La primera definició de nimietat en el diccionari de la Reial Acadèmia de la llengua espanyola és insignificança. Un altre significat de nimietat en el diccionari és excés. Totes dues definicions es poden aplicar a la Llei d’Habitatge que es va aprovar ahir en el Consell de Ministres, fruit del pacte i els acords entre els dos socis del Govern progressista.
Una proposició de llei petita i insignificant, pel seu escàs contingut eficaç i excessiva, tant en les expectatives creades com en les seves massa mancances. Després de llegir i analitzar l’avantprojecte, queda latent que estem davant un text buit de contingut i sense cap aplicació pràctica. No afronta ni dona resposta a l’emergència cronificada que patim fa més d’una dècada. Ni molt menys representa el canvi estructural que es necessita en l’àmbit de l’habitatge, per garantir que sigui tractat com el dret que és i deixi de ser un bé de mercat per especular.
Regulació dels lloguers
En l’àmbit del lloguer, la mesura estrella que abasta gairebé la totalitat de l’articulat, deixa clara la principal funció d’aquesta llei: que no tingui eficàcia o que directament no s’apliqui. Prima la seguretat jurídica dels inversors, per sobre del benestar d’inquilines i inquilins.
El més sagnant podria ser el fet que l’aplicació de la norma passi per la voluntat de les Comunitats Autònomes, en lloc de fixar condicions objectives per a això. Això deixa directament fora a les CCAA on governa la dreta, que ja han deixat clar la seva voluntat, tant de no aplicar la regulació de preus com les seves intencions de recórrer la llei tan aviat com els sigui possible. En els casos en què la Comunitat Autònoma demanés a l’Estat aplicar la regulació, els municipis ho tindrien molt difícil per a obtenir el permís, per culpa de la dificultat per a demostrar que es compleixen els requisits que s’estableixen i a causa de la inexistència de dades en l’àmbit municipal.
Recordem que la llei catalana que cobreix aquesta necessitat social ja ha estat recorreguda i acceptat fa escassos dies el recurs pel Tribunal Constitucional.
Per a agreujar el despropòsit, es preveuen 18 mesos de ”moratòria” per a la seva aplicació una vegada la llei passi tot el procés parlamentari, que pot durar un any, abans de poder ser aprovada. Entre una cosa i una altra, ens plantem en 2024 i en una nova legislatura. Temps més que suficient perquè augmenti l’ofensiva dels lobbies i marge als serveis jurídics de les empreses per a buscar maneres d’esquivar la llei. Mentre els preus continuaran pujant perquè no hi haurà res que ho eviti.
El Govern justifica aquests terminis, al·legant que l’actual índex de preus, que va posar en marxa el Ministeri de Transports, Mobilitat i Agenda Urbana en 2020, no serveix com a referència per a establir límits de renda a grans propietaris. La manca de dades sobre els arrendaments, ve des de lluny, ja que manquem d’una estadística oficial que monitori de veritat el mercat. Obvi és la poca fiabilitat dels portals immobiliaris que són una de les poques fonts existents, sent ells els que marquen les directrius del mercat. Per a l’actual índex de preus, es va optar per usar com a base les dades de l’Agència Tributària, que obté en les declaracions de l’IRPF informació per part dels amos i alguns inquilins. Una informació anual, no completa, estàtica i massa antiga.
Aquesta LLei no contraresta les brutals pujades del lloguer dels últims anys, encara que permet pujades de fins a un 10%. Se centra en la possibilitat d’acollir-se a pròrrogues anuals mantenint el mateix preu i condicions, al mateix temps que pretén regalar una espectacular reducció d’impostos als especuladors de l’habitatge.
Estableix per als nous contractes una desgravació general del 50% en l’IRPF, modulable en funció de diversos criteris fins al 90% de bonificació màxima per als amos que rebaixin un 5% el preu dels seus lloguers. Molta bonificació per a tan poca rebaixa. Els petits propietaris també podran rebre aquestes bonificacions si decideixen abaixar els preus dels seus habitatges per llogar.
Desnonaments, execucions hipotecàries, sensellarisme i subministraments bàsics
En matèria de desnonaments, ens trobem també davant un marc legislatiu que frega l’insult a les persones que formen part d’aquesta mitjana de 70.000 desnonaments anuals que porten ocorrent a Espanya des de fa anys i els que vindran.
Ignorant el sofriment, el clam popular, les obligacions internacionals d’Espanya en matèria de Drets Humans, les obligacions derivades dels successius dictàmens del Comitè DESC de Nacions Unides i del Tribunal Europeu de Justícia, així com la mateixa Constitució, aquest pacte de Govern no contempla ni des de lluny acabar amb els desnonaments sense alternativa residencial digna.
