilació, sempre que se seguís satisfent el requisit de necessitat econòmica, però no així a partir d’aquell moment.

La nova regulació imposada sense debat ni negociació parlamentària establia que el subsidi es deixava de percebre en el primer moment en què fos possible accedir a la jubilació de forma anticipada, amb el consegüent perjudici econòmic de futur. Com és conegut, l’accés anticipat a la jubilació comporta l’aplicació de forts coeficients reductors, en aquest cas agreujats pel fet que els perceptors del subsidi eren, en tots els casos, persones provinents d’una situació de desocupació i que, per tant, havien vist minvada o completament desaparegudes les seves cotitzacions als darrers anys.

Acreditar la urgència i necessitat

La decisió del Tribunal Constitucional de declarar nuls diversos aspectes substancials dels decrets 20/2012 i 5/2013 respon al recurs d’inconstitucionalitat interposat per un grup de 50 parlamentaris socialistes i no està pas fonamentada en l’evident perjudici causat a milers de treballadors i treballadores expulsades del mercat laboral i desproveïdes de recursos. En un altre sentit, el Constitucional anul·la bona part de les mesures introduïdes en el nostre ordenament legal a través d’aquests decrets pel fet de que el Govern fes servir, precisament, la via del decret llei reservada a situacions d’excepcionalitat que, per la seva urgència, justifiquin l’absència de debat parlamentari i la possibilitat d’introduir esmenes per a la seva consideració en seu parlamentària.

Així, encara que aquestes noves i doloroses regles del joc fossin posteriorment convalidades al Congrés i incorporades al text refós de la Llei General de la Seguretat Social, el Tribunal Constitucional determina que no existia justificació per reformar aquest subsidi a cop de decret i anul·la els seus efectes. És a dir, el Constitucional no es pronuncia sobre l’existència o no de causa per a la reforma. Es limita a considerar que l’explicació aportada pel Govern per tal de justificar la necessitat urgent de fer la reforma no és prou sòlida en els termes que exigeix la doctrina constitucional.

Conseqüències d’ara endavant

La resolució del Constitucional ja incorpora en si mateixa una limitació al seu propi abast especificant que la sentència no té «efectes retroactius» tal com, d’altra banda, és habitual en les sentències d’aquest tribunal. Ara bé, tot i aquesta limitació, dibuixa un escenari ben diferent del que hem tingut aquests darrers anys.

El primer i principal d’aquests efectes és que queda desactivada l’obligació d’acreditar els ingressos de la unitat familiar, ja que el requisit de carència de rendes torna a contemplar en exclusiva els ingressos de la persona sol·licitant o titular del subsidi. A partir d’ara, només caldrà comunicar al Servei Públic d’Ocupació les variacions de renda que afectin el perceptor del subsidi, però no a la resta de membres de la unitat familiar. I el mateix en el cas dels futurs perceptors. La seva sol·licitud només contemplarà els seus propis ingressos per tal de comprovar si supera el llindar establert del 75% de l’SMI, sense prendre en consideració els ingressos de la unitat familiar com es feia fins ara.

La sentència, però, no es limita a desplegar els seus efectes de present i futur. També té significatives repercussions pels antics perceptors i sol·licitants, especialment per aquells a qui se’ls va denegar l’accés al subsidi a partir del criteri de suficiència de rendes.

Les persones a qui en els darrers 12 mesos se’ls ha suspès el dret a percebre el subsidi pel fet que la unitat familiar superés el nivell d’ingressos tenen dret a exigir immediatament la rehabilitació del seu dret i tornar a percebre el subsidi que se’ls va retirar.

Els perceptors a qui se’ls va retirar el subsidi per idèntica raó però ara fa més de 12 mesos, poden tornar a sol·licitar-ho i, en cas d’acreditar la insuficiència de renda, tornarien a generar el seu dret amb efecte, això sí, de la data del nou reconeixement.

També podran beneficiar-se de la nul·litat les persones que van sol·licitar el subsidi i van veure denegada la petició presentada en virtut de la norma ara derogada. En aquest cas, però, com la sol·licitud superarà el límit de 15 dies des de la data de naixement del dret, el període de percepció de la prestació és veurà reduïda en tants dies com hagin transcorregut des de la data original de generació del dret.

Necessitat urgent de reformar el subsidi

La reforma del que fora subsidi per a persones desocupades majors de 52 anys ha tingut efectes devastadors per a un col·lectiu nombrós i enfrontat a una situació especialment difícil. Persones que, en molts casos, es trobaven en una situació molt propera a l’exclusió social i a les quals es va privar d’uns recursos que tot i no tenir, per les quanties de què parlem, més que un efecte merament pal·liatiu, resultaven de vital importància per a la subsistència.

Bona part de les modificacions introduïdes han estat anul·lades i ho han estat a instància del grup parlamentari socialista a qui ara correspon, moralment, instar una revisió completa de la reformulació del subsidi impulsada pel PP per tal de revertir-la en la seva integritat, també pel que té de projecció futura vers unes pensions absolutament insuficients.

No ens podem quedar amb el fet que la reforma sigui nul·la per la incorrecció del mecanisme emprat per aplicar-la. La reforma ha de ser nul·la per l’incompliment que suposa de l’obligació de l’Estat de garantir les condicions mínimes de dignitat per a unes persones a qui el món laboral tanca les seves portes de forma sistemàtica.