Si és ben sabut que la moratòria de desnonaments, propiciada arran de la pandèmia, és ineficaç com mostren els gairebé 37.000 desnonaments produïts durant la seva vigència (en el Consell de Ministres també es va aprovar prorrogar-la fins al 28 de febrer de 2022), les mesures antidesnonaments de l’avantprojecte de llei, segueixen en una línia similar.
En casos exclusivament d’impagament, la llei planteja un termini de deu dies perquè les administracions públiques demostrin la vulnerabilitat de la família. Passat aquest temps, que podria allargar-se cinc dies més, el jutjat, amb o sense resposta de la AAPP, decidirà si suspendre el desnonament o executar-lo. En cas de suspensió, seria de quatre mesos el temps que estima el Govern perquè les AAPP garanteixin una alternativa d’habitatge, sense especificar que ha de ser un habitatge digne i adequat. El tribunal també podrà apreciar vulnerabilitat si la persona està en situació de dependència, víctima de violència gènere o menors.
D’aquesta manera, les famílies segueixen en mans de la reinterpretació del jutge com fins ara i sense cap mena de mecanismes, davant la falta d’habitatge públic, que garanteixi una alternativa digna. Una de les màximes demandes dels moviments socials per a aquesta llei, és l’obligatorietat d’oferir lloguers socials, en casos de grans propietaris, com a mesura de prevenció al desnonament i solució efectiva durant els anys de contracte. En resum, falta de valentia i submissió a la influència de la banca, els fons voltor i el sector immobiliari, perquè tot segueixi igual.
Una altra gran manca és l’omissió del problema hipotecari que ha arrabassat l’habitatge a tantes i tantes famílies. Un drama que gràcies a la PAH i la seva ILP Hipotecària, que va reunir un milió i mig de signatures, però es va quedar en res per obra i gràcia del Partit Popular, es va fer molt popular entre 2011 i 2013. Tanta mobilització social va provocar que se silenciés el tema, molt lluny de resoldre’s encara i en alça avui dia. Una vegada més, malgrat haver-se triplicat el nombre de noves execucions hipotecàries i els desnonaments derivats d’elles, el Govern torna a fer cas omís. Quan es tracta de no rescatar a la gent i fer tracte de favor a la banca, costa distingir el color del Govern de torn, ja sigui de dretes o de suposades esquerres.
Ni dació en pagament, ni responsabilitat limitada a l’habitatge que eviti la pèrdua de la llar dels avaladors. Cap millora de l’execució hipotecària regulada en la LEC. Cap mesura davant situacions de sobreendeutament com la cancel·lació del deute vinculat a l’habitatge habitual. No hi ha res que eviti que les famílies perdin la seva llar, però mantinguin un deute impagable per a tota la vida.
Tampoc es contempla res amb relació a la 2a oportunitat, que actualment no s’utilitza perquè no protegeix l’habitatge usual, perquè no hi ha una justícia gratuïta per a poder accedir o perquè no protegeix els avaladors. En aquest sentit, és una regulació molt deficient la que existeix avui dia.
No s’inclou cap garantia per als subministraments bàsics, sense els quals no podem parlar d’habitatge digne i adequat.
La protecció d’un sostre per a les persones sense llar també es queda fora i no estableix ni impulsa cap mesura addicional ni diferent, a les que ja es van aplicant malgrat les més de 32.000 persones que ara es troben en aquesta situació.
Parc públic d’habitatge
Aquest avantprojecte de llei, torna a reafirmar el tracte de favor a la banca i voltors en aquest apartat. Es renuncia a mobilitzar les desenes de milers de cases buides en mans de les entitats financeres rescatades amb diners públics ni les de la Sareb, empresa de capital públic que es preveu deixi a l’Estat un deute de 8.000 milions d’euros. En definitiva, no es preveu ni s’atalla l’emergència residencial actual sent tothom conscients de l’enorme manca de disponibilitat d’habitatges en les Administracions Públiques.
L’única norma aplicable consta d’un recàrrec sobre l’IBI d’habitatges buits, encara sabent el discret d’aquesta mesura si tenim en compte que no hi ha un cens actualitzat, ni real, que marqui que habitatges estan buides i quins no.
A la vista queda el despropòsit d’aquest avantprojecte de llei, que només porta a una reflexió: per a l’actual Govern, segueix sense ser prioritari el rescat de les famílies o el dret a l’habitatge, per molt que la seva garantia marqui el títol de la seva proposta.
Despropòsit també és veure com des del costat de Podemos, avala i registra una llei ciutadana, molt més completa, que si dona resposta a la urgència i planteja els canvis estructurals a futur necessaris per a recuperar la funció social de l’habitatge, per a quatre dies després anunciar amb eufòria i triomfalisme el seu pacte amb el PSOE. Un pacte amb l’objectiu de poder tancar aquesta llei tant nímia com ineficaç en forma i fons.
Una oportunitat perduda que només reafirma el lema ”no som marionetes a les mans de polítics i banquers”.